Viatjar amb paraules i imatges

periodisme de viatges fotoperiodisme
La pandèmia ha condicionat la producció de contingut de periodisme de viatges | Foto: Ken Cheung

María Angulo, al seu llibre Inmersiones: crónica de viajes y periodismo encubierto (Universitat de Barcelona, 2017) ens aporta algunes pistes sobre què és i què no és el periodisme de viatges. L’autora afirma que “un cronista o viatger i un reporter infiltrat es veuen obligats a desenvolupar capacitats d’observació i de sociabilitat similars a les de l’antropòleg, alhora que han d’esmerçar-se en el descriptiu i narratiu”. “Tota crònica és un viatge, encara que sigui pel nostre barri”, afegeix.

El seu punt de vista serveix per anar acotant, però ens plantegem interrogants com l’amplitud del terme. Abasta des d’una guia de viatges fins a la crònica d’una migració forçosa? Incloem tant periodistes corresponsals en un mitjà de comunicació, com les revistes especialitzades o sengles articles divulgatius publicats en diaris, sobre una zona concreta? Quin paper tenen els blocaires o influencers a les xarxes socials? Segons les persones entrevistades, les línies divisòries són fines.

La transmissió del viatge: desfent tòpics

El periodista Pere Ortín –director de la revista Altaïr Magazine fins al passat 30 de juny– prefereix anomenar-ho ‘periodisme des del viatge’, ja que considera el viatge com a eina, no una finalitat en si mateixa. “Altrament, es corre el risc d’oferir una visió industrial, destacant els top ten d’un indret, en comptes d’explicar què passa en el lloc”. Entra en joc la dicotomia entre turisme i viatge, però Ortín no posa “la gent en caixetes”. “Tots estem en les dues cares de la moneda. Cal ser dúctil”, afirma. En aquest sentit, Marc Serena –escriptor, director de documentals i productor teatral–reafirma la necessitat de no posar etiquetes. “Un periodista no és turista ni viatger”, afegeix.

La revista Altaïr Magazine dona veu a professionals dels indrets on posa la mirada “Si una revista parla de Dakar, el 90% ha estat escrit o fotografiat per professionals africans. És un desafiament i és enriquidor. Permet veure que tots som persones i ens mouen les mateixes coses independentment del color de pell. És part de la nostra missió”, assegura Ortín. A la pregunta sobre si considera que una crònica sobre l’arribada d’una pastera a Canàries també s’inclou dins el periodisme de viatges,  respon que “és el viatge definitiu, l’última frontera”.

Una altra manera de relatar el món són les corresponsalies. Serena en destaca el paper. “Són referents perquè expliquen el món i fan periodisme a través del viatge”, apunta. I tot seguit reivindica les cròniques de llarga distància de mitjans com la Revista 5W, mentre que Montserrat Puig –autora de guies de viatge– prefereix focalitzar-se en escriptors. “S’ha de ser brillant per viure d’això. S’instal·len al lloc, viuen el viatge a foc lent i es nota”, destaca. Tots estan d’acord amb la premissa que s’ha de viatjar amb els ulls ben oberts.

Audiència i canvis tecnològics

El públic, però, té una visió més industrial sobre els llocs, o bé en demana una anàlisi amb profunditat? “Som més intel·ligents i curiosos del que pensem”, afirma Ortín. Serena ho reafirma. “La gent no s’espera i busquen a altres llengües, però aleshores veiem documentals amb perspectiva nord-americana”, adverteix. Malgrat tot, la tendència dominant, com resumeix Puig, és que “el que no es paga, no es valora”.

Si ens enfoquem en els canvis de la tecnologia, Gonzalo Azumendi –veterà fotògraf de viatges i col·laborador de la revista National Geographic– els veu evidents. “Abans calia saber fer anar una càmera, però no se’n sabia massa. I qui en sabia, feia fotos només per vacances o per Nadal. Ara tothom en sap. Abans s’entregaven les diapositives al missatger, en canvi actualment s’envien per correu i per WeTransfer. Hi ha 100.000 reporters. I és el mateix periodista qui fa les fotos”, afirma. Sobre això, Ortín apunta que també ha suposat un canvi en la narrativa. Del 2013, el nombre més gran de lectors d’Altaïr Magazine, han estat via el telèfon mòbil.

“L’avenç tecnològic té una part bona, però ens dispersa”, considera Puig. “Jo abans anava a la llibreria Altaïr, allà hi havia el forn. Ara tinc el forn, el microones, el fogonet. Perds el fil, no hi ha una guia, n’hi ha moltes. Està bé perquè obres el ventall, però no tots volem el mateix. Crec que tenim sobreinformació”, adverteix.

La rapidesa en la transmissió

El paper de les xarxes socials també presenta matisos. Ortín les considera “mitjans de comunicació com la ràdio o la televisió”. “Però aquestes  darreres –prossegueix–estan regulades, i les primeres no. S’emparen en la llibertat d’expressió, però no accepten el seu paper en la societat. Així doncs, empreses com Google o Amazon condicionen la democràcia”. En canvi, Serena ho veu diferent. “Les xarxes socials no són competència. És comunicació, màrqueting, experiències…, però no és periodisme. La gent s’atreveix a autoanomenar-se periodista. El periodisme de viatges pot tenir un vessant lúdic, egocèntric, des de les xarxes socials”, analitza. Ell no en té, no vol ser la notícia.

Puig tampoc. “La transmissió ha passat de foc lent a menjar ràpid. No vull estar pendent d’enviar fotos del lloc on prenc el cafè. Encara envio postals”, explica. I considera que el periodisme de viatges ha d’aportar una visió objectiva, però també “interpretar per posar en paraules allò que es capta amb els sentits. Viatjo a través de la paraula”. Azumendi, en canvi, té un alt component tecnològic i difon la seva obra no només a través de les xarxes socials sinó també amb una web personal on penja divertits vídeos dels seus viatges.

periodisme de viatges fotoperiodismeEls viatgers recorden que s’ha d’anar pel món amb els ulls ben oberts | Foto: Justin Wilkens

La pandèmia i el futur

I  quin futur li espera al periodisme de viatges? Azumendi és demolidor. “Les webs han matat el periodisme. No es compren diaris, les revistes no aguanten. Si n’hi havia 1.200, ara n’hi ha 300”, assegura. Li ha calgut, però, unir-se amb l’enemic tecnològic per reinventar-se i tirar endavant.

Per la seva part, Ortín creu que “la pandèmia ha destruït el viatge com a estructura industrial”. “Costarà –prossegueix–tornar al punt d’abans i plantejar-nos grans viatges. No soc pessimista sinó realista. Els conceptes periodístics que no són considerats tan necessaris com altres tipus de periodisme, estem patint com tot l’entorn cultural com l’òpera, el teatre, la dansa… Cal salvar els projectes culturals, renunciar a la rapidesa i fer un reposicionament”, afegeix. I es mostra cautelós “S’ha d’anar dia a dia. De moment no s’ha de fer cap canvi fins que tothom no estigui vacunat”, afirma ell, que ara emprèn una nova etapa fora l’auspici d’Altaïr.

Per la seva part, Puig creu que la Covid-19 ha comportat una nova manera de veure les coses. “La pandèmia ens ha fet valorar el més proper, redescobrir. L’avió és un cost a escala global”, afirma. Puig, que alterna la seva feina de mestra amb el periodisme, té tant ara com a curt termini diferents projectes en marxa. “Tinc un mapa i dues guies publicades i ja he fet el treball de camp de la tercera, que em falta redactar. També he enviat un projecte a un Ajuntament de l’Alt Camp per fer un mapa”, explica.

En canvi, respecte al futur, Serena no es considera “ni optimista ni pessimista sinó proactiu”. “Ens hem d’obrir a d’altres circuits, aplicar solucions creatives per fer periodisme parlant del món. És un estímul, hi ha molta feina per fer”, assegura. El seu projecte més recent és la producció de l’obra teatral Annobón que es podrà veure durant el Festival del Grec de Barcelona. Les entrades ja estan exhaurides.

Lectures per l’estiu

Si parlem de futur, el que està a punt d’arribar és l’estiu. Durant les vacances estiuenques és quan podem destinar més temps a la lectura. Donada la situació sanitària actual, demanem suggeriments de llibres de viatges que ens belluguin a través dels mots. Serena, per exemple, reforça la teoria que “un llibre és la millor manera de viatjar. A vegades desplaçar-se és un privilegi i només pots llegir”. I, tot seguit, ens proporciona un avançament editorial per finals d’estiu: El impulso nòmada, unes memòries de l’escriptor i fotògraf Jordi Esteva.

Per la seva part, Azumendi reconeix obertament la seva preferència cap a les imatges, malgrat que proposa recuperar clàssics com Marco Polo, mentre que Ortín aposta per l’edició ampliada del llibre El Hambre de Martín Caparrós (2021, Random House), i els Cuadernos perdidos de Japón de Patricia Almarcegui (2021, Candaya). Finalment, Puig cita En la Barrera de Gabi Martínez (2012, Altaïr) i Lluny: del Bhutan a l’Antàrtida (2019, Tushita), una selecció de reportatges viatgers de Xavier Moret. No es vol estar de referenciar a Ryszard Kapuscinski , en concret l’obra Eben (2006, Empúries).Al preguntar sobre escriptores rumia i esmenta Wanderlust: una historia del caminar (2015, Capitán Swing) de Rebecca Solnit. O Bárbara Díez de la revista de viatges Babilonia’s Travel.

La mirada femenina

La història ens ha deixat sobretot l’empremta masculina, per això no volem deixar de reproduir la mirada de la dona i mencionar referents femenins amb una llista que no pretén ser exhaustiva. Tenim grans viatgeres històriques com Nellie Bly o Alexandra David Néel o contemporànies com Gabriela Wiener, Leila Guerriero, Lydia Cacho, Florence Aubenas o Suki Kim. També cal destacar a Svetlana Alexiévich, guanyadora del Nobel de Literatura el 2015. O la mateixa Maria Angulo o Patricia Almarcegui. Més nostrats, tenim noms com Cristina Morató, Pepa Roma i Rosa Maria Calaf. I no podem oblidar Montserrat Roig, de la qual aquest any estem celebrant els setanta-cinc anys del seu naixement i lamentant els trenta de la seva mort. Tots ells són periodistes amb la voluntat d’explicar el viatge com a denominador comú.

Escriure a Report.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *