Els realities triomfen en la televisió. Són populars i tenen molta audiència. Però aquest èxit no és innocu. Psicòlegs i experts en comunicació adverteixen sobre com aquests formats –amb La isla de las tentaciones, de Telecinco, com a màxim exponent– tergiversen la percepció de les relacions personals i amoroses i poden reforçar estereotips de gènere. El públic jove, principal consumidor d’aquests programes, és el més exposat a aquesta distorsió que pot acabar normalitzant comportaments tòxics i sexistes. Per contra, els concursants poden tenir problemes de salut mental si no es gestiona correctament la fama derivada del seu pas per la televisió.

La Isla de las Tentaciones va posar punt final aquest gener a la seva novena edició amb una audiència propera als 1,3 milions de persones, que van seguir amb interès trames com les de Darío i Almudena o la de Mayeli, marcada pel seu embaràs. Paral·lelament, Telecinco ja ha anunciat l’inici del rodatge de la desena temporada, previst també per a aquest gener de 2026. La màquina no pot parar.

“La maduresa de l’audiència ha permès portar els límits una mica més enllà, amb escenes explícites o situacions que, probablement, fa vint anys no s’haurien vist en pantalla”, detalla Elena Neira, professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), en un article que aquesta setmana ha publicat la mateixa universitat.

Format barat i exitós

Ja han passat gairebé vint-i-sis anys de l’estrena de la primera edició, l’abril del 2020, del programa Gran Hermano realitzat per Telecinco i que aconseguir quotes de pantalla superiors al 70% i més de nou milions d’espectadors, xifres inassolibles actualment. Aquella primera emissió va significar un abans i un després per a la televisió. Els seus promotors ho van vendre com un “experiment sociològic”, però en realitat va convertir l’audiència en voyeurs obrint la veda a més programes basats en la telerrealitat. “Com més intens és el conflicte que es presenta, més impacte emocional ens genera i més volem veure com es resol”, apunta Aleix Comas, professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, en el citat article.

Si tenim en compte les setze gales d’aquella primera edició, la mitjana del programa va ser de 7.733.000 espectadors (51,2% de quota de pantalla), fet que el converteix en el programa d’entreteniment més vist de la història de la televisió al nostre país. Després van venir altres programes amb el mateix model com El Bus, Supervivientes: Expedición Robinson o Operación Triunfo. El format va arribar per quedar-se, però realment és el que volen els espectadors?

Víctor Sampedro, catedràtic d’Opinió Pública i Comunicació Política de la Universidad Rey Juan Carlos (URJC), considera que l’audiència no demana realities. El 2016, la telerrealitat va ocupar quasi una quarta part de la programació conjunta de les cadenes televisives espanyoles, però les enquestes ofereixen resultats oposats. “Quan pregunten què preferim, escollim abans les sèries espanyoles. Però, clar, en comparació, costen molt més. La telerrealitat desplaça la ficció de qualitat no per decisió del públic, sinó perquè resulta més barata i rendible. Assegura grans rèdits i envaeix les graelles de les televisions”, afirmava anys enrere Sampedro en un article a Público.

La inversió que requereix un reality show per a les cadenes és menor que la producció d’una ficció i proporciona bons resultats d’audiència. Així ho va reconèixer Mikel Lejarza, director general de Telecinco quan es va emetre Gran Hermano. “El nostre objectiu no és lluitar per la primera posició de l’audiència, sinó ser líders de la rendibilitat econòmica”, va admetre.

Morbositat extrema

Després de més de dues dècades de telerrealitat podem afirmar categòricament que el format funciona. “La fórmula dels realities és bastant canònica: mantenir la retransmissió el menys adulterada pel muntatge que es pugui i introduir elements que permetin generar situacions impactants”, comenta Neira.

Però quins factors psicològics influeixen a l’hora de mantenir els espectadors enganxats? Segons els experts de la UOC són tres grans elements: l’estructura del programa, la morbositat i la comparativa social.

En relació amb l’estructura del programa i dels capítols, l’ús del cliffhanger és primordial. Es tracta  d’un recurs que talla la narració en el punt de màxima tensió dramàtica i que provoca que l’espectador vulgui veure el següent episodi. També destaca l’ús de l’anticipació d’imatges, un petit avenç d’un minut i mig que s’inclou al final de cada episodi per emplaçar l’audiència al següent lliurament mostrant les imatges més compromeses, tot i que moltes vegades sense mostrar qui hi ha darrere. Aquesta estratègia també s’utilitza a les xarxes socials. “Són reforçadors psicològics bastant similars als que s’utilitzen en les màquines escurabutxaques”, adverteix Comas.

En el segon punt hi ha la morbositat i el voyeurisme. “Ens donen l’oportunitat de veure persones reals –que, en principi, no són actors– en situacions noves i de certa intimitat que no podríem presenciar d’altres maneres”, afegeix.

Finalment, la comparativa social permet posar l’espectador en la pell del concursant amb què se sent identificat. Aquest és un dels aspectes que fa que sucumbim a aquest tipus de format perquè ens interessem, empatitzem i posicionem amb alguns dels personatges que ens presenten. La vivència de problemes ‘reals’ fa que els espectadors es vinculin amb els participants i tinguin interès en el desenllaç. I així enganxen al públic capítol rere capítol.

Verónica Forqué durant el seu pas per MasterChef Celebrity 6. | Foto: RTVE

El parany de l’amor tòxic

Aquesta vinculació comporta el risc de crear falses creences. Hi ha nombrosos estudis acadèmics que afirmen que formats d’aquest tipus tenen un impacte en la imatge que el públic té de les relacions personals i amoroses, i això implica que pugui reforçar determinats estereotips. Aquesta influència és especialment rellevant si es té en compte que l’audiència majoritària d’aquests formats se situa entre els 18 i els 34 anys, una franja que inclou edats especialment sensibles pel que fa a la salut mental.

A l’estudi Amor romántico, delidad y happy endings: percepción del reality TV  show La isla de las tentaciones por la juventud española, les investigadores Marian Blanco-Ruiz i Esther Martínez-Pastor asseguren que la joventut espanyola mostra una valoració negativa generalitzada sobre els models de parelles televisives que participen en el programa. “En línies generals, més del 98% mostra una actitud desfavorable envers els rols de les parelles concursants. Tot i que les posicions en contra són generalitzades, s’observen tendències de gènere, ja que les dones entrevistades tendeixen a posicionar-se en contra d’aquestes parelles més que els homes entrevistats, que tendeixen a posicions intermèdies”, conclou l’estudi.

Així mateix, s’observa una perpetuació de rols i estereotips de gènere vinculats a la sexualitat. A les narratives sobre els homes i les dones que participen en el reality es reforça la idea que ells són més infidels, atribuint-los un comportament més primari i sexual, mentre que elles són més geloses. Aquestes diferències de gènere remeten a una tradició sociocultural que enalteix el baró seductor i infidel mentre estigmatitza la dona sexualment alliberada.

L’exposició constant d’aquests patrons i l’ús intensiu d’aquest tipus de continguts pot acabar tenint un efecte normalitzador de determinades conductes polaritzades i tòxiques, una pèrdua de referències i de criteris per establir relacions interpersonals sanes, una comparativa constant amb els personatges que pot comportar una baixada d’autoestima o dificultats per afrontar i gestionar els problemes personals propis en evadir-nos amb aquest contingut periòdicament.

En aquest context, un informe de la Mental Health Foundation del Regne Unit, elaborat amb dades de YouGov, revela que gairebé un de cada quatre joves d’entre 18 i 24 anys assegura que el consum de reality shows li genera preocupació per la seva imatge corporal.

El preu de la fama

Però el format no només té conseqüències per a qui el consumeix, també per a qui el protagonitza. En primer lloc, els realities generen en els concursants una realitat nova mitjançant un grup de convivència nou amb el que s’han de relacionar les vint-i-quatre hores del dia durant set dies a la setmana. Això pot empènyer als participants a actuar no segons qui són, sinó segons el context que els envolta. I els porta a prendre decisions i a dur a terme accions que molt possiblement no farien fora del programa, com crits, humiliacions, amenaces o insults. De fet, el càsting del programa cerca perfils de gent impulsiva, narcisista i amb ferides emocionals sense curar.

Després del programa hi pot haver molts canvis emocionals que siguin desagradables: “En primer lloc, els treuen d’aquesta realitat paral·lela, per la qual cosa han de fer un dol de la vida que hi fan i tornar a integrar-se en la rutina que tenien anteriorment, si és que encara la poden recuperar”, afirma Aleix Comas.

L’impacte ve sobretot quan el reality s’emet per televisió, que és quan el concursant s’enfronta al judici públic (que en el cas de les xarxes socials pot ser devastador) basat en un personatge construït a la sala de muntatge, sovint negatiu, i no en qui és realment. I després arriba el difícil procés d’assimilar el dol quan aquesta fama efímera s’evapora i l’audiència passa a la novetat següent. “Tot això facilita sentir simptomatologia ansiosa i depressiva que pot derivar en un trastorn si no es gestiona bé”, afegeix aquest professor de la UOC.

Segurament el cas més extrem va ser el de Verónica Forqué i el seu pas pel talent show MasterChef Celebrity 6 de TVE. L’actriu va abandonar el programa a les portes de la semifinal després de confessar que estava esgotada. “No puc més. El meu cos i l’univers m’estan dient que necessito parar”, va dir en lliurar el davantal. Mesos més tard es va llevar la vida. “El que va passar amb Verónica Forqué no hauria de passar a televisió”, va criticar, posteriorment, Mikel Iturriaga, conegut periodista gastronòmic i creador d’El Comidista, el blog de gastronomia més conegut d’Espanya, en una entrevista a la SER.

Totes aquestes crítiques no inquieten, però, la cadena perquè el format els hi funciona a tots els nivells. I, al seu torn, Telecinco continua descabdellant el fil i tot just comença a emetre a Mediaset Infinity, l’app on es poden trobar els programes del grup mediàtic, Tentaciones Privé, un videopodcast que servirà com a nou aparador per als protagonistes del reality on podran parlar del que va passar, repassar els seus assumptes pendents i endinsar-se en les seves vides actuals. És a dir, continuar estirant el xiclet de la morbositat. I fins quan? Doncs segurament fins que baixi el share, quelcom, per ara, improbable a curt termini.