El binomi del futur

Redacció d’Eldiario.es, un dels mitjans que s’està adaptant millor als nous temps | Foto: Eldiario.es

Els diaris tal com els hem conegut fins avui, tenen els dies comptats? Aquest és un debat profund i que genera una amplíssima diversitat d’opinions. A finals de 2016, el diari britànic The Independent arribava als seus 40 anys de vida tancant la seva edició impresa. Amb el ‘Pareu màquines!’ d’aquella edició històrica, el rotatiu s’embarcava en l’aventura del periodisme digital després de perdre el 85% dels seus lectors en paper i deixava enrere èpoques glorioses amb tirades de 400.000 exemplars als anys noranta. 

Però reduir la crisi del periodisme de casa nostra únicament al canvi de paradigma seria un error. La confluència entre l’auge de les plataformes digitals i l’inici de la profunda recessió econòmica iniciada el 2008 va provocar una concentració del mercat editorial, amb la fusió d’empreses i l’aparició de conglomerats comunicatius gegants. 

Contra les cordes 

L’apagada analògica del 2010 i la implantació total de la TDT obrien la porta a un món audiovisual atractiu per a les inversions i per als ingressos en publicitat. El 2017, Mediaset i Atresmedia controlaven més de la meitat de l’audiència televisiva i gairebé el 94% dels ingressos per publicitat, segons l’informe d’InfoAdex i KantarMedia.  

Els grups multimèdia regentaven diaris, ràdios, editorials, canals de televisió. Josep Carles Rius, exdegà del Col·legi de Periodistes, exsubdirector de La Vanguardia, president de la Fundació Periodisme Plural i autor de Periodismo en reconstrucción (Publicacions UB), afirmava en un article d’opinió, que “l’antic binomi dels mitjans negoci rendible-influència social ha estat substituït per la lluita dels grans grups mediàtics per uns recursos cada cop més escassos”. Uns grups, que en opinió de Rius, “són fràgils i vulnerables davant els poders econòmics de qui depenen”. 

De fet, així ho han demostrat moviments com la renegociació de deutes milionaris amb bancs, que han portat les plantilles de les redaccions contra les cordes i han condicionat la independència dels mitjans. El Periódico, del Grup Zeta, va ajustar la plantilla del diari Sport, va tancar les revistes Interviú i Tiempo i va acomiadar un centenar de periodistes. O La Vanguardia, que va proposar una rebaixa salarial i El Punt Avui, que ha tancat la redacció de Barcelona, deixant al carrer 45 professionals. Redaccions, doncs, lligades de mans i peus als bancs de qui depenen.  

Els hàbits de consum digital marquen el periodisme del futur | Foto: PxHere

Nous formats

Projectes nascuts en plena era digital demostren, també, que les coses es poden fer d’una altra manera. Eldiario.es és l’exemple més clar. En una conferència pública, el seu director, Ignacio Escolar, ho definia així: “Hem construït una empresa completament independent. Tenim 33.000 subscriptors i amb el cas Cifuentes hem crescut en 9.000 socis, que suposen mig milió d’euros, que ens permeten pagar millor als periodistes i posar gent a investigar”. 

Internet és la nova pantalla de televisió, són les noves pàgines del diari. I pot ser també l’oportunitat pel nou periodisme. Així doncs, dir que les noves finestres tecnològiques són el gran reclam no és cap disbarat. Un estudi internacional realitzat per l’agència Reuters el 2014, revela que un 49% dels espanyols consultava les edicions digitals o les aplicacions mòbils dels diaris i que un 46% accedien a les notícies a través de les xarxes socials. 

Unes dades reveladores si tenim en compte, a més a més, el gran potencial de les eines digitals per a fer informació, tant pels formats de creació de continguts com pels nombrosos canals de difusió a través dels quals divulgar-los. 

És evident que “sobretot els joves han abandonat la premsa escrita”, com conclou Barbara Yuste, directora de l’Associació Espanyola de l’Economia Digital. Però també ho és, tal i com apunta ella mateia, que “es traslladen a l’entorn online per buscar-hi entreteniment i una nova forma d’informar-se”. 

Són moments de canvi. El vídeo sota demanda amb plataformes com Netflix o HBO i els serveis a la carta de les televisions convencionals, Youtube, les apps dels diaris digitals, els blocs, les xarxes socials… Tots ells han transformat els hàbits de consum d’uns ciutadans cada vegada més exigents. Si tenim les plataformes i l’audiència, què falta?

Recuperar el valor del periodista 

Àlex Grijelmo, periodista d’El País, assegurava en una entrevista a El Mundo que “malgrat els diaris han perdut influència” cal recuperar la figura del periodista com a “intermediari”, com un filtre igual que a la vida real ho són els arquitectes, els metges o els professors, amb el seu valor professional afegit. Grijelmo defensa que “es tornarà a necessitar com a intermediari el periodisme reflexiu i prestigiós”, aquell que faci deixar enrere l’opinió avui generalitzada que “un s’informa millor per si sol a través d’Internet o de les xarxes”. 

Així ho ha demostrat el sistema de subscripcions i de fidelització dels lectors a través d’un periodisme de qualitat, de fons, que adopta i combina nous formats més enllà de la notícia de ràpida lectura que s’ha imposat en les capçaleres de referència als Estats Units, com The New York Times o The Washington Post, o en països de l’Amèrica del Sud com l’Argentina, amb rotatius amb un gruix de subscriptors fidelitzats molt alt com Clarín. Les seves redaccions són capaces d’influir en l’agenda política pública dels seus països. Periodisme de qualitat que satisfà els lectors i els compromet encara més amb la feina dels diaris.

Malauradament, en aquest sentit encara queda molta feina per fer al nostre país. Si bé l’estudi de Reuters afirma que un 22% d’espanyols estaria disposat a pagar per a la informació que avui obté de forma gratuïta, actualment només un 8,5% dels consumidors d’informació ho fa. Potser investigacions com les que està traient a la llum eldiario.es faran canviar el rumb de la balança. I de les inversions. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.