Diu un dels preceptes de tot periodista que cal confirmar tot allò que es publica. Tot. Gràcies a, com a mínim, dues fonts diferents. I si poden ser tres o més fonts, molt millor. Per això la pregunta que molts professionals no triguen a respondre és si, quan es tracta de la mort d’una persona, cal confirmar aquesta informació i s’ha de tractar encara amb més rigorositat i fredor. Situació que, malauradament, no sempre passa.

La publicació la setmana passada de la mort de Mino Raiola, cèlebre agent de futbolistes, quan realment no havia traspassat, és un episodi ja viscut en el món dels mitjans de comunicació. Perquè hi ha hagut altres personalitats o personatges famosos que, per descuit, error o mala praxi, senzillament no havien mort tal com nombrosos diaris, ràdios i televisions afirmaven. A l’hora de parlar d’aquests errors, alguns apunten a l’eclosió de les xarxes socials, juntament amb les presses habituals. Presses que, de vegades, com diu el tòpic, no són bones companyes. Tot i que siguis periodista.

En el cas de Raiola, el representant de futbolistes feia temps que arrossegava una malaltia i s’havia operat en diverses ocasions, situació que havia provocat que alguns mitjans italians especulessin, des de feia temps, amb la seva mort. El problema és que a casa nostra també es va publicar la seva defunció, el passat dijous, dia en què ningú va trucar a una font oficial. Raiola finalment va morir el dissabte.

L’error –per dies– al voltant de la mort de Raiola va fer que Àlex Gutiérrez, cap de la secció de Mèdia de l’ARA, en la seva secció diària Pareu màquines escrivís un article (El sinistre regal de la premsa a Mino Raiola) on, amb un punt d’humor, recordava òbits cèlebres i erronis publicats a la premsa al llarg de la història. Com quan Rudyard Kipling va escriure a una revista després de llegir la notícia del seu decés. “Acabo de llegir que estic mort. Sisplau, no us oblideu d’esborrar-me de la vostra llista de subscriptors”, ironitzava el premi Nobel de literatura. El cas més dramàtic que recull Gutiérrez és el de l’activista negre Marcus Garvey que després de tenir un atac de cor i llegir el seu obituari al Chicago Defender –on s’assegurava que havia mort “arruïnat, sol i impopular”– diuen que va patir un segon atac de cor i, aquest cop sí, es va morir.

Manca de contrast

Agustí Rodríguez, periodista i consultor expert en comunicació de crisis, lamenta que els mitjans de comunicació, per culpa de les edicions digitals i les seves actualitzacions, hagin perdut de vista els tres passos que fins ara es donaven. “Anar a la font, comprovar la veracitat d’allò que vols publicar i exposar les dades. Avui en dia les redaccions són més precàries que abans i no es comprova res. Només es té a la mà que algú ho ha dit a les xarxes socials. Però és que tampoc es truca a aquesta persona que ho ha publicat! Senzillament, es dona per bo allò que s’acaba de publicar”, explica l’actual responsable de comunicació d’Infraestructures de la Generalitat.

Presses. Precarietat. I poca o nul·la confirmació, tot i que estem parlant d’un tema tan sensible com és la mort d’una persona. De fet, en el cas de morts sobtades o violentes, els cossos de seguretat poden arribar a confirmar els fets, però, a la vegada, demanen als periodistes que no ho publiquin encara perquè els familiars més directes no estan assabentats dels fets. I aquí, un altra vegada, no val la pena ser el primer.

El delegat de l’agència EFE a Catalunya, Leandro Lamor, recorda un cas que va provocar, també, massa rectificacions. La nit del 13 de febrer de 2016 molts mitjans confirmaven la mort de l’expresidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, que havia ingressat en estat greu a l’Hospital Clínic després de patir un accident quan va ser atropellada per una bicicleta quan caminava per Barcelona. Ja s’havien publicat diverses informacions sobre la seva mort quan Lamor va decidir trucar a l’hospital. Una veritable i fiable font. “Em vaig emportar una sorpresa. No em van confirmar la mort de Casals perquè no s’havia produït. Li vaig comentar a la persona que em va atendre que la notícia l’estaven donant molts mitjans, molts companys. I em va respondre que es tractava de mitjans que no havien contactat amb el centre hospitalari”, recorda. La trucada del delegat de l’agència EFE era la primera que rebien. Sorprenentment, la primera.

“Tots ens equivoquem. El problema és que si ens equivoquem passem a ser nosaltres la notícia. Si no volem ser-ho, la manera més segura de no equivocar-se, en periodisme i si és que no estàs en el lloc dels fets, és preguntar. I preguntar a la font més directa possible. És el primer que ens van ensenyar a EFE i crec que encara funciona en ple segle XXI”, afegeix Lamor.

La mort de l’expresidenta d’Òmnium, Muriel Casals, va ser publicada uns dies abans del seu decés | Foto: Òmnium Cultural

Necrològiques preparades

En 2020 un cas similar al de Muriel Casals el va patir la família de l’atleta Jordi Llopart, subcampió olímpic a Moscou 1980, quan estava ingressat arran d’un infart. La família, enmig del drama, va haver de demanar les necessàries rectificacions.

Anys abans altres casos de morts sense confirmar van ser Hugo Chávez, George Bush (pare) o Fidel Castro. La història que més recorda Sandro Pozzi durant els seus divuit anys com corresponsal per diversos mitjans als Estats Units va ser la de Steve Jobs, el creador d’Apple. “Arran de l’anunci què patia càncer de pàncrees, es va generar una doble ‘carrera’ d’informació. Quan deixaria Apple. I quan podria morir. I vaig arribar a veure circulant, publicades, les seves cronològiques. Perquè tothom les tenia preparades”, explica Pozzi, que reconeix que va passar estones d’estrès pensant que Jobs pogués morir quan ell estigués dormint. “És evident que la rapidesa i ser el primer a donar la notícia és molt important, però això no és obstacle per buscar abans la confirmació més fiable possible. Ens demanen rapidesa, però abans de res, fiabilitat”, reclama Lamor.

Fiabilitat i calma

Fiabilitat també esgrimeix Pozzi quan demana “fer un pas enrere abans de publicar una informació possiblement errònia”. “A més –afegeix– hem de tenir en compte que, a gran part del públic potser li interessa més la teva crònica, la teva anàlisi, que no pas l’anunci d’una mort més o menys anunciada. I, en tot cas, de vegades ser el primer no t’assegura tenir més trànsit que la resta. Pots aixecar la llebre i no ser el primer des d’un punt de vista estratègic”, assegura aquest periodista, que creu que aquestes errades no són provocades per mala fe per part dels periodistes que les publiquen, sinó perquè es publica tenint una font que potser no té tota la informació que es necessita.

Per Rodríguez, que arrossega nombrosos episodis de crisi durant la seva dilatada carrera, “els mateixos mitjans de comunicació són víctimes del seu funcionament. I aquí és clau el paper de corporacions i empreses, que haurien d’erigir-se en fonts fiables capaces de confirmar informacions”.

Informacions dignes i fiables n’hi ha hagut sempre. Abans amb màquina d’escriure. I, ara, amb un mòbil, en aquest món vertiginós que de vegades entela el bon periodisme. El que cal és contrast. Fonts solvents. I, sobretot, calma. Perquè a vegades, com en una mort sobtada, és el millor antídot per evitar una tempesta.