La periodista i investigadora palestina Mariam Barghouti informa des de Ramal·lah (Cisjordània) sobre l’ocupació israeliana i les seves conseqüències. Barghouti -que fa poc ha finalitzat la seva estada a Barcelona, on ha estat gràcies al programa de residències internacionals del CCCB- reflexiona en aquesta entrevista, realitzada quan encara estava a la capital catalana, sobre la cobertura dels mitjans internacionals, la situació dels periodistes palestins i la necessitat de repensar els marcs narratius amb els quals s’explica i justifica el genocidi.

A: Ets la peça clau per parlar de Palestina. Com portes parlar-ne tant?

M: A vegades sento que em quedo sense coses a dir. Aquest és el nostre problema, fa vuitanta anys que repetim el mateix, i arribes a un punt en què es torna monòton. A la gent li importa, li interessa? Estem aportant res de nou?

A: Durant la residència al CCCB, has notat si l’interès ha canviat, comparat amb la indiferència envers Palestina de fa uns anys?

M: Sí, ho noto. Ja no se’ns veu només com una realitat política, cada vegada hi ha més gent que veu les persones que hi ha al darrere. Els palestins no som perfectes, tenim defectes, i no sempre tenim la resposta a les preguntes. Som de carn i ossos, no imatges en una pantalla. I hi ha més interès a veure’ns no només com a víctimes, sinó també com a persones que tenen dret a resistir.

A: Vas rebre crítiques per una sèrie sobre els combatents palestins. Creus que ara la reacció avui seria diferent? La gent jove entén millor què vol dir resistir?

M: Crec que hi ha un canvi dins de la societat civil, especialment entre els joves de menys de vint-i-cinc. És una edat en la qual tens el cor encès, que diem en àrab. Veus una injustícia i és més probable que facis alguna cosa. No és casual que la majoria de protestes siguin d’estudiants. El que passa amb la generació més gran, especialment amb les persones que ocupen càrrecs públics, és que entenen que els palestins tenim dret a resistir l’ocupació, però volen que no siguem un problema, que no fem soroll. Que garantim la seva comoditat i no els incomodem. Diria que hi ha un canvi en la seva manera de pensar, però no en la d’actuar, de moment.

A: En una entrevista vas dir que la gent hauria de ser més anti-Israel que no pas pro-Palestina. Per què ho creus?

M: Hem arribat a un punt en què no n’hi ha prou amb ser pro-palestí. Cal ser anti-Israel. No només donar suport al dret dels palestins a existir, sinó oposar-te a tota la pràctica d’Israel, al règim feixista. Els antifeixistes no diuen que són pro-poble. Diuen que són antifeixistes. És fàcil dir que estàs amb algú, el que és difícil és dir que estàs en contra d’alguna cosa. I cal posicionar-nos.

A: A Cisjordània, des d’on informes, la situació empitjora, i ningú en parla. Com continues informant sense sentir-te aclaparada per les teves pròpies històries?

M: És interessant que em facis aquesta pregunta, perquè em genera molta culpa. No he estat informant gaire els últims mesos. He tingut por d’anar sobre el terreny, i sí que he arribat a aquest punt en el qual em pregunto: Quants atacs cobriré? Els periodistes locals estan documentant atac rere atac, així que sé que aquesta documentació existeix pels arxius. Crec que m’estic orientant més cap a informar sobre el discurs. Centrar-me en qüestions sistèmiques. Israel és un símptoma d’aquest sistema més ampli que està funcionant. Així que he començat a centrar-me en les opressions sistèmiques i en formats més llargs.

Vull fomentar l’alfabetització mediàtica, perquè la gent pugui estar realment informada. No és cap accident que les xarxes socials s’hagin convertit en font d’informació. Els mitjans de comunicació tradicionals no estan informant. Però això també vol dir que, cada vegada més, la capacitat d’atenció de la gent s’anirà reduint. I això és perillós. És una enginyeria de les economies de l’atenció. Israel vol que hi hagi violència cada dia, perquè es converteixi en un ritme monòton.

A: Molta gent de la diàspora parleu de culpa. Culpa per no fer prou, per haver marxat, per haver-se quedat. Creus que per això dediques la teva vida a la causa?

M: Un moment, m’emociono i soc molt ploranera.

A: No és fàcil parlar-ne. La resta del món veu que esteu fent una feina increïble. Creus que algun dia sentiràs que has fet prou?

M: Fins i tot quan sento la gent dir: “gràcies, estàs fent molt”, el meu primer impuls és: “què he fet?” Soc palestina, l’única opció és fer alguna cosa. Veig famílies lluitant amb els seus cossos contra israelians armats, colons armats, un exèrcit armat. I jo què faig? Informar. Visc a Ramal·lah; sempre tinc por que em detinguin. Però tinc passaport nord-americà, que em permet marxar. No crec que mai senti que el que faig és suficient. No fins que vegi un canvi, o em mori.

Si d’alguna feina estic orgullosa, és la que vaig fer amb Jesse Rosenfeld cobrint la resistència armada palestina amb els combatents de Jenín. Vam cobrir el que no volen que es cobreixi. El tema és que ells saben que cobrirem la violència; forma part de l’estratègia. Però explicar la història d’un combatent, sense que sigui un terrorista, sinó també un pare, un germà, algú que va aprendre a fer servir una arma tot sol, en secret. Això és el que no volen mostrar.

A: Estàs enfadada amb les organitzacions periodístiques (i mitjans) per no haver fet més? Com creus que la professió hauria d’haver respost?

M: Estic enrabiada. Bullint de ràbia, perquè la resposta dels mitjans internacionals té conseqüències reals, no només sobre el periodisme, sinó també sobre la informació que rep el públic. Quan els mitjans deien “deixeu-nos entrar a Gaza”, en el fons el missatge que estaven enviant és “no confieu en els periodistes palestins”. I això també legitima Israel a convertir-los en objectius, o a dir que estaven afiliats a Hamàs. Han matat tres-cents professionals durant els últims dos anys i mig, no només a Palestina, sinó també al Líban, al Iemen i a l’Iran. Crec que la manera com prèviament es va cobrir tot va posar les bases per a la invasió de Gaza.

La seu de la CNN està a Jerusalem, a trenta minuts en cotxe de Cisjordània. Si realment volguessin fer la seva feina, podrien fer-la. O escriure una declaració. “Ens oposem a l’assassinat dels nostres col·legues”. Ningú va plantar-se a la frontera, quan les bombes es veien des d’allà.

Excepte per alguns periodistes, hi ha hagut una negativa a preguntar als representants de Hamàs. Però després s’asseien encantats amb Netanyahu. Molt pocs van fer aquesta feina, i això enrabia. Vam passar el primer any d’atacs suplicant que ens veiessin com a col·legues, i no va haver-hi manera. Però he de dir que això ve de lluny. Històricament, certs periodistes, especialment d’internacional, han vingut als territoris ocupats a ser “els valents”. Palestina ha estat utilitzada per professionals per iniciar la seva carrera, per després ser vistos com a grans corresponsals de guerra, construint tota una trajectòria sobre nosaltres.

A: Als titulars, les coses passaven sense context. Durant mesos no hi havia subjecte. Sembla que no hi ha rendició de comptes per a Israel als mitjans.

M: I no només ara, també abans. El 7 d’octubre van morir israelians. No s’esmenta que alguns eren combatents, però deixem això de banda. Els palestins no vam existir als mitjans quan el 2008, el 2012, el 2014 o el 2021 van morir desenes de ciutadans. Només apareixem als mitjans quan ataquem, mai quan ens ataquen a nosaltres.

A: Els palestins estan més humanitzats ara?

M: Ha canviat una mica. No sé si diria que els palestins estiguin més humanitzats, però sí que veig més cobertura dels atacs i la violència d’Israel, i això és perquè molts periodistes els han empès a fer-ho. Ara falta parlar sobre els drets dels palestins (a resistir i a defensar-se) i del procés de neteja ètnica.

Hem d’abordar el llenguatge del colonialisme. L’acadèmia ens diu que “descolonització” és un terme activista, per exemple. “Nakba” no és un fet puntual, és un procés de desplaçament. “Guerra” no hauria de ser aquí la paraula, sinó “procés de neteja ètnica”. La manera d’emmarcar-ho ha de canviar. A vegades busquem una paraula, i la resposta és una frase.

A: Una de les teves conferències ha estat sobre el cost personal. Quin és el preu que sents que pagues per estar sempre a primera línia?

M: Pagues preus diferents. Les parts de mi mateixa que perdo per poder continuar a primera línia, recollint testimonis i estant exposada a la violència i al risc. Però, d’altra banda, també guanyo molt. En la meva humanitat, en la comprensió, en el coratge. Et converteixes en una persona que simplement es mou amb el dol. Gaudeixo de les petites coses i de l’alegria, però, realment, sento que em moc amb molt de dol, i crec que molts palestins se senten així.

A: Per què vas acceptar venir a Barcelona?

M: Em va semblar un senyal, però també perquè és aquí. Si hagués estat a qualsevol altre lloc d’Europa, hauria dit que no. Aquí sento que puc respirar, em sento segura; Barcelona és un bon lloc per ser palestina. A més, molta de la cobertura que s’està fent aquí serà un arxiu molt important en el futur. És molt poderós, perquè no és extrem, i això ho protegeix.

A: Francesca Albanese va ser aquí la mateixa setmana que tu vas començar la residència, i va parlar del moviment BDS. Què creus que és el més poderós que pot fer la gent?

M: Començar a connectar les coses. Jerusalem, Cisjordània i Gaza són una sola cosa; del riu fins al mar. No podem continuar parlant d’incidents de violència aïllats, hem de ser vistos com una lluita política en conjunt. Cal treballar la comunitat. Continuar amb el boicot i la desinversió. Necessitem que la gent estigui segura, informada i pugui formar part del procés de presa de decisions. Si vols ajudar Palestina, treballa per la teva comunitat, connecta els punts. Palestina no és un cas excepcional; és la interconnexió de tot.