“Encara tinc moltes coses per dir”

Tomas Alcoverro periodista
El periodista Tomás Alcoverro al seu pis de Barcelona durant l'entrevista amb Report.cat | Foto: José Luís Gómez Galarzo

Tomàs Alcoverro s’acosta a la finestra que dóna al carrer, a l’estudi del seu pis de l’Eixample, i de sota d’ella en treu una bandera libanesa comprada a Beirut el 1982, quan feia dotze anys que hi exercia de corresponsal per La Vanguardia. “Està en bon estat, eh? La vaig comprar a una botiga i la tinc sempre guardada, per això es manté quasi intacta”, explica satisfet. “Líban, el teu segon amor, eh?”, l’inquireixo. “El segon amor?”, repregunta, i es posa a riure d’aquella forma que aquells que el coneixen recordaran perfectament (durant l’entrevista, sortosament, repetirà aquesta acció moltes vegades). “O potser això d’aquí és el segon i el Líban és el primer?”. “No et sabria dir… tu creus que hi ha un primer amor i un segon?”.

Ara que està de moda el llibre El Director, podríem dir que Tomàs Alcoverro és El Corresponsal, perquè és el degà –ho va subratllar ell mateix a El decano. De Beirut a Bagdad: 30 años de crónicas (2006)- dels corresponsals catalans i espanyols al Pròxim Orient: no n’hi ha cap que faci tant temps que estigui servint en un indret com ell –amb un parèntesi a París i a Atenes- i no se n’hagi mogut. En realitat, des de fa un parell d’anys tècnicament ja no ocupa l’estatus de corresponsal, arran de la seva jubilació, però segueix fent col·laboracions puntuals des d’aquesta complexa ciutat del Pròxim Orient per La Vanguardia, el rotatiu que l’ha tingut en nòmina durant quasi cinquanta anys, de manera que la majoria dels seus lectors el segueixen gaudint com si no hi hagués hagut cap canvi. Per tots segueix sent, doncs, El Corresponsal.

Trempat. Inquiet. Engrescat. Gentil. Amable, tot i que no li agrada parlar massa d’ell. El blanc del seu cabell traspua saviesa, noblesa, veritat. Parla sovint amb cops de veu, a vegades teatralment. “Bé!”, exclama tot sovint. Té 78 anys. “He tingut la sort de jubilar-me amb 76 anys, molt tard pels estàndards actuals. He sobreviscut molt!”, exclama. En aquesta nova època de la seva vida, va i ve de Beirut a Barcelona, les seves dues ciutats de referència, tot i que va néixer a Badalona el 1940. ”Vinc aquí quan ha de fer alguna cosa: que si una conferència, un metge… o recollir un premi”.

Sí, Tomàs Alcoverro és un periodista reconegut, a casa seva. Fa pocs dies ha estat guardonat amb una menció especials als Premis Nacionals de Comunicació, guardó que li va entregar el president Torra. No és el primer que obté en clau catalana, perquè el 2006 ja va rebre la Creu de Sant Jordi de mans del president Maragall –a l’habitació hi té la foto que immortalitza el moment-. “Aquell premi també me’l van donar per la meva trajectòria professional, però el d’ara és més explícitament professional”, afirma.

De manera que Alcoverro no es pot lamentar de no ser profeta a la seva terra. “No, certament no és així”, diu tot rient. I enceta una reflexió sobre com ha evitat desarrelar-se i, per tant, impedir caure en l’oblit per part dels seus conciutadans, un clàssic entre el col·lectiu dels corresponsals o periodistes que viuen molt temps fora. “Mai he deixat de saber qui sóc, mai m’he perdut. Sóc de Barcelona, de l’Eixample, la feina sempre l’he tingut aquí… el que passa és que m’ha agradat trencar una mica allò establert i he treballat fora molt de temps. Cada any, però, he vingut a fer les vacances aquí i ho he fet sempre per Nadal, perquè així mantenia el contacte amb la família; si hagués fet vacances a l’estiu, hauria estat diferent perquè la gent està més dispersa. Som la gent amb qui ens relacionem, oi?”, explica.

Haver mantingut la identitat catalana i espanyola diu que en un primer moment el va ajudar a saber entendre el Líban. I que, més tard, precisament això, intentar entendre el Líban, li ha permès entendre una mica més la convulsa situació a Catalunya i a Espanya. “Haver nascut en una societat rica, complexa, en temes culturals, ideològics… m’ha anat molt bé per fer la feina allà, per entendre una societat encara més complicada, amb més tensions internes”, assegura. I haver viscut a Líban, amb unes elits que ho segueixen manegant tot, li ha permès estimar més Catalunya i apreciar-ne la seva complexitat, que veu com una gran riquesa. “Tenim des dels més carques als més antisistema, dels que volen la independència als que encara pensen en el federalisme, gent de dretes i d’esquerres, restes del marxisme i traces de l’anarquisme, encara, latent. Tenim de tot!”, exclama.

Tomas Alcoverro periodistaAlcoverro durant un moment de l’entrevista | Foto: José Luís Gómez Galarzo

Desconfiança amb les revolucions… excepte la del Maig del 68

La conversa amb Alcoverro té lloc just quan a la seva pàtria d’adopció s’esdevé una revolta als carrers –com a Xile, com a Bolívia, com a Hong Kong…– sorgida arran de l’intent del govern Hariri d’instaurar un nou impost sobre les trucades de veu per WhatsApp, servei molt popular al Líban. Però no té excessives ganes de parlar d’això. “N’he escrit poc. No hi crec. No porta a res; d’aquí a pocs dies tot s’haurà esvaït”, pronostica. I aquí explicita un pensament políticament incorrecte al ser molt crític amb les primaveres àrabs i la seva retòrica –falsa, per ell– democratitzadora. “I per què no hi crec? Perquè la majoria de la població del Líban tampoc hi creu, especialment els xiïtes, que són la comunitat més pobre”, indica. És clar, El Corresponsal es pot mirar fenòmens com aquests amb un gran angular de cinquanta anys, cosa que poca gent pot fer. “Això ho dius tu”, respon amb modèstia.

De fet, quan cerca la paraula “revolució” al seu Google particular assegura que només l’hi apareix una entrada: l’aixecament promogut per l’aiatol·là Khomeini a l’Iran el 1979, que va seguir com a periodista. “I que va acabar amb un gran fracàs”, admet. Això el porta a ser pessimista –ho repeteix diverses vegades durant la conversa–- respecte a la condició humana. És quasi ‘una conclusió de vida’, una opinió macerada amb el pas dels anys.

“Tinc una mala idea de condició humana. Mai he vist un món tan insolidari com el que vivim avui. Ara mateix no veig que hi hagi cap utopia, malauradament. Sóc pessimista. No crec massa que les coses hagin d’anar bé”, es lamenta. Es nota que ha pensat sobre el tema. Cita la novel·la d’André Malraux, La condició humana, com un dels primers textos que el van inspirar en aquest sentit. Precisament una altra lectura que està fent ara, Guerra i Pau, de Tolstoi, el confirma en aquesta línia que, malgrat tot, no vol que soni a desesperança.

Evidentment, haver estat corresponsal cinc dècades en una zona com el Pròxim Orient –una denominació que abomina, perquè diu que n’hi ha molts de “pròxims orients”– ha ajudat a interioritzar aquesta expectativa vital escèptica. “Tota la zona ha estat un fracàs rere un altre, un fracàs rotund. Sobretot de la política nord-americana i també de la manera d’Occident de tractar els problemes tan complicats que hi ha en aquelles societats. Només se salva Israel, que és un estat que cada dia està millor, a diferència de tota la resta, que està igual o pitjor que fa 50 anys”, argumenta.

Agraeix, però, que el contradigui respecte a Israel en referència a la seva creixent desigualtat, més enllà dels seus conflictes nacionals. “M’agrada que ho diguis perquè amb tot això de les identitats i els nacionalismes s’està oblidant el problema de les diferències socials, l’explotació de l’home per l’home…”, assegura. I és que Alcoverro, si alguna cosa, és un soixantehuitard, un ferm partidari de la Revolució del maig del 68. “A mi em va marcar molt. Hi vaig creure. Tot allò de ‘La imaginació al poder’…  Jo creia que el tema era carregar-se l’autoritat, en tots els sentits. Vaig vibrar, en aquella època.  Mai més he reviscut aquell esperit”, afirma. D’aquell moment, però, en queda el seu amor per França: és francòfon i francòfil; durant tota la conversa les referències al país gal apareixen i reapareixen constantment. En una estanteria, un número recent de Le Monde.

El periodisme de paper “tornarà a ser de minories, com tota la vida”

Parlem una mica del periodisme. Alcoverro creu que aquesta feina segueix tenint sentit i que els diaris de paper no desapareixeran però, això sí, tornaran a esdevenir un instrument d’una minoria. “Qui llegia els diaris al segle XIX? En un poble el farmacèutic, el capellà, l’advocat, i el propietari. La resta, ningú. Per tant ara començar a fer aquest catastrofisme de què ‘tot s’enfonsa’… Això sí, l’època dels grans corresponsals, del gran desplegament de mitjans… s’ha acabat. Jo he estat un afortunat però això ara ja s’ha acabat”, reconeix.

En relació amb això, admet sentir una sensació ambivalent amb els que pugen. “Per un costat certa pena perquè ho tenen molt difícil, més que nosaltres”, afirma, però alhora està convençut que tenen “moltes facilitats per poder fer coses que per nosaltres eren molt difícils”. Diu, per cert, que en rep molts, de joves, al seu domicili de Beirut, i que aprèn ell més d’ells que no pas a l’inrevés, li fa l’efecte. “A mi això em dóna vida; em sento molt afortunat, que em vinguin a consultar” afirma.

Precisament, des de la talaia “del corresponsal que fa cinquanta anys que treballa al Líban” admet una frustració estranya, precisament ell, que ha intentat explicar amb el màxim de vocació didàctica tot el que ha succeït en aquesta convulsa regió durant mig segle. “Arribo a la conclusió que no es pot explicar bé una guerra; ni quan passa allà ni quan passa aquí. Perquè que hi hagi guerra no vol dir que tothom faci la guerra i que la vida no continuï. És una gran frustració veure que costa tant, explicar això. Sempre tens la sensació que les coses se t’escapen, que no ho veus prou bé”, admet.

Per si no fos prou, assegura que descriure el que passa l’Orient Mitjà és cada cop més difícil. “Però és que a ells també els costa comprendre-ho, eh?”, assenyala per tranquil·litzar-nos. I posa com a exemple la guerra de Síria. “No hi havia manera de saber què hi va passava, realment. Era molt diferent entrar pel costat dels rebels o pel del govern; no tenia res a veure. A Alep, a Síria, hi havia cines en funcionament, durant la guerra…”, recorda.

Tomas Alcoverro periodistaTomás Alcoverro amb una bandera del Líban, el seu “segon amor”, que ell mateix va comprar a Beirut | Foto: José Luís Gómez Galarzo

“El que vull és seguir treballant”

I com encara el dia, ara que no ha de sortir a ‘caçar la notícia’? “Home, sóc un periodista vocacional i, per tant, segueixo tenint aquesta vocació. Això no es perd. I el que vull és seguir treballant, encara que sigui d’una altra manera, perquè tampoc estic disposat a fer feina a contra-rellotge. Però vull seguir treballant pel mateix diari de tota la vida i mantenir-me lligat a la mateixa secció de sempre”, assegura.

De fet, no para de produir: segueix publicant en el bloc que té a la web del diari des de fa anys –‘Diario de Beirut’-, a banda de les seves col·laboracions puntuals en el paper. A més, acaba d’obrir web pròpia –tomasalcoverro.com-, i manté un bon ritme de publicació a Twitter (@alcoverrobeirut). Es posa molt content, quan hi fem referència. “És un gran esforç però també em recompensa. Tinc molt de material al meu arxiu que vull anar explicant, abans de morir-me”, diu. I, com no, segueix escrivint llibres que l’acrediten com un dels principals especialistes europeus en el Pròxim Orient, el darrer dels quals, aquest 2019, és Un barceloní a Beirut (Diéresis), el primer que ha escrit en català –l’anterior, ¿Por qué Damasco? Estampas de un mundo árabe que se desvanece’ (Diéresis), data de 2017-.

Ara llegeix molt, més que quan estava “en actiu”, especialment llibres clàssics. Però això no exclou que segueixi sent un gran consumidor de premsa. Quan és a Beirut llegeix el The New York Times, L’Orient- Le Jour –curiositat: es va començar a editar just en el moment de la seva arribada a Pròxim Orient, el 1970- i Al-Binaa, en àrab, i els de casa, per internet.

Assegura, fent referència a una novel·la de Miguel Delibes, que tot i saber que es troba a “la fulla vermella” del calendari -en referència al fet que ja han passat més dies del calendari dels que vindran-, el seu cap bull com mai. “Em sento que encara tinc moltes coses per dir, que encara no he pogut dir i que tinc ganes de poder dir. Tot està per dir!”, exclama. Sobre el Líban? Sobre la política internacional? Sobre el periodisme? Sobre com has vist el periodisme? “Sobre tot. Sobre la meva vida, la meva manera de ser, les meves circumstàncies, sobre com he viscut, sobre la llengua… cinquanta mil coses!”, conclou. El corresponsal, doncs, té corda per estona.

I les memòries? “Sóc mandrós… Home, si me les fas tu…”, diu. El miro amb cara de sorpresa. “On s’ha de firmar?”, li pregunto.

Joan Salicrú

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *