Com abusar dels fotògrafs sense cap mena de pudor

Fotografia fotoperiodisme
Molts fotògrafs són molt crítics amb l’abús que es fa de la seva feina.

Tots sabem que hi ha polítics que apel·len a la “democràcia” quan, en realitat, els seus fets estan lluny del seu significat. Amb el terme “cultura” passa el mateix. Hi ha càrrecs públics que s’omplen la boca de bones intencions amb missatges als seus potencials electors quan, en realitat, estan fent el contrari.

Quan parlo amb fotògrafs que viuen fora de Catalunya –alguns Premis Nacionals de Fotografia i tots professionals molt rellevants– sento sana enveja pel fet que reben assíduament encàrrecs per treballar en projectes culturals de la seva comunitat autònoma o sobre temes d’interès general, com la biografia de Cervantes o el Coto de Doñana. Per no parlar del recorregut d’un festival com PhotoEspaña, d’una editorial molt potent com és La Fábrica i d’un munt d’activitats paral·leles.

Comparem tot això amb la sequera permanent, a nivell institucional, de la fotografia a Catalunya. Em consta, per membres de la comissió que es reunien amb Ferran Mascarell, el darrer Conseller de Cultura, de la dificultat que han tingut fins ara per reprendre les trobades i esbossar un Pla Nacional de Fotografia, més enllà de la web Fotografia a Catalunya, de recent creació.

Decisions errònies

Els fotògrafs catalans de més renom treballen, en general, per mitjans estrangers. I la raó és que a Catalunya, les ajudes (jo diria més bé, la voluntat de donar un cop de mà) brillen per la seva absència. Pel meu compromís amb la National Geographic Society –per cert, en quinze anys de treballar per ells només he rebut dos encàrrecs de la divisió espanyola, amb seu a Barcelona, i dotzenes provinents dels Estats Units– se’m va escapar un somriure quan, des del Patronat de Turisme de la Costa Brava i la Diputació, em van comentar que volien proposar al reconegut fotògraf Steve McCurry perquè fes un llibre sobre Girona i comarques (recentment ha esclatat una polèmica amb fotografies retocades informàticament que ha deixat molt malparada la reputació de McCurry, però per mi continua tenint un ull privilegiat). “No seria més lògic contractar a fotògrafs gironins, coneixedors del terreny i amb un arxiu fantàstic, que pagar una milionada a un fotògraf de Filadèlfia, per més renom que tingui?”, els vaig dir. Parlem del mateix patronat que va fer servir una foto de les Bahames i Austràlia com si fosssin de Catalunya. No cal dir que si haguessin encarregat la feina a fotògrafs del territori s’haurien estalviat passar tanta vergonya.

Un abús descomunal

Ara l’Agència Catalana de Turisme n’ha fet un altre de grossa. El 18 de maig es van conèixer les bases d’un concurs de fotografia titulat ‘Imatges de Catalunya’ i promogut per aquest organisme amb una clàusula clarament abusiva. L’Agència Catalana de Turisme depèn del Departament d’Empresa i Ocupació i és l’organisme del Govern de la Generalitat de Catalunya que porta a terme les polítiques de promoció turística. I per fer-ho, disposa de marques de prestigi a nivell mundial com Dalí, Gaudí o Picasso. Però, en canvi, pretenen fer-se amb un banc d’imatges organitzant un concurs de fotografia. I tot, amb una inversió modesta (hi ha 400 premis de 200 euros) que contrasta amb el pressupost d’aquest organisme, que al 2015 va ser de 21.400.000 euros.

La clàusula abusiva en qüestió –es pot llegir cap al final de les bases, al punt 9– és on diu que “la participació en aquest concurs comporta la cessió gratuïta i no exclusiva dels drets patrimonials de la propietat intel·lectual sobre les fotografies dels participants a favor de l’Agència Catalana de Turisme per a la seva explotació en qualsevol format o suport, per a qualsevol sistema, procediment o modalitat existent i/o coneguda en l’actualitat. La cessió esmentada es fa als efectes de la seva explotació, no lucrativa i dirigida a la realització d’accions i/o actuacions relacionades amb la promoció turística de Catalunya. La cessió dels drets esmentats es fa per a tot el temps que tardin les fotografies a passar al domini públic i s’atorga per a l’àmbit territorial universal, inclosa l’explotació a Internet i a xarxes socials”.

Stop-clausulas

Imatge de la campanya contra les clàusules abusives.

I això què implica? Doncs que qualsevol persona, tan sols per fet de participar al concurs (sense necessitat d’haver de guanyar cap premi) ja està cedint, sense veure ni un sol euro, la seva obra a l’Agència Catalana de Turisme perquè aquest organisme en faci l’ús que en cregui convenient. Es a dir, tenen un pressupost de més de vuit dígits però necessiten explotar als fotògrafs i apropiar-se de la seva obra per disposar d’un extens banc d’imatges.

És tracta, des del meu punt de vista, d’una iniciativa barroera per fer-se amb una col·lecció d’imatges en detriment dels professionals que paguem uns impostos per exercir la nostra vocació, amb els quals s’abonen els sous de moltes persones d’aquest organisme (aquest any tenen pressupostat més de 5.000.000 d’euros en despeses de personal), entre ells els de les ments brillants que han concebut aquesta iniciativa.

Dubto molt que a França, Regne Unit o Alemanya facin aquest tipus d’abusos, i a més estic convençut que allà encarreguen aquesta tasca als seus millors fotògrafs, pagant-los honoraris dignes, com a reconeixement de la seva formació i talent.

Mobilització a la Xarxa

El problema no és tan sols el greuge que aquesta clàusula suposarà per molts fotògrafs residents a Catalunya que viuen de vendre les seves imatges a patronats, ajuntaments i oficines de turisme (i amb el que facturen poden pagar els seus impostos), sinó que, amb mesures així, els fotògrafs joves no tindran la més mínima oportunitat de fer-se un lloc en la professió. És impossible competir contra mesures com aquesta. Perquè cal, doncs, pagar impostos per exercir la professió, si després la mateixa Administració aplica clàusules abusives com aquesta? I que consti que les clàusules abusives són comunes en totes les comunitats autònomes, no només a Catalunya.

Els fotògrafs estrangers que conec es posen les mans al cap quan els hi explico amb quina impunitat s’organitzen concursos a l’Estat espanyol per fer-se, per quatre xavos, amb un arxiu fotogràfic.

La situació és tant desesperant que fins i tot hi ha un grup a Facebook anomenat Stop Cláusulas Abusivas con los fotógrafos amb quasi 14.000 seguidors i a on es discuteix, dia sí i dia també, aquesta mena de càncer professional consistent en espavilats que exploten les imatges elaborades pels demès a canvi d’una pastanaga, aprofitant l’afany de reconeixement de molts aficionats.

-I no feu res? – em pregunten, els fotògrafs estrangers, esparverats.

-Què va! Aquest és un país de pillastres i les lleis (i els polítics) no sembla que estiguin per la tasca de defensar a un col·lectiu com el nostre que preserva, gràcies al seu domini de la fotografia, la memòria històrica.

Fer fotos, físicament, les pot fer un nen de dos anys. Només cal prémer un botó. Però fer-les bé, i que aportin els valors intangibles que superin la frontera entre un registre vulgar i una imatge memorable, requereix de molts anys de preparació. “Per què el fotògraf ha de renunciar a uns honoraris finançant el treball d’institucions que responen de recursos per complir amb els seus objectius?” es pregunta el fotògraf i docent Carles Mitjà a Facebook.

I més, amb exigències

Per si amb la clàusula abusiva no n’hi hagués prou, les regles del concurs de l’Agència Catalana de Turisme deixen molt que desitjar. A part de ser d’una dubtosa legalitat en el que es refereix als drets de propietat intel·lectual i industrial, també exigeixen que els participants estiguin al dia de les seves obligacions fiscals amb l’Estat, la Generalitat i amb la Seguretat Social, que les fotos siguin inèdites i que els concursants assumeixin els costos de qualsevol demanda per part de tercers, si aquests consideren que s’infringeix el dret a la pròpia imatge. Poca broma!

Aquest concurs és, doncs, la manera de fer-se un arxiu apropiant-se de totes les imatges presentades, el que suposa una falta de consideració a la intel·ligència dels aficionats i dels professionals de la fotografia Si icones de la cultura catalana que a dia d’avui es veneren, com Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Francesc Català-Roca o Toni Catany aixequessin el cap segur que tindrien clar que , amb iniciatives com aquesta, no podrien haver exercit mai de la vida la seva professió, ni fer l’obra que ara tant ufanosament mostrem com a part de la nostra història.

Tino Soriano

Un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *