Com cobrir l’extrema dreta

Extrema dreta periodisme
L'extrema dreta té una presència rellevant a les institucions de cada cop més països europeus | Foto: Euroactiv

Un 10%. Això és el que va incrementar en vots l’extrema dreta en les passades eleccions europees. Malgrat que els pronòstics no es van complir, ja que s’esperava que arribessin a ocupar una tercera part del Parlament Europeu, es van imposar com a primera força al Regne Unit, França, Itàlia i Polònia. A més, a Hongria, Fidesz, la formació del primer ministre Víktor Órban, va guanyar amb contundència amb un 52% dels vots.

D’altra banda, aquests comicis van posar punt final a l’hegemonia del bipartidisme. Els populars van obtenir prop del 24% dels vots i els socialistes gairebé un 19,5%, així que entre els dos sumen un 43%, fet que els impedeix formar una gran coalició i, per tant, els obliga a pactar amb altres formacions. En aquest context, quin poder real té l’extrema dreta dins del Parlament? I com han d’informar els mitjans d’aquests grups? Precisament aquestes qüestions van portar al Col·legi de Periodistes a organitzar el passat 30 de maig el debat Com hem de cobrir l’extrema dreta.

Xavier Rius, periodista especialitzat en l’extrema dreta i un dels participants de la taula rodona, va atribuir l’increment de l’extrema dreta als diversos atemptats de caràcter islamista, a “la sensació que falta seguretat”, a l’arribada de refugiats, la pèrdua de sobirania dels Estats enfront de la Unió Europa (UE) i a les mesures d’austeritat aplicades per Brussel·les durant la crisi econòmica.

Per la seva part, Helena Castellà, politòloga i assessora al Parlament Europeu, va assenyalar, però, que el marge d’influència d’aquestes formacions en aquesta cambra és limitat perquè estan molt dividides. De fet, estan repartides en tres formacions diferents: els conservadors i reformistes europeus (ECR), Europa per la Llibertat i Democracia Directa (EFDD) i Europa de les Nacions i de la Llibertat (ENF). A més, va apuntar que també hi ha hagut un canvi de concepció en la seva mentalitat, ja que mentre abans volien sortir de la UE, ara volen utilitzar les seves institucions per reformar-la.

Elements comuns

Tant Castellà com Rius van coincidir que no es pot posar tots els partits en el mateix sac. Per exemple, mentre que Vox defensa uns valors monàrquics, catòlics i té un discurs antifeminista i contrari a la comunitat LGTBI, Marine Le Pen, del Front Nacional francès, es dona i representa clarament una postura republicana i laica mentre que Alice Weidel, del Partit d’Alternativa per Alemanya, és lesbiana. També hi ha divergències en la manera d’entendre la política ja que mentre alguns defensen mantenir l’estat del benestar només per a la població local, i no l’estrangera, altres són partidaris d’aplicar les tendències neoliberals.

Llavors, què tenen tots aquests partits en comú i per què se’ls posa en el mateix sac? Doncs perquè tots són antieuropeistes i defensen els que ells consideren “els autèntics valors europeus” enfront de la migració musulmana, aclareixen aquests experts.

Per què són influents?

Un dels principals èxits dels grups d’extrema dreta és que han aconseguit identificar-se amb el poble en contra de “l’establishment polític”. En aquest context, la redactora en cap de la revista 5W’s, Maribel Izcue, va posar com a exemple el Front Nacional francès i la relació que manté amb la premsa. Primer es va optar per criticar les seves propostes, fet que els va servir per defensar que se’ls menyspreava perquè no formaven part de la “casta” dirigent. Després, se’ls va fer un cordó sanitari, van deixar d’aparèixer als mitjans de comunicació i se’ls va silenciar. Davant d’això, els dirigents del partit van utilitzar el mateix argument, que no se’ls donava veu perquè ells eren els verdaders representants del poble contra l’establishment.

Però, sens dubte, un dels seus grans èxits ha estat marcar l’agenda política i dels mitjans de comunicació, fins i tot, quan no tenien representació en espais institucionals, com en el cas de Vox. Un exemple és quan van posar damunt la taula que si ells guanyaven les eleccions, legalitzarien l’ús de les armes com una eina de defensa personal. Malgrat que no tenien representació al Congrés dels Diputats, aquesta afirmació va omplir planes i minuts en tots els mitjans de comunicació i els principals líders de la resta de formacions van donar la seva opinió al respecte, va explicar Castellà.

El sandvitx de la veritat

Internet i les xarxes socials han estat una plataforma clau perquè aquests partits poguessin fer arribar el seu discurs a la ciutadania. Ara bé, aquestes plataformes es caracteritzen per la immediatesa i la simplicitat del discurs. Un fet que, precisament, aprofita  l’extrema dreta, per donar una informació poc precisa, esbiaixada o que apel·la a les emocions. “Donen solucions simples a problemes complexos”, va matisar Izcue.

Íntimament lligat a això, està el fenomen de les fake news. A l’altre costat de l’Atlàntic, tant el president dels Estats Units, Donald Trump, com el del Brasil, Jair Bolsonaro, van arribar a governar els seus països gràcies, sobretot, a la fabricació de notícies falses. Per això, aquest punt va ser un dels temes centrals durant el debat. En aquest context, tant Castellà com Izcue van ressaltar que per cobrir aquest tipus d’informació s’ha d’utilitzar la fórmula del sandvitx de la veritat. “No expliquem primer la mentida -va argumentar Castellà- “sinó diem primer la veritat, després el que és mentida i després reforcem la veritat. D’aquesta manera, dins de l’imaginari queda el que és veritat i no mentida”.

En aquest sentit, Milagros Pérez Oliva, periodista d’El País, va exposar que la finalitat dels partits d’ultra dreta és “colonitzar els mitjans de comunicació” a través de discursos agressius i rumors. No obstant això, va apuntar que el seu rotatiu ha optat per parlar-ne d’ells només quan facin propostes polítiques o per explicar d’on venen, quina és la seva militància, qui els vota o com es financen, entre altres, però en cap cas quan fan córrer rumors o apliquen un to agressiu.

Un dels temes que també es van posar sobre la taula va ser com evitar que l’extrema dreta marqui l’agenda política dels partits o dels mitjans. Per Castellà un clar exemple és quan es parla de la crisi dels refugiats quan, realment, la crisi és de la UE, que no ha sabut gestionar l’entrega d’asil a les persones que arriben a Europa provinents de països en conflicte. En aquest context, aquesta politòloga assenyala que s’ha d’evitar utilitzar el mateix to agressiu que aquestes formacions i que no s’ha de “blanquejar” els seus discursos posant-los en centre del debat polític.

Per la seva part, el cap de política de Catalunya Ràdio, Joan Rusiñol, va reflexionar sobre si s’ha de fer un cordó sanitari i evitar de parlar de l’extrema dreta en els mitjans. Una iniciativa que creu que és contraproduent, ja que afavoreix que puguin fer-ne un discurs victimista. “En parlem amb la màxima rugositat i màxima atenció, som més exigents”, va assegurar.

Finalment, segons Rius, la clau és que el periodista estigui molt ben informat, conegui el discurs dels partits d’ultra dreta i, així, els pugui rebatre amb dades i xifres. Una cosa amb la qual coincideixen tots els ponents que van participar al debat del Col·legi de Periodistes és que, davant d’aquestes postures polítiques, s’ha de rescatar l’essència del periodisme: corroborar i contrastar detalladament la informació.

 

Escriure a Report.cat

Núria Segura

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *