Molt més que trets

armes periodisme
La cultura de l’autoprotecció als Estats Units explica el gran nombre d’accidents amb armes | Foto: Gerson Martins (Unsplash)

En els últims mesos, els conflictes relacionats amb les armes de foc als Estats Units han estat presents a les notícies d’aquest país i d’arreu. És el cas del tret del tiroteig ocorregut a Blacksburg, a tocar del campus de la Universitat de Virginia Tech, en el qual va morir una persona i quatre van resultar ferides. Precisament, en aquest campus el 2007 s’havia viscut una de les principals massacres del país quan un estudiant d’últim curs va assassinar a trets trenta-dues persones i en va ferir a disset més. Un altre fet que tenir un gran ressò mediàtic va ser la mort, per accident, per part de l’actor Alex Baldwin, d’Halyna Hutchins, directora de fotografia de la pel·lícula Rust, o bé el tiroteig que al novembre es va viure a l’escola de Michigan, amb quatre morts.

Si bé és cert que les realitats europea i nord-americana són ben diferents en aquest aspecte, hi ha un repte comú que les vertebra: com expliquem i parlem els periodistes de fets noticiables quan hi ha armes de foc pel mig?

Un tema delicat

Els experts coincideixen en opinar que es tracta d’un tema delicat i sensible i que la premsa hi posa molt focus, però sovint no el posa allà on realment haurien de posar-lo. Jim MacMillan, director del The Philadelphia Center for Gun Violence Reporting (Centre de Filadèlfia per a la denúncia de la violència armada), remarca que “el paper dels mitjans de comunicació és rellevant, perquè la presentació de la violència crea el risc d’una major violència”. Per la seva part, David Kennedy, professor de justícia penal al John Jay College de la ciutat de Nova York i director de la National Network for Safe Communities (Xarxa Nacional per a les comunitats segures) assegura que “la violència importa per tota mena de raons, sobretot pel gran impacte que té en els individus i en les famílies i perquè hi intervenen qüestions morals i socials, com les normes, el valor, la raça, el gènere i l’entorn”.

Com cobrir-ho?

Però llavors, com s’ha de cobrir aquest tipus de notícies? Per començar, els experts en la matèria distingeixen diversos tipus de cobertura relacionada amb temes d’armes. La primera és l’episòdica –amb informació, vídeos i fonts policials–. Aquesta es distingeix clarament d’un segon tipus, la temàtica, que inclou els motius i va més enllà, parlant de la relació de la violència amb la salut pública –malaltia, contagi–, o amb la política –lleis, polítiques de precarietat– o d’altres. Finalment, hi ha un tercer tipus de cobertura que tot i que és millor que l’episòdica, tampoc és l’ideal. Es tracta de la cobertura poc profunda, amb dades arrodonides, i parlant només amb familiars.

MacMillan apunta que “a l’hora de fer la cobertura, els periodistes tenen la responsabilitat de mitigar els danys i no fer mal, així com de considerar l’impacte que poden tenir en la comunitat” mentre que per  Kennedy és important distingir els tipus de violència armada. La violència comunitària –en comunitats desafavorides i de negres–, la violència domèstica, la violència relacionada amb robatoris, la violència suïcida, i moltes altres.

Recomanacions

Els experts consultats coincideixen en una sèrie de recomanacions:

  1. Desenvolupar fonts: obtenir un lloc de confiança en la comunitat que et permeti tenir fonts variades, que no s’ajustin només als estereotips i que estiguin disposats a col·laborar. En aquest sentit, cal assegurar-se què les persones implicades formen part de la narrativa. Aquest seria el cas, per exemple, d’advocats, de líders de la comunitat i de periodistes experts en el tema. És clau posar el focus d’atenció no només en la violència en si, sinó en les víctimes, les persones que estan sent ferides.
  2. Educar-se sobre el tema: llegir tot el possible sobre armes, lleis, tirotejos i fer-ho de forma regular. Així com buscar dades per posar la informació en context. També cal entendre les polítiques i estratègies de prevenció.
  3. Parlar amb periodistes del teu mitjà o d’altres mitjans i/o organitzacions que estiguin familiaritzats amb el tema.
  4. Fer un llistat de les històries o potencials històries, que vagin més enllà de simplement cobrir la notícia.
  5. Prioritzar la salut mental del periodista, ja que les experiències traumàtiques tenen un impacte en les percepcions i, per tant, esdevé crític protegir-se, així com obtenir el màxim de fonts possible per aconseguir més objectivitat. “Cobrir tirotejos massius sempre és molt dur per als periodistes, però són esdeveniments molt estranys, i hem d’anar amb compte de no fer les coses pitjors del que són”, afirma Philip Cook, professor emèrit de polítiques públiques a la universitat de Duke. “Els mitjans de comunicació sovint estan atrets per posicions i narracions extremes, en lloc de les habituals o normals”, afegeix.
armes periodismeUna mare del nord de Texas i el seu fill protesten contra l’ús de les armes en una manifestació de 2018 | Foto: Heather Mount (Unsplash)

El factor de la comunitat

MacMillan apunta que “cal donar un bon cop d’ull a la perpetració de la violència en comunitats afroamericanes i al racisme, ja que per exemple a Filadèlfia més del 75% de les víctimes són homes negres i més del 94% del total de víctimes són persones negres, segons dades departament de policia de la ciutat”.  En aquest sentit, Kennedy apunta que “la cobertura ignora el nivell de victimització de les comunitats que experimenten les taxes més altes de violència”.

Més enllà de la policia

Els experts també coincideixen en dir que els periodistes han d’intentar parlar amb el màxim de fonts possibles. Així, Cheryl Thompson, periodista d’investigació a la NPR (Ràdio Pública dels Estats Units) assegura que “cal parlar amb tots els implicats: primer amb les víctimes, si és possible, o bé amb els seus familiars, així com amb la policia, els testimonis, els experts i advocats”. Per la seva banda, MacMillan apunta que “cal parlar amb fonts diverses, ja que la policia té un enorme control narratiu i la seva relació amb la premsa funciona perquè els periodistes tenen un termini d’entrega acotat i necessiten fonts”.

Dades a tenir en compte

“M’agradaria que els periodistes prestessin atenció a la violència rutinària a les ciutats, en lloc de centrar-se en casos poc habituals”, assegura Cook. I és que cada dia cinquanta persones són assassinades a causa de les armes als Estats Units, mentre que la possibilitat d’un tiroteig en una escola en un any en aquest país és d’1 de cada 100.000. “El resultat d’aquesta atenció és que les escoles han adoptat moltes rutines i entrenen als nens per a respondre a un esdeveniment que és molt improbable. I l’amenaça d’aquesta violència els traumatitza”. D’altra banda, Kennedy apunta que malgrat que els tirotejos massius representen només l’1% de la violència armada als Estats Units, són aquests els que centren l’atenció mediàtica perquè representen una gran preocupació per a les persones blanques i benestants.

Recursos útils

Hi ha diverses associacions sense ànim de lucre, vinculades sobretot a universitats, que ofereixen eines i suport per als periodistes que cobreixen notícies sobre les armes. És el cas, per exemple, del Dart Center for Journalism and Trauma de la Universitat de Columbia, que ofereix una sèrie de recursos per tractar amb el tema. També es pot consultar les eines que ofereixen el The Philadelphia Center for Gun Violence Reporting i la Initiative for Better Gun Violence Reporting.

La força de la premsa

“No crec que sigui tasca dels periodistes evitar grans problemes socials, però sí identificar-los, anomenar-los, explicar-los, mostrar diferents punts de vista i experiències”, conclou Kennedy. Finalment, MacMillan afegeix que “les organitzacions de notícies que cobreixen la violència nord-americana haurien de centrar-se en la diferència que tenen els Estats Units en termes de dades, la situació inusual que s’hi viu, la propietat d’armes, l’homicidi i les morts per culpa d’incidents amb armes, així com la força del tema en la Constitució. En definitiva, el que des de fora es pot aprendre per no cometre els mateixos errors”.

La cobertura d’esdeveniments amb armes implicades és, doncs, sense cap mena de dubte un tema delicat i complex, i més quan es fa des de la distància i sense estar presencialment al lloc dels fets. Tanmateix, els periodistes han de fer un sobreesforç per, amb l’ajuda d’experts i recursos, tractar la qüestió amb la sensibilitat que demana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *