Entre fonts i periodistes acostuma a haver-hi un pacte tàcit. És el famós off the record, una informació confidencial que aporta una font, però que no es pot fer pública ni tampoc revelar qui l’ha dit. Trencar amb aquest pacte només és permissible si ho considerem molt necessari, perquè d’altra manera s’està fallant a l’ètica de la professió. I fer-ho pot implicar una ruptura amb la nostra font, la pèrdua de confiança amb el públic o fins i tot, un problema laboral.

En tots els casos, però, es tracta d’una entesa gairebé sempre implícita en la relació entre periodistes i fonts. Un acord que guanya especialment pes, per exemple, amb la relació amb els polítics. Si bé els codis deontològics periodístics de la majoria dels països de les democràcies occidentals contemplen el seu ús –com el del Col·legi de Periodistes de Catalunya i el de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya–, respectar l’off the record és una qüestió que té més a veure amb l’autoregulació i l’ètica professional que amb cap compliment legal.

Un cas peculiar

Dins de la Unió Europea, però, el cas d’Alemanya és peculiar. A la pràctica, es fa servir un xifratge específic: la informació proporcionada a periodistes unter drei (en català, sota 3) és confidencial; la unter zwei (sota 2) es pot utilitzar, però sense revelar a font mentre que la informació unter ein (sota 1) és de qualsevol ús. Aquesta regla està descrita en la normativa de la Bundespressekonferenz, la Conferència de Premsa Federal, associació que agrupa més de nou-cents corresponsals parlamentaris alemanys i que s’encarrega d’organitzar les tres rodes de premsa de govern setmanals a la capital.

“La Bundespressekonferenz és l’amfitrió, i l’amfitrió posa les normes”, declara Manfred Ponze, portaveu del Deutscher Presserat, el Consell de Premsa Alemany al Report.cat. “Pots participar en els actes si acceptes les normes, però al Pressekodex –el codi deontològic periodístic alemany– no hi ha cap obligació general aplicable en tots els casos”. D’aquí que existeixin organismes com el Presserat, defensa el portaveu. Assegura que aquest sistema es troba entre la tradició informal i la llei. “L’autocontrol és precisament això: atorga poder vinculant a aquestes normes i evita els riscos de qualsevol regulació per llei”, assegura.

L’escàndol Rudel

El cas conegut a Alemanya com l’escàndol Rudel ajuda a entendre com s’ha gestionat, a la pràctica, el trencament de l’unter drei.  El 1976, en el marc de la República Federal Alemanya, els generals Karl-Heinz Franke i Walter Krupinski de les forces armades van convidar el pilot nazi Hans-Ulrich Rudel a una trobada amb periodistes. La reunió estava qualificada de confidencial, però el contingut es va acabar filtrant a mitjans com Der Spiegel. Segons sembla, va ser un acord entre alguns dels periodistes presents a la trobada, el que va desencadenar una crisi política. Les conseqüències van recaure en els generals (i no pas en els periodistes), que foren destituïts. No es va atribuir judicialment cap responsabilitat per la filtració, però sí que hi va haver costos polítics clars.

En etapes més recents no s’han donat casos amb un impacte comparable en termes de destitucions o investigacions formals, tot i que el 2016 diversos mitjans de comunicació es van fer ressò de la negativa de l’excancellera Angela Merkel a facilitar a un periodista d’un diari berlinès una informació que havia compartit amb altres periodistes en converses de rerefons.

Origen llunyà

Es pot comparar el sistema alemany amb el català? Guardant molt les distàncies, el Consell de Premsa Alemany seria l’equivalent al Consell de la Informació de Catalunya (CIC). Malgrat que ambdues institucions vetllen pel compliment dels codis deontològics de la professió i atenen queixes contra mitjans i periodistes, l’origen, l’abast, l’impacte i el tipus d’acció que emprenen responen a lògiques ben diferents.

Inspirat en el model britànic del Press Council, el Deutscher Presserat es va establir a Alemanya el 1956 com a un òrgan d’autoregulació voluntària de la premsa. El seu naixement tenia a veure amb la resistència del sector periodístic davant de propostes de control dels mitjans estatals que es plantejaven a la República Federal Alemanya en els primers anys després de la Segona Guerra Mundial. Va tenir lloc, doncs, en un moment en què la llibertat de premsa era un dret recentment establert al país.

Com a resposta, associacions d’editors i representants sindicals de periodistes es van unir per fundar un organisme d’autoregulació voluntària que pogués garantir l’ètica periodística i protegir la llibertat de premsa sense la necessitat de cap intervenció estatal. “És molt fàcil escriure codis i normatives, n’existeixen milers arreu del món”, assenyala Ponze. “Però per executar-los es necessita una institució a part del sistema judicial. El Consell de Premsa Alemany té la voluntat de transformar aquesta declaració en una execució. Analitza cada cas de manera individual, el valora i li fa justícia públicament”, apunta el portaveu.

No va ser fins a l’any 1997, en canvi, que el Col·legi de Periodistes de Catalunya impulsava la creació del CIC. Es va inspirar també en altres models de consells de premsa europeus i en resposta a la necessitat d’un òrgan d’autoregulació territorial que vetllés pel compliment del Codi Deontològic dels periodistes, que a casa nostra es va aprovar el 1992. Era un moment en què la professió periodística buscava consolidar mecanismes de control intern per reforçar l’ètica i responsabilitat.

Obligar als mitjans

Però mentre que el CIC emet valoracions, advertiments i recomanacions que no comporten sancions econòmiques ni legals, sinó un pronunciament ètic públic, el seu homòleg alemany compta amb una sèrie de mecanismes coercitius que s’endureixen segons la gravetat de la falta. No només fa advertiments directes, també pot emetre informes condemnatoris que desaproven informacions, o fins i tot, obligar als mitjans i  als periodistes, els quals es consideri hagin comès infraccions greus, de fer-les públiques. En aquests casos, el Deutscher Presserat pot exigir la publicació de la seva decisió dins del mitjà sancionat.

És una forma de “d’avergonyiment públic” institucional, assegura Ponze. D’aquesta manera, encara que no es tradueixi en multes legals ni sancions jurídiques, la reputació del mitjà i del periodista pot quedar afectada de manera significativa. Un impacte reputacional que, justament, és el nucli del sistema d’autoregulació que organismes com el CIC o el Deutscher Presserat fan servir, contribuint així a fer més transparents als mitjans i la nostra professió.

“És una qüestió que té a veure amb la credibilitat de tot el sistema”, adverteix el portaveu del Consell de Premsa Alemany. Sigui des de l’existència de codis deontològics com des de cada tradició professional, l’off the Record es converteix, doncs, no només un pacte entre periodista i font, sinó en un indicador del grau de maduresa d’un sistema mediàtic que, amb instruments diferents, comparteix el mateix objectiu: protegir la credibilitat del periodisme sense recórrer a la intervenció de l’Estat.