La França de 1875 va veure néixer Marie Félicie Elisabeth Marvingt, més coneguda com a Marie Marvingt, la que seria coneguda amb el sobrenom de la núvia del perill, per les seves gestes en el món de l’aviació i l’esport. Tot i la gran quantitat de rècords esportius assolits, i la seva tasca ingent com a pilot, infermera i inventora dels avions ambulància, és menys sabut que Marvingt també va treballar, durant anys, com a periodista. Segurament és una de les professionals de la informació més aventureres de la història contemporània.
Filla de Félix Marvingt i Élisabeth Brusquin, la seva joventut va estar marcada per la mort de la seva mare quan ella era adolescent. El pare, carter i campió de natació, es va bolcar en les qualitats esportives de la seva filla, que ben aviat es van fer paleses. Sembla que amb només quatre o cinc anys ja era capaç de nedar quatre quilòmetres. De jove practicava boxa, esgrima, tenis o golf, entre altres esports, fins i tot va ser trapezista en un circ. I amb només quinze anys va assolir fites com navegar quatre-cents quilòmetres en canoa. A més, Marvingt va ser una de les primeres dones pioneres en treure’s el carnet de conduir.
Ja entrat el segle XX, va obtenir rècords com ser la primera a ascendir diversos cims dels Alps, travessar París nedant pel Sena (se li va donar l’àlies d’amfibi vermell pel color del banyador) o creuar el Canal de la Mànega. El 1908 es va voler apuntar al Tour de França, però no la van deixar participar per ser dona. Aleshores, ella va decidir pedalar en solitari i finalitzar la carrera, mentre que dels cent catorze homes participants, només trenta-sis van acabar-la. Per tot plegat, el 15 de març de 1910 el govern francès li va atorgar la medalla d’or en totes les disciplines esportives, una distinció que no s’ha tornat a adjudicar.
Ales de pau
La seva activitat d’esportista no va impedir, però, que es formés en lletres, practiqués les arts i parlés diversos idiomes. La major part dels seus escrits de no-ficció van ser articles de diaris que va escriure sota el pseudònim Myriel. En una entrevista a Le Miroir des sports, quan van demanar-li on trobava el temps per tot, va respondre: “el secret és aquest: el meu horari està regulat minuciosament i no dormo gaire més de quatre o cinc hores al dia”. Tampoc no es va casar mai. Ho justificava dient que preferia escalar muntanyes que no pas rentar plats.
El que més agradava a Marvingt era volar. El 26 d’octubre de 1909 quan conduïa el globus Estrella fugaç amb Emili Garnier van patir seriosos contratemps que quasi els costa la vida. A La Petite République va explicar que no tenien intenció d’arribar a Anglaterra des de Nancy i que, malgrat totes les peripècies, conservava un bon record del viatge. Aquesta incidència no la va frenar, i va aprendre a pilotar avions, convertint-se en la tercera dona francesa en tenir la llicència de vol i la primera a obtenir rècords. El 1910 a la publicació La Vie au grand air va acabar un article sentenciant: “és tan deliciós ser ocell”.
Marvingt, al centre de la imatge, va ser molt popular per les seves gestes
Continuant amb la metàfora ornitològica, dos anys més tard, al mateix magazín, descrivia maniobres militars del que defineix com ocells de guerra. Malgrat tot, Marvingt era conscient del millor ús que podien tenir. “Si hem donat ales al món, ens hem d’assegurar que siguin les del colom de la pau”, va dir.
Aquesta periodista aventurera pretenia implementar ambulàncies aèries, però ningú se la va prendre seriosament. Aleshores, va començar a donar conferències per sensibilitzar sobre el tema, i va establir contactes amb un fabricant d’avions. La Primera Guerra Mundial va estroncar els seus plans i va decidir allistar-se com a infermera, però es va disfressar d’home per combatre. Va ser descoberta al cap de poc, i va marxar a la zona de les Dolomites, als Alps italians, on rescatava soldats esquiadors. També va pilotar avions de combat i bombardejar regions franceses ocupades pels alemanys, fet pel qual va rebre la Croix de guerre, una condecoració en reconeixement dels herois de guerra. Igualment, va exercir com a corresponsal de guerra al diari L’Intransigeant. “Dilluns matí, a les set hores i vint, jo sortia… quan esclatà, molt a prop meu, el primer obús de 380”, començava dient la seva crònica titulada Dans Nancy bombardée del 29 de gener del 1916.
Escriptora i conferenciant
Acabada la guerra, va continuar la seva carrera d’escriptora i conferenciant per Europa i Àfrica. Periodista compromesa, va treballar com a tal a Marroc després de la guerra, país on va impulsar dos documentals sobre les ambulàncies voladores. El 1934 es va estrenar Les Ailes qui Sauvent, i la premsa de l’època va fer-se’n referència. “Aquesta pel·lícula, que es projectarà a totes les pantalles del món, serà una excel·lent propaganda pel Marroc”. També va rodar Sauvés par la Colombe.
Marie Marvingt va continuar incansable la seva intensa trajectòria, convertint-se en la primera infermera de vol certificada del món. Va seguir amb les seves conferències promovent l’ambulància aèria, també als Estats Units, i va participar activament en l’organització del Primer Congrés d’Aviació Sanitària. Després de la Segona Guerra Mundial, va continuar escrivint, i va obtenir alguns premis literaris. També va aparèixer a la premsa i es van escriure llibres sobre la seva figura.
En cap moment va deixar de banda la seva activitat esportiva. Infatigable, amb vuitanta-sis anys encara va recórrer, per etapes i en bicicleta, els més de tres-cents quilòmetres que separen Nancy de París. I va pilotar fins al seu decés, que va tenir lloc el 14 de desembre de 1963. Tot i això, va morir gairebé indigent en un hospici perquè, malgrat ser una dona exitosa, les seves finances sempre eren ruïnoses. Després de la seva mort, –aquest any es compliran seixanta anys del seu decés– el Chicago Tribune va definir-la com “la dona més extraordinària després de Joana d’Arc”.
