Periodisme de pau en temps de conflicte

Irak guerra AIO Documentaries
Soldat a l'Iraq durant la guerra | Foto: Youtube (AIO Documentaries)

Vivim immersos en petites i grans violències. Sovint, algunes d’aquestes violències són alimentades pel discurs dels mitjans de comunicació o atiades per l’allau d’opinions personals a les xarxes socials, com el que hem viscut recentment amb els atemptats a Brussel·les. Està clar que per al sector de la comunicació sempre és més profitós noticiar un fet violent que no pas un de pacífic.

L’atemptat d’un grupuscle violent sempre ocupa més portades arreu del món que la manifestació massiva d’una societat pacífica. I els periodistes sabem que la violència remou les audiències i estem abocats a informar-ne, malgrat que ho seguim fent a la manera tradicional, com encara avui s’ensenya a les facultats, utilitzant com si fóssim simples autòmats, les ja clàssiques 5 W. L’acceleració dels processos de producció que ha comportat la digitalització ens ha allunyat encara més d’aquell altre periodisme pensat, nodrit de precisions i de contextualitzacions que trobem recomanat als manuals universitaris, més mesurat i menys impacient, on s’hauria d’analitzar amb detall cadascun dels aspectes de la notícia.

El triangle de la violència

Com a periodistes sabem que hi ha moltes possibilitats a l’hora d’abordar una temàtica conflictiva i, sens dubte, som conscients de la responsabilitat que s’amaga darrere del resultat. I, en aquest sentit, és lamentable la poca atenció que prestem, encara a dia d’avui, a uns arguments com els que, ja en els anys seixanta, va avançar el sociòleg i matemàtic noruec Johan Galtung –amb més de 50 anys d’experiència en mediació de conflictes internacionals– amb la seva teoria sobre el Triangle de la Violència, que aplicada al periodisme va acabar forjant el que es coneix com a Periodisme de Pau. Decantar-se per aquesta disciplina implica no només informar, sinó també contribuir a la solució del conflicte de manera efectiva. Aquesta és la cinquena essència de la professió: el periodista com un nou actor i no només com un testimoni asèptic dels fets, com una part activa de l’anàlisi i la posterior resolució de la qüestió.

Galtung aporta algunes pistes sobre aquest nou paradigma informatiu. Per començar, la violència és com un iceberg on la part més visible només és un petit fragment del conflicte. El periodista, per tant, ha de saber diferenciar els diferents tipus de violència, perquè n’hi ha de visibles i d’invisibles. I, habitualment, les invisibles són les arrels de la violència visible. S’ha de saber identificar si els fets que tracta són violència directa, violència estructural i/o violència cultural. La violència directa es refereix a la violència visible, és a dir, a l’agressió física que causa danys evidents (atemptats, assassinats, destrosses materials, tortures, etc.).

Però també hi ha dos violències invisibles a l’ull humà: l’estructural, que es vincula a una mancança social que impedeix la satisfacció de les necessitats bàsiques dels afectats (desigualtats, pobresa, fam, esclavitud, sexisme, etc), i la cultural, que té a veure amb tots els aspectes de l’àmbit simbòlic que envolten als protagonistes i als fets (religió, cultura, llengua, identitat, educació, ciència, ideologia política, etc.), factors aquests últims que s’empren freqüentment per justificar o legitimar les violències estructurals o directes.

Tendència esbiaixada

Quan s’aplica aquesta anàlisi triangular sobre la narració dels conflictes que habitualment trobem en els mitjans de comunicació, aviat queda evidenciada l’excessiva prioritat que els periodistes prestem a la violència directa i l’escassa atenció que es dedica a informar i reflexionar sobre les altres dues formes de violència: l’estructural i la cultural. El més greu del cas és que, sovint, aquestes darreres violències, les que no esmentem ni estudiem als articles i reportatges, són molt més importants per entendre l’origen i les conseqüències del conflicte i, sobretot, per aportar possibles solucions al problema.

Galtung ja va advertir que els periodistes tenim una tendència esbiaixada a identificar el conflicte només amb la violència directa, a causa de la qual informem parcialment. En centrar el focus només sobre aquest aspecte dels fets més visibles i impactants de l’escenari, estem convertint als mateixos mitjans en el que es pot anomenar Agents de la Cultura de la Violència.

Però les conseqüències són més profundes encara, atès que amb la mala praxi, fins i tot s’acaba transformant al periodisme de guerra, per posar un exemple, en un gènere legitimador dels poders dominants que atien el conflicte. D’altra banda, i citant al mateix sociòleg, els periodistes pateixen una “incapacitat per distingir entre conflicte i violència” i, més concretament, com hem vist, entre conflicte i violència directa.

Pel teòric noruec, el conflicte és molt més que la simple violència que se’n deriva, malgrat que aquesta acostuma a ser el capítol més cridaner del procés i el que capta més l’atenció de la societat. Segons Galtung, si els periodistes no posem fi a aquesta confusió i continuem deixant-nos seduir per l’espectacularitat de la violència mai podrem analitzar de manera adient el conflicte en tota la seva complexitat, ni detectar i difondre les solucions, al no disposar de les eines conceptuals necessàries.

Manifestacio_David Elop

Manifestació als Estats Units | Foto: David Elop (Flickr)

Un exemple recent de tot això s’observa a l’article publicat a VilaWeb el passat  24 de març on s’analitzava els diferents titulars sobre els autors dels atemptats de Brussel·les centra les portades. “La investigació sobre els autors responsables dels atemptats de Brussel·les –deia l’article– centra les portades dels diaris d’aquest dijous. La Vanguardia assenyala que ‘Turquia va deportar un dels terroristes i va avisar del perill’, el titular d’El Mundo diu ‘Eran belgas y estaban fichados’, El Periódico publica ‘De París a Brussel·les’ i El Punt Avui publica ‘A la cacera del terrorista’. El País destaca ‘Juncker culpa a los gobiernos de pasividad ante el terrorismo’, a la portada del diari ARA s’hi llegeix “Europa fracassa en la lluita contra el terrorisme’, l’ABC subratlla que ‘Los asesinos eran criminales conocidos e identificados’ i La Razón asegura que ‘Estado Islámico tiene en España dos células del eje París-Bruselas’”.

Perpetuar el conflicte

La proposta de Galtung convergeix amb una de les crisis cròniques del periodisme: l’espiral de violència que fomenta el tractament periodístic clàssic dels conflictes. Només cal fer una ullada a les hemeroteques. Durant el 2015 els mitjans de comunicació van informar de nombrosos conflictes, però ho van fer, en la seva gran majoria, tractant-los com a esdeveniments de violència directa, victimitzant a una de les parts, demonitzant a les altres i generant, inevitablement, odis i incomprensions massives que han permès estendre i perpetuar el conflicte.

No podem analitzar una per una totes aquestes informacions publicades però és fàcil detectar la tendència, en la pràctica totalitat de cròniques i reportatges. Inexorablement, els primers mesos del 2016 es constata aquesta realitat una vegada més i cal lamentar que els postulats del Periodisme de Pau no aconsegueixin impregnar els hàbits informatius de la majoria de redaccions. Els mitjans s’entesten a utilitzar un mètode que forma part de l’espiral de violència, malgrat ja disposar d’eines per aconseguir, de manera efectiva, tot el contrari. És a dir, fomentar l’entesa de les diverses causes i difondre les possibles solucions. La nostra responsabilitat és gran. Una Civilització de Pau requereix d’un Periodisme de Pau. Es tracta de saber si els periodistes volem fer evolucionar la nostra disciplina i passar de la impotència a l’acció o si, en canvi, preferim romandre com a simples miralls narratius de la tragèdia. Nosaltres escollim.

Omaira Beltrán

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *