Herramientas digitales para periodistas, Redes y periodismo, Periodisme digital, El Periodisme després de Twitter… Una allau digital ocupa la majoria part de l’aparador de la llibreria Medios, especialitzada en audiovisuals, periodisme i gestió cultural, i ubicada al Raval, molt a prop del CCCB i el MACBA.

Sorprèn –o no– aquesta ‘digitalització’ dels llibres sobre periodisme, que inclou el 90% de les novetats que arriben al mercat. Però és que la professió es troba en una important transformació i això s’observa fent una passejada entre les quatre parets de la llibreria. Què ha passat amb els llibres que, temps enrere, ocupaven un lloc destacat en els prestatges i en la taula expositora? Quines temàtiques i títols eren els més venuts i quins exemplars els han substituït?

El propietari de Medios, Enrique Merino, explica com ha canviat la demanda de llibres del sector al llarg dels quasi vint anys que el seu negoci porta en funcionament. “Fins fa sis anys, es venien molts llibres de gèneres periodístics, com la redacció periodística, l’ètica, el periodisme d’investigació, el reporterisme, l’art de l’entrevista… Ara, en canvi, és molt estrany que algú demani aquests llibres.”

I és que, tot i que la revolució digital ja fa temps que ha irromput en el periodisme –El País i El Mundo van llançar les seves edicions digitals en un llunyà 1995–, Merino comenta que no ha estat fins fa sis o set anys que les editorials han començat a publicar onades de llibres sobre el periodisme digital.

Els clàssics, oblidats

Arran d’aquest canvi de tendència, clàssics com Curso general de redacción periodística, de José Luis Martínez de Albertos o Redacción para periodistas: Informar e Interpretar de Juan Cantabella, resten amagats en els prestatges de ‘segon nivell’. “El 1996, quan vam obrir la llibreria, es venien molt aquests llibres de redacció periodística i no crec que hagin quedat obsolets, perquè la redacció segueix sent fonamental doncs, malgrat que amb les noves tecnologies ha aparegut un nou estil de redacció, els mitjans tradicionals continuen vius. No obstant això, en un any podem arribar a vendre un o dos d’aquests llibres”, admet Merino.

I el mateix passa amb la història de la comunicació. Llibres abans de lectura obligatòria per molts periodistes, com Historia de la Comunicación, de Raymond Williams, Historia de la radio y la televisión, de Pierre Albert, o Teoría del Periodismo: cómo se forma el presente, de Llorenç Gomis, ja no es troben entre les preferències dels lectors.

L’estil i l’ètica ja no venen

Per la seva part, el Libro de estilo d’El País o el Libro de redacción de La Vanguardia eren també grans demandats. “En general, els manuals d’estil es compraven moltíssim. Ara, en canvi, no se’n ven gairebé cap. En aquest cas, és clar que això s’explica per la digitalització dels mitjans”, explica el propietari de la llibreria.

L’ètica és un altra damnificat. Segons Merino, ja no s’editen llibres d’ètica periodística. A les lleixes de Medios segueix havent els mateixos que fa gairebé dues dècades, com Ètica i periodisme, de Salvador Alsius, o Ética i periodismo: códigos, estatutos i otros documentos de autorregulación, d’Hugo Aznar. Tot indica, però, que seguiran ocults entre milers d’altres exemplars, esperant que finalment algú s’interessi per ells.

Entrevista i reporterisme, a la baixa

I què passa amb un gènere com l’entrevista? Malgrat ser del 1998, La entrevista en radio, televisión i prensa, de Manuel Mateu i Armand Balsebre, continua tenint compradors. Però no ens il·lusionem. “L’entrevista periodística ja no té tanta tirada”, afirma Merino. Segons aquest llibreter, costa que exemplars com La Entrevista: el arte i la ciencia, d’Eric Frattini i Montse Quesada, abandonin les quatre parets de la llibreria. Ja ningú els busca. I l’oferta tampoc creix. “Si no recordo malament, en els últims tres anys només ens ha arribat un llibre nou d’aquest gènere”, apunta. Es refereix a El mejor libro jamás escrito sobre entrevistas, de Francesc Burguet.

En canvi, del que sí que s’han editat uns quants llibres nous és de reporterisme, igual que de documentalisme. La tendència a l’alça, tant en l’edició com en la venda, d’aquests gèneres va coincidir amb l’augment de programes d’investigació a la petita pantalla. “Aquest tipus de llibres no es venien els primers anys de vida de la llibreria. Van començar a vendre’s quan la televisió va començar a emetre aquest programes”, argumenta. Tot i això, als darrers temps han descendit les vendes, mentre que abans ocupaven les primeres posicions. Un exemple d’aquest àmbit és Las W’s del reportaje, de Begoña Echevarría Llombart.

El fotoperiodisme, a la cua

Però una de les desaparicions més paradoxals és la dels llibres de fotoperiodisme. En un context actual, on el món de la imatge ha pres una importància cabdal, resulta sorprenent que aquest gènere es trobi a la cua de la preferència dels lectors. Una hipòtesi és l’alt cost dels llibres de fotografia, i una altra és que els smartphones i altres dispositius electrònics, així com la immediatesa que ofereix la tecnologia al viralitzar imatges in situ, han relegat al reporter fotogràfic en un segon pla dins el món editorial. Davant d’aquest panorama, llibres com Fotoperiodismo. El manual del reportero gráfico, de Kenneth Kobré, han quedat totalment apartats. “Ni se’n demanen, ni se’n venen,” reconeix Merino, que explica que els títols més recents de fotoperiodisme són recopilatoris de l’estil d’Upfront Foto-Reporteros (Arte y Fotografía), de diversos autors, The Gold Medals. Los grandes premios internacionales del fotoperiodísmo o els llibres del certamen World Press Photo.

Enrique Merino –en un segon pla– i la seva dona Rosa Alarcón porten la llibreria | Foto: José Luís Gómez Galarzo

La curta vida dels ‘best-sellers’

El periodisme després de Twitter, d’Albert Sáez, Twitter para periodistas, de Gabriel Jaraba, o Blogger Edición 2016, de Víctor Alós Yus, són alguns dels títols que han substituït a les velles glòries. A ells, per això, no els depara un futur molt més pròsper que als que en el seu moment ocuparen el seu lloc. “Són llibres amb una vida molt curta perquè les noves tecnologies avancen molt ràpidament i el seu contingut, o s’actualitza de seguida, o queda obsolet”, assegura Merino. Alguns títols que cal destacar dins l’àmbit de les noves tecnologies són Periodisme ciudadano. Evolución positiva de la comunicación, d’Óscar Espiritusanto i Paula Gonzalo, i Periodismo en la telefonía móvil, de Mariano Cebrián Herreros.

El ressorgir del periodisme narratiu

D’altra banda, alguns gèneres semblen haver ressorgit en els darrers temps. Aquest és el cas del periodisme narratiu, és a dir, el que utilitza tècniques i recursos de la literatura i que als anys seixanta va triomfar de la mà de plomes insignes com Tom Wolfe, Norman Mailer o Truman Capote. Així, a dia d’avui, alguns títols amb més sortida del mercat són El nuevo Nuevo periodismo, de Robert S. Boynton, i Crónica i mirada. Aproximaciones al periodismo narrativo, de María Angulo.

Radiografia del canvi

Tot i això, és absurd negar la evidència: la revolució digital ha impactat de ple en la professió. Això explica que alguns dels llibres que han sortit al mercat abordin la crisi del periodisme i els canvis en el model de negoci de les empreses del sector. En aquest sentit destaquen títols com Microperiodismos: aventuras digitales en tiempos de crisis, de Jordi Pérez Colomé i Eva Domínguez, que fins i tot ha publicat una segona part com és Microperiodismos II. Dos llibres que, a través de múltiples exemples de diferents mitjans online creats per emprenedors, ofereix una visió alternativa de l’ofici per adaptar-se als nous temps.

La influència acadèmica

No deixa de resultar curiós que gèneres com l’ètica, la redacció periodística, el reportatge… hagin caigut als últims llocs de les llistes de vendes. S’ha de dir, però, que les temàtiques dels llibres que es venen a Medios vénen condicionades, a més de les preferències dels lectors, per les institucions acadèmiques, sobretot les facultats de periodisme, que amb els canvis en els seus programes d’estudis influencien directament en les vendes. “Canvien les assignatures i canvien els llibres recomanats. I també afecten els tempos, perquè no és el mateix haver de llegir-se un llibre de 400 pàgines en un semestre que en un trimestre. Així que, encara que te’l recomanin, no se’l compren perquè no tindran temps d’acabar-se’l”, reconeix Merino.

El paper té futur

Malgrat aquestes noves tendències dins el periodisme, hi ha coses que no canvien. I una d’elles és, precisament, la que molts ja donaven per morta: el paper. Les dades del gegant editorial Penguin Random House no enganyen ja que mou una mitjana d’1,5 milions de llibres de paper cada mes. Una altra dada a tenir en compte és l’Enquesta d’Hàbits i Pràctiques Culturals d’Espanya 2014-2015, publicada el setembre, i segons la qual el 59,9% dels espanyols encara llegeix en paper, el 17,7% ho fa en e-books i el 5,7% per Internet.

Prova de que encara hi ha vida en el sector editorial és que, tot i la forta implantació del paradigma digital, la llibreria Medios complirà al 2016 la seva segona dècada d’existència aportant el seu gra de sorra a la divulgació de coneixement. I no hi ha perspectives que el negoci hagi de tancar les seves portes.

“L’especialització és gran part del nostre èxit. Però, a més, sembla ser que al paper encara li queden anys de vida. No totes les editorials tenen el 100% del seu fons digitalitzat. Això porta temps, tot i que la tecnologia avança ràpidament. De totes maneres, sempre hi haurà qui vulgui un llibre en paper o un que no hagi estat digitalitzat”, explica Merino.

Així doncs, si bé és cert que les vendes de llibres digitals s’han multiplicat per tres (en l’anterior enquesta era d’un 6,5%), no tot sembla venir condicionat pel format, sinó que també hi juga un paper important el contingut. Però el dubte, sobretot veient el ritme dels canvis en la professió, es troba en les preferències de les noves generacions. Quins llibres llegiran els periodistes d’aquí a vint anys?