Les festes de Nadal són dies de recolliment i, sobretot, de passar-los amb la família,  però hi ha periodistes que no poden fer-ho. Es tracta dels professionals de la informació que viuen a l’exili, lluny dels seus. La seva feina els ha obligat a marxar lluny, allà on es poden sentir segurs.

Treballaven en redaccions assetjades, en territoris marcats per la repressió o sota règims que criminalitzen la informació. Un dia va ser una citació judicial. Un altre, una patrulla esperant a la porta. O una trucada que no deixava marge. L’exili no sempre esclata: a vegades s’insinua, s’acumula, fins que es fa inevitable. No és un destí escollit, però tampoc una rendició. Aquest text no busca retratar herois. Vol donar veu a tres periodistes que han travessat una frontera i que, malgrat tot, continuen exercint.

Veus com la de Gabriel Labrador (San Salvador, 1983) és periodista d’investigació al mitjà digital El Faro, on s’ha especialitzat en temes de política i corrupció. Va ser víctima del programari espia Pegasus, fet que va marcar un abans i un després en la seva manera de treballar. Actualment viu a San José de Costa Rica.

Un altre cas és  el de l’Octavio Enríquez (Managua, 1973) és periodista nicaragüenc vinculat a La Prensa i guardonat amb el premi Ortega y Gasset. Actualment, resideix a Madrid després d’haver fugit del seu país l’any 2021.

I finalment tenim a Loraine Morales Pino (Colòmbia, 1989), doctora en migracions i periodista, reconeguda amb el premi de crònica Alfonso Bonilla Aragón pel seu treball sobre desplaçaments forçats. Viu a Tijuana, ciutat fronterera mexicana, des d’on continua escrivint sobre exili i resistència.

Una decisió irreversible

Per alguns, la sortida va ser abrupta. Per altres, lenta i silenciosa. Octavio Enríquez ho recorda amb claredat: “El 2021 va ser un any d’horror, de persecució extrema, perquè el president Daniel Ortega va posar la mira sobre aquells que l’havien denunciat per les violacions dels drets humans comeses el 2018” El 23 de juny, mentre Nicaragua celebrava el Dia del Pare, va sopar amb els seus fills per acomiadar-se. “Em vaig reunir amb els meus dos fills, em vaig menjar una pizza amb ells i l’endemà al matí vaig marxar. Vaig sentir un buit enorme”, afegeix.

Per la seva part, la nit que uns policies van visitar casa dels seus pares Gabriel Labrador va entendre que allò era un punt d’inflexió. “El més difícil crec que va ser saber que El Salvador s’havia esgotat per a mi, que el meu país s’havia acabat. No va ser una sensació immediata, sinó que ho vaig anar entenent amb els dies, amb les setmanes”, explica. Aquella nit, el seu cercle més proper li va demanar que marxés. “Els nens petits no havien de veure allò. Això va ser el més difícil”, admet.

En el cas de Loraine Morales va prendre una decisió semblant després de les protestes de l’11 de juliol de 2021 a Cuba, quan milers de ciutadans van sortir pacíficament al carrer en desenes de ciutats exigint canvis en les condicions de vida i el govern va respondre amb repressió i criminalització. “Quan vaig decidir no tornar a Cuba va ser un procés summament difícil. Va ser un trencament total: es van trencar les meves arrels, el meu sentit d’identitat i de pertinença. Em vaig sentir profundament sola al món”, assegura.

Reconstruir el dia a dia

La sortida del país no és fàcil. És la primera d’un grapat de bifurcacions. Enríquez va evitar les fronteres formals perquè temia ser retingut. “Estava en risc de ser detingut pels oficials de migració. Diversos sentiments em colpejaven: la incertesa pel que venia i la culpa de no poder portar els meus”, explica. A Madrid, va començar de nou. “No sé com em vaig reconstruir. Em vaig abraçar al periodisme com a salvavides i als amics que em van acollir”, diu.

En canvi, Morales va optar per quedar-se a Tijuana. “Precisament per la seva condició de ciutat fronterera. A més, Tijuana rep desplaçats interns per violència, retornats dels Estats Units i persones deportades”, explica. Una realitat que l’afecta directament. “Estar aquí sensibilitza profundament, perquè es generen condicions particulars. Tot això inevitablement modela la meva manera de pensar i escriure.”En escoltar-los, descobrim que aquesta reconstrucció que implica el fet d’exiliar-se no és només pràctica, sinó també simbòlica. Cal refer una identitat, renegociar la pertinença i, sobretot, reaprendre a observar el món des d’un lloc nou. Els silencis, doncs, també diuen molt.

Continuar exercint, malgrat tot

Tots tres coincideixen, però, en una idea: el periodisme no s’abandona. S’adapta, es reformula, però no mor. “El periodisme ho és tot per a mi. Mai l’he deixat”, afirma Enríquez. Ha tornat a editar a La Prensa, el diari on es va formar i on va conèixer la seva dona. Alhora, ha explorat altres oficis per sostenir-se econòmicament. “Vaig estudiar per poder treballar com a mosso de magatzem. Visc en una ciutat amb molta indústria i vaig pensar que seria una bona idea tornar d’alguna manera a les arrels familiars”, argumenta.

Per a Morales, la migració no és només un desplaçament geogràfic, sinó emocional. “Migrar implica una reconstrucció constant, gairebé com tornar a néixer sent adults. La migració és un acte profundament humà travessat per l’emocional”, afirma. Des de San José, Gabriel Labrador  explica com fer periodisme en l’exili és un desafiament constant. “L’escepticisme es torna més present, més profund. No poder reunir-me amb algú en persona i parlar sense gravadora, en un lloc segur, és com estar amputat”, reconeix. Però també hi troba llum. “He guanyat llibertat i comoditat per escriure, publicar i investigar. Dormo tranquil i la meva família també”, afegeix. Tot i la distància, manté viva la seva vocació. “Continuo somiant despert amb fer periodisme, però sobretot amb explicar històries”, apunta aquest professional de la informació salvadoreny. També hi ha un advertiment: “Si un no segueix el pas del país, fa periodisme en l’exili per a gent a l’exili, i això és el pitjor que pot passar”. Cal escriure, doncs, per a la gent que encara hi és. Informar, malgrat tot.

Escriure per no rendir-se

Quan preguntem a Enríquez què li diria a un jove periodista que vulgui investigar el poder, s’està una estona en silenci. Finalment, respon. “Crec fermament que en contextos com els nostres, sense democràcia, exercir periodisme és un acte de rebel·lió necessària. Mai hem de deixar de preguntar, qüestionar i explicar el món”, assegura.

Labrador també apunta en el mateix sentit. “No suporto la idea d’acceptar que em van fer callar. Somio a dir les veritats al poder, seguir investigant i mostrant el que el poder vol ocultar”, admet. Mentre parla, s’intueix la ràbia continguda d’algú que no s’ha resignat. La seva veu desprèn més impotència i determinació que nostàlgia.

Són veus d’un valor incalculable. Accedir-hi no és fàcil: moltes d’aquestes converses s’han pogut fer després de períodes d’espera, missatges encriptats i condicions delicades. No són només testimonis, doncs. Són el rastre obstinat d’allò que el poder va voler censurar.