El llegat de Pulitzer

Retrat de Joseph Pulitzer, una figura cabdal del periodisme.
Retrat de Joseph Pulitzer, una figura cabdal del periodisme

A la cinquena temporada de The Wire, la sèrie creada per David Simon, apareix el personatge de Scott Templeton. Aquest periodista acaba guanyant un Pulitzer per un reportatge d’un sense sostre excombatent d’Iraq que al final resulta ser falsa. Tot i tractar-se d’una sèrie de ficció, Simon, experiodista, va crear aquest personatge basant-se en Jim Haner, Stephen Glass, Jayson Blair o Janet Cooke, professionals de la comunicació notoris que van inventar-se històries noticiables (fins i tot, Cooke va arribar a guanyar un Pulitzer). No és el millor llegat que Joseph Pulitzer volia pels seus premis. Segurament aquests periodistes no hagueren tingut cabuda en cap dels diaris de Pulitzer. Almenys en la seva última etapa. Però els inicis de l’emigrant hongarès que va canviar el periodisme nord-americà tampoc no van ser precisament tan honestos. 

Precursor del sensacionalisme

Joseph Pulitzer va néixer el 1847 en una bona família hongaresa (amb una educació impartida per tutors privats), però al morir el pare tots els negocis de la família se’n van anar en orris i, absolutament arruïnats, van decidir fer les maletes i creuar l’Atlàntic. A l’arribar als Estats Units, amb disset anys, ràpidament va enrolar-se com a soldat per lluitar a la Guerra de Secessió. Val a dir que en aquells primers anys de Pulitzer en el seu nou país no sabia ni un borrall d’anglès. Però com a bon self made man, un cop va deixar les armes, va passar-se hores a la biblioteca de St. Louis estudiant la llengua. 

Va ser en aquesta ciutat on va començar la seva carrera com a periodista. I no de la forma més ortodoxa. Pulitzer fou víctima d’una estafa d’una falsa oferta laboral per treballar en aquest àmbit. Un periodista d’un diari alemany, el Westliche Post, va demanar-li al jove Pulitzer que escrivís una crònica explicant el succés. Gràcies a allò immediatament va ser contractat i al cap de poc va passar a formar part del St. Louis Dispatch

Als 25 anys, i després que els propietaris decidissin oferir-li una participació majoritària, Pulitzer es va convertir en editor i va refundar-lo com a St. Louis Post-Dispatch. Va ser llavors quan va començar a practicar un nou tipus de periodisme que es dirigís a tot el poble i no exclusivament a les classes més benestants. Va canviar-ho tot, des de la investigació periodística fins a la concepció dels articles. L’aposta de Pulitzer era per fer un tipus de periodisme més populista, amb titulars cridaners i editorials incendiàries. Així va ser com va aconseguir que el diari de St Louis fos dels més venuts de la costa oest. Però per molts aquells van ser els inicis del que després es va conèixer com a sensacionalisme.

Canvi de registre

Quan just anava a embarcar-se a un vaixell amb la seva dona cap a Europa per tractar-se d’una severa ceguera (que l’acabaria afectant de per vida), va negociar la compra del New York World. Era el 1887. Al capdavant d’aquest rotatiu, Pulitzer va afinar encara més el seu estil agressiu, esperonat, a més, per una feroç competència: la de William Randolph Hearst al capdavant del New York Morning Journal. Ambdós magnats del periodisme utilitzaven les mateixes armes: notícies sensacionalistes, titulars cridaners, moltes il·lustracions i, fins i tot, fabulacions i invencions. De fet, diuen les males llengües que gràcies a les falses editorials que van publicar sobre l’explosió del cuirassat Maine a Cuba es va acabar desencadenant el conflicte entre els Estats Units i Espanya que va acabar amb la Guerra de Cuba. 

La guerra entre mitjans, però, va finalitzar quan Pulitzer va “retirar-se” del periodisme groc quatre mesos després de l’esclat de la Guerra de Cuba. A partir de llavors, es va centrar més en un periodisme d’investigació que desemmascarés la corrupció política i empresarial. I és que aquest magnat del periodisme estava convençut de les virtuts del periodisme per oferir un servei públic i el considerava com “el més noble de tots els oficis”.

Va ser llavors, doncs, quan va emergir l’autèntic periodista per sobre de l’home de negocis. Van ser anys d’una activitat frenètica, dirigint els seus diaris i els seus periodistes arengant-los que busquessin sempre notícies i històries que confrontessin els abusos de poder polítics i empresarials del moment. Però la seva salut va empitjorar fins a quedar-se totalment cec, fet que va provocar que abandonés les seves responsabilitats a la redacció i es passés els seus últims vint-i-cinc anys de vida a bord del seu gran iot, el Liberty. 

Tot i això, sentia l’obligació moral de transcendir la seva manera d’entendre el periodisme. És per això que en el seu testament va deixar dos milions de dòlars perquè servissin per finançar la facultat de Periodisme de la Universitat de Columbia, des d’on s’encarregarien de formar a les noves generacions de periodistes. La facultat va obrir el 1912 –un any després de la mort de Pulitzer– però a més a més, el magnat va deixar escrit que volia que s’instauressin uns premis que reconeguessin els millors articles d’investigació periodística i que fossin gestionats des de la mateixa universitat. El 1917 es va celebrar la primera edició dels primers Premis Pulitzer.

Caricatura sobre la guerra entre Pulitzer i Hearst, que va marcar una època
Caricatura sobre la guerra entre Pulitzer i Hearst, que va marcar una època

Educador i influent

Actualment pesa més el Pulitzer que defensava el periodisme combatiu, el que destapava les misèries del poder, que no pas el que exaltava el patriotisme del poble americà a cop d’editorial i fabulacions. Gran mèrit està en la creació de la Facultat de Periodisme de Columbia i, sobretot, gràcies als premis homònims. Pulitzer és doncs sinònim de rigor periodístic. Però sigui tant pels seus clars com per les seves ombres, va ser una figura cabdal per entendre com es va desenvolupar el periodisme als Estats Units i, en conseqüència, a tot el món. S’han escrit nombroses biografies sobre ell. A casa nostra destaca la que va escriure el professor de periodisme José Javier Sánchez Aranda, Pulitzer: luces y sombras en la vida de un periodista genial on destaca del periodista hongarès que no és tant el pare del periodisme modern com molts diuen, sinó el que “ha exercit una major influència en el periodisme nord-americà”. 

A l’altra banda de l’Atlàntic, l’escriptor Terrence Crimmins va publicar fa quatre anys Who was Joseph Pulitzer, una novel·la que, partint de la biografia del magnat, crea el seu propi retrat confrontant-los a altres personatges cèlebres de la seva època. Per Crimmins escriure una novel·la sobre Pulitzer (tot i que originalment era un guió cinematogràfic) va ser un repte perquè era un  personatge molt desconegut per la majoria de la població. Creu Crimmins que “els grans desafiaments que va superar, la pobresa, l’antisemitisme i els problemes de salut, per esmentar alguns, fan que la història de la seva vida sigui una història fascinant”. Però sobretot remarca que va ser “el primer periodista important en lluitar per coses com el sufragi de les dones i acabar amb el treball infantil, entre altres gestes”. 

Per a aquest escriptor, Pulitzer va ser “el primer periodista important que efectivament va crear un estil de notícies que va arribar a les masses, un enfocament que ningú havia pensat tan sols intentar”. També valora la democratització del periodisme que va exercir amb el seu estil cridaner. “Pulitzer tenia una profunda empatia per l’home comú, i estava decidit a educar-lo políticament […] Creia que una vegada que llegissin tot el diari, estarien molt més informats sobre la política de la seva època i molt més informats sobre a qui votar”.

Precisament aquesta vocació “d’educador del poble” pot ser retreta per alguns com una manera de blanquejar el periodisme sensacionalista que va impulsar durant l’inici del seu imperi. Per Sánchez Aranda aquest sensacionalisme “explotava les emocions per sobre d’allò racional” i així podia arribar a una major audiència i incrementar les vendes. Però quan va tenir el negoci consolidat va canviar l’enfocament, apostant per un major rigor. A més, ressalta, “l’interès de Pulitzer per posar en marxa l’Escola de Periodisme no tenia a veure amb això: ell volia ennoblir la professió periodística”. 

Garantir la qualitat 

De totes maneres, la seva guerra amb Hearst per conquistar l’opinió pública amb males arts va fomentar aquest periodisme que ha anat mutant cap als actuals ‘tabloides’. Hi ha un altre terme que encara li fa més fortuna: l’infotainment. Sobre aquest terme, l’actual Presidenta del Consejo Superior de Deportes, Irene Lozano, que va exercir de periodista durant molts anys i que va escriure el pròleg del llibre Sobre el periodisme de Joseph Pulitzer, és molt clara. “L’infotainment ho ha contaminat tot. Vivim en la societat de l’espectacle, per tant, té un punt d’hipocresia retreure als mitjans que facin espectacle. Crec que a més d’això, haurien de fer altres coses, en aquest moment el més urgent és lluitar contra la desinformació, contra la superstició i crear una arquitectura del negoci que permeti garantir la independència dels mitjans. Sense independència no hi ha res.” Lozano veu més virtuts que defectes en Pulitzer i creu que hauria de ser un bon mirall per les noves generacions de periodistes. I per això creu que s’ha de reformular l’ofici. “Tinc la sensació que el periodisme actual hauria de preguntar-se per a què serveix, quina és la utilitat social, la seva funció. Hi ha molts periodistes que fan molt bé la seva feina, i molts altres que els agradaria fer-ho si els donessin l’oportunitat seus mitjans”, escriu. 

Precisament per evitar que el sensacionalisme triomfés en el periodisme, Joseph Pulitzer va animar (i impulsar econòmicament) perquè la Universitat de Columbia fos qui organitzés els premis que porten el seu nom.  “Pulitzer va crear els premis per ajudar a garantir la qualitat en el periodisme i les arts més enllà de la seva vida”, opina Terrence Crimmins. 

Tot i això, aquest escriptor nord-americà, és crític amb els guardons actuals. “No estic segur que estigui satisfet amb la forma en què els premis s’han convertit en distintius d’honor professional en lloc d’entitats que asseguren la qualitat en l’esfera pública. Ni tan sols els donaria als periodistes l’oportunitat d’escriure el seu nom sobre les seves històries, i no era en absolut un home a qui li agradés la glorificació personal”. 

Escriure a Report.cat
Martí Figueras

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *