La batalla per dominar l’agenda

Acte a la Brooking Institution sobre islamisme. Foto: Brooking Institution
Acte a la Brooking Institution sobre islamisme | Foto: Brooking Institution

Sobre el paper, els laboratoris d’idees ―els anomenats think tanks― tenen la missió d’analitzar projectes i proposar noves formes d’aplicació de les diferents activitats governamentals per ser difoses a través dels mitjans de comunicació i influir així en el debat públic. L’accent en el rigor d’aquestes institucions ja quedava palès en el seu origen a inicis del segle XX. Els think tanks van néixer de l’ideal progressista que va dominar les polítiques dels presidents nord-americans Wiliam McKinley i Theodore Roosevelt i de l’entusiasme per unes ciències socials que començaven a consolidar-se. Fruit d’aquest procés, la investigació i l’expertesa provinents dels mètodes científics de l’àmbit industrial es van incorporar al joc polític. Gràcies a la filantropia privada es van crear instituts de recerca que portaven el nom del seu fundador; generalment líders del món de la indústria o de les finances. La fundació Carnegie (1910) o la Rockefeller (1913) són les més representatives.

Aquestes institucions van donar lloc a les “universitats sense estudiants”; una tipologia de laboratoris d’idees que tenen per finalitat col·laborar amb els governs en qüestions vinculades a les polítiques públiques. Estructuralment, disposen d’un gran nombre de personal (normalment professors universitaris) que treballa principalment en la l’elaboració de llibres i publicacions diverses. A diferència de les universitats, el personal d’aquestes organitzacions no es dedica a la formació acadèmica sinó a la investigació d’àrees temàtiques més pràctiques relacionades amb l’activitat política. La institució de referència d’aquesta tipologia de think tanks és la Brookings Institution, fundada el 1927.

 Justificar conclusions

Tanmateix, les crisis petroleres de la dècada de 1970, la Guerra Freda i la dissuasió nuclear van donar lloc a think tanks molt més especialitzats que busquen influenciar en el debat polític de manera més directa. Això  implica la combinació del posicionament ideològic amb el màrqueting  i la relació amb els mitjans de comunicació per repercutir sobre l’opinió pública. D’aquí neix la tipologia dels advocacy tanks (o centres militants), organitzacions que destaquen per una política de comunicació agressiva amb la finalitat que la seva ideologia —sovint vinculada a algun partit polític— sigui recollida per l’agenda pública.

La Heritage Foundation, creada el 1973, és el paradigma d’aquesta tipologia. Aquesta organització destina aproximadament el 35% del seu pressupost ―molt més que la resta de laboratoris d’idees― al màrqueting i comunicació dels seus productes. La pròpia Heritage es vanta de concedir més de sis entrevistes cada dia laborable.

A casa nostra la realitat és diferent. Els think tanks europeus es diferencien dels seus homòlegs nord-americans pel fet de presentar pressupostos i staffs molt reduïts, estar vinculats als partits polítics, tenir poca visibilitat mediàtica i una capacitat d’influència baixa. Els laboratoris d’idees finançats en gran mesura per les Administracions i especialitzats en les relacions internacionals ―com el Cidob o el Real Instituto Elcano― són les institucions que més s’assemblen a les “universitats sense estudiants”. En canvi, les fundacions dels partits polítics ―amb la fundació FAES vinculada al PP al capdavant― són els equivalents als centres militants.

Tradicionalment, els think tanks han cultivat la imatge d’imparcialitat i independència pròpia de les organitzacions que investiguen problemàtiques i després redacten conclusions. No obstant això, l’aparició a escena dels advocacy tanks, amb l’objectiu bàsic d’influenciar directament sobre el debat polític per afavorir determinats posicionaments polítics, va acabar amb aquesta imatge de puresa. A partir d’aleshores, el més important és justificar conclusions.

Debat al Heritage Foundation amb ponents conservadors. Foto: Heritage Foundation

Debat al Heritage Foundation amb ponents conservadors. | Foto: Heritage Foundation 

Fixar l’agenda

El periodista nord-americà Theodore White va descriure el poder de la comunicació de masses a l’hora de fixar l’agenda pública com una autoritat que en altres nacions estava reservada als tirans, als sacerdots, als partits i als mandarins. Actualment, els advocacy tanks lluiten per posseir aquesta influència mitjançant la col·locació de les seves idees en els mitjans de comunicació. Aquestes organitzacions han explotat les potencialitats de la digitalització per consolidar un nou model de laboratoris d’idees orientat a fer valer determinats posicionaments ideològics en el marc d’un mercat de les idees competitiu. Per assolir aquest objectiu, elaboren publicacions d’índole diversa, organitzen actes i seminaris, utilitzen diferents tècniques de relacions públiques i difonen les seves idees mediaticament a través d’una xarxa d’opinadors. Tots aquests mètodes es conjuguen per influir sobre l’opinió ciutadana mitjançant l’intent de dominar el discurs públic. Posem algun exemple.

Al voltant del 1950 existia una fragmentació latent entre els diferents sectors del conservadorisme nord-americà. Per capgirar aquesta situació, un grup de conservadors es van associar al voltant de William F. Buckley Jr. per explorar una possible col·laboració per promoure la causa comuna dels conservadors. Una de les primeres accions que van dur a terme va ser la creació de revistes i centres de recerca per als seus equips d’experts. Anys més tard, en el context de la guerra del Vietnam (1958-1975), es van adonar que la majoria dels joves més brillants del país no combregaven amb els seus ideals. Lewis Powell, persona propera al president Nixon, va escriure un memoràndum d’ús intern que advocava per la creació d’instituts d’investigació, la constitució de càtedres universitàries i la publicació de llibres amb l’objectiu de promoure la ideologia conservadora. Fruit d’aquest exhort, el ministre del Tresor de Nixon, William Simon, va convèncer un grup de personalitats perquè fundessin la Heritage Foundation, les càtedres Olin, l’Institut Olin de Havard i altres institucions.

El treball conjunt d’aquestes organitzacions va possibilitar que els ideals conservadors nord-americans cristal·litzessin d’una manera estable. D’acord amb això, Susan George apunta que els think tanks conservadors són els responsables del canvi ideològic profund de les darreres dècades als Estats Units. Entre el 1981 i el 2001, empresaris i potentats nord-americans van donar més de mil milions de dòlars a la Heritage Foundation, l’American Enterprise, el Cato Institute  o el Manhattan Institute amb l’objectiu de difondre els postulats neoliberals. D’aquesta manera, s’han promogut les idees de pensadors com Samuel P. Huntington, Allan Bloom, Irving Kristol o Norman Podhoretz, per canviar el paisatge intel·lectual i fomentar la baixada d’impostos, l’activisme militar i el conservadorisme social, entre d’altres aspectes.

Hillary Clinton en una entrevista a la Brooking Institution. Foto: Brooking Institution

Hillary Clinton en una entrevista a la Brooking Institution | Foto: Brooking Institution

Influència en funció del pressupost

Es considera que una de les principals diferències entre els think tanks conservadors i progressistes és l’ús sistemàtic que fan dels mitjans de comunicació per modelar l’opinió pública. Els laboratoris d’idees liberals i independents se centren principalment en l’anàlisi política, mentre que els conservadors accentuen la influència pública a través dels mitjans de comunicació. Diversos estudis assenyalen que la fortalesa econòmica dels laboratoris d’idees és un dels majors indicadors de visibilitat mediàtica. Andrew Rich i Kent Weaver demostren que els think tanks amb més presència mediàtica són més cridats a comparèixer davant les institucions parlamentàries. De la mateixa manera, existeix una relació entre els laboratoris d’idees més exposats en els mitjans de comunicació i els considerats més influents pels líders d’opinió. I finalment, els think tanks amb més presència mediàtica i considerats els més influents són els que tenen els pressupostos més elevats.

Els experts assenyalen com un dels grans reptes de futur dels laboratoris d’idees la recerca de donants i finançament. Això els ha de permetre guanyar més visibilitat pública i mediàtica; fet que afecta positivament en l’obtenció de  finançament extern. La comunicació s’ha convertit en un element estratègic a l’hora de garantir la viabilitat econòmica dels think tanks. L’accés a l’agenda mediàtica és un requisit irrenunciable a l’hora d’influir sobre el clima d’opinió pública i incidir sobre els decisors públics; però també ho és per assegurar l’entrada de finançament. Així, doncs, la batalla per marcar l’agenda mediàtica cada vegada serà més ferotge. Es tracta d’influir per promoure interessos ideològics i obtenir més finançament. És a dir: engranar la roda del poder.

Francesc Ponsa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *