Carmen Eva Nelken va néixer a Madrid el 1898 en una família de comerciants jueus. Tant ella com la seva germana, Margarita, van ser educades en l’entorn d’una cultura cosmopolita que els va permetre rebre estudis superiors. Totes dues van sobresortir com a escriptores feministes. A banda, Carmen Eva es va dedicar a les arts escèniques mentre que Margarita va focalitzar-se en la política. La nostra protagonista va començar a escriure a la premsa amb només dinou anys i signava com a Magda Donato, nom amb la qual sempre se la coneixeria i que li va permetre diferenciar-se de la seva germana gran, que va acabar convertint-se en una rellevant diputada socialista durant la República.

Donato opinava que “el periodisme és una professió en la qual s’entra amb facilitat i de la qual se surt amb dificultat”. Va publicar en diverses capçaleres com El Imparcial, El Liberal, La Tribuna, España, El Heraldo de Madrid, Blanco y negro Informaciones o el setmanari Estampa. Cal ressaltar que a la revista España, creada el 1915 per José Ortega i Gasset, hi col·laboraven més de tres-centes plomes, però el nombre de dones que hi escrivien era una minoria. No arribava a la desena.

En aquest disminuït elenc hi havia Isabel de Oyarzabal de Palencia (que signava amb el pseudònim Beatriz Galindo), Paula Jakoby, Ursula Johannsen, Ellen Key, Marina Lacort, Dulce Maria Loynaz, Fiona Mac Leod, Josefina de la Torre i les dues germanes Nelken. La Carmen, ja sota el pseudònim Magda Donato, va col·laborar amb onze articles entre 1920 i 1921, nou dels quals en una secció anomenada Al margen del feminismo. En el seu moment, seria criticada per desacreditar el feminisme perquè no van saber copsar la ironia que sempre acompanyava els seus textos.

Professional reconeguda

D’altra banda, a El Imparcial acostumava a publicar entrevistes i ressenyes teatrals, però el 1918 va escriure l’article La dona i el periodisme, on afirmava que als periodistes els correspon la tasca de fer-se seves les idees i que les dones tenen sensibilitat i capacitat de comprensió, però també fortalesa. “Només elles tenen prou constància i tossuderia per dur a terme la tasca a través de totes les dificultats i amargor, només elles tenen prou valor i serenitat per afrontar totes les lluites”, subratllava Donato.

Entre 1926 i 1927 també va publicar la secció Lo decorativo de la escena a El Heraldo de Madrid’. Però les col·laboracions que van donar-li una major reputació foren les que va fer a Ahora, diari madrileny avantguardista, republicà i centrista que va suposar una petita revolució en el periodisme espanyol. Nascut el 1930, hi escrivien plomes com Josep Pla o l’andalús Manuel Chaves Nogales, que un any més tard acabaria dirigint aquest rotatiu proper a Manuel Azaña.

En aquesta moderna capçalera, entre 1931 i 1932 Donato va publicar trenta reportatges sota el lema Como vive la mujer en España. Concretament, quatre els va escriure parlant de Castella, sis d’Astúries, cinc de Galícia, i els quinze restants sobre Catalunya. Una visió global, aquesta, que li serviria, per exemple, per contraposar la figura d’una esportista catalana amb la situació ben diferent que vivien les dones a Castella.

Reportatges viscuts

Més enllà d’aquests articles, Donato es va fer famosa per una sèrie de reportatges publicats a Ahora entre 1932 al 1936 pels quals es va infiltrar a diversos indrets per tal d’obtenir informació i material pels articles. Ella els anomenava reportatges viscuts. “M’encanta això de viure un reportatge, de buscar la veritat pel camí de la simulació”, afirmava. Les temàtiques que Donato tractava als articles eren la situació de les dones i dels més desfavorits.

El primer reportatge de la sèrie va ser Un mes entre las locas, quan va ingressar en un sanatori tal i com, dècades abans, el 1887, havia fet la nord-americana Nellie Bly. La seva porta d’entrada fou un certificat mèdic on la titllaven de personalitat psicopàtica. “Tant m’agrada brodar coixins, que no aprofito l’envejable permís que m’ha estat concedit per fer grans passejos que tant convenen a la ‘meva malaltia’”, ironitzava. Val a dir que les pacients estaven sotmeses a una estreta vigilància tot el dia, fins i tot en el moment d’anar al bany. L’objectiu de la periodista era fer fotos i procurar amagar la càmera entre les seves labors. Com a anècdota, temps després, en una entrevista a casa seva, va mostrar aquells coixins brodats que va acabar tenint a casa seva com a decoració.

Fins al fons de tot

Aquell reportatge li va valer el reconeixement per part d’escriptors com Ramon María del Valle-Inclán, Concha Espina o Elena Fortún, i altres personalitats com la diputada Clara Campoamor o l’actriu Margarita Xirgu.

Altres reportatges viscuts van ser El mundo del misterio visto entre bastidores. Con los cómicos de la legua, pel qual es va fer passar per una actriu anomenada Carmen Noriega; Ya no hay mujeres feas, on parlava de la cirurgia estètica; Una mujer en busca de trabajo i En la cola de los hambrientos o Cómo se vive en un albergue de mendigas, pels quals es va vestir d’indigent; En la Maternidad i Cómo se vive en el Puente de Vallecas, on visitava llars amb instructores de Sanitat.

També va ser rellevant La vida en la cárcel de mujeres, on destacava el patiment de les persones que esperaven condemna molt de temps a causa de la lentitud de la justícia. “Els que més pateixen són els qui encara no estan condemnats; els que no saben a quant se’ls condemnarà; els que no saben quan se’ls condemnarà; els que no saben si se’ls condemnarà”, relatava l’escriptora, que feia una crida al ministre de Justícia. “Justícia ràpida, senyor ministre de Justícia de la República Espanyola! Perquè la justícia que no és ràpida no pot ser justa!”, exclamava.

Amb l’esclat de la guerra civil espanyola, Donato encara va publicar peces com Las nuevas ‘chisperas’. Las que van a partir; Cómo se vive en el frente. En las avanzadas de Somosierra i Cómo se vive en el frente. En las avanzadas de Huelva.

Acusada sense proves

No se sap si Magda Donato coneixia l’estil de periodisme d’investigació de la seva predecessora Nellie Bly, però sí que es va emmirallar amb Cora Laparcerie, nom artístic de l’actriu i escriptora Marie-Caroline Laparcerie, de qui va escriure que “ha estat cotxera quan a París va haver-hi el fracassat intent d’adaptar a les dones en aquest ofici. Va ser també corista d’òpera, i va exercir multitud d’oficis, cadascun durant pocs dies, d’aquesta manera els seus articles tenen el doble interès de ser exactes i d’haver estat viscuts”.

La periodista Josefina Carabias el 1934 havia publicat el reportatge Vuit dies de cambrera en un hotel de Madrid, també després d’un treball de camp, però el cas de  Donato va ser molt notori, ja que fins i tot havia de millorar el seu camuflatge per evitar ser reconeguda. Malgrat tot, en el seu moment va ser acusada d’inventar-se els reportatges i la periodista va respondre oferint cinc mil pessetes, una suma important per l’època, a qui demostrés que els seus textos eren falsos.

Exili i oblit

El 1939, Donato es va exiliar a França amb la seva parella sentimental Salvador Bartolozzi, escenògraf i dibuixant amb qui de jove havia col·laborat en la secció infantil d’El Imparcial –ella escrivia els relats i ell els il·lustrava–. Els dos també havien participat en el Guiñol del Teatro de la Comedia. Amb aquesta experiència en l’àmbit de la dramatúrgia, després de França van anar a Mèxic, on Donato va prosseguir la seva carrera com a escriptora, actriu de cine, teatre i televisió. Allà acabaria els seus dies el 1966 amb seixanta-vuit anys. La periodista Mada Carreño, amiga seva, es va convertir en la seva marmessora i com a tal va impulsar el certamen literari que portava el nom de Marga Donato. També va llegar el seu arxiu a l’Ateneu Espanyol de Mèxic.

Donato havia estat precursora del que ara es coneix com a ‘periodisme gonzo’ –aquell que s’elabora des del punt de vista personal i subjectiu de l’autor– quatre dècades abans que Hunter S. Thomson bategés i popularitzés aquesta pràctica  com a tal. Tot i ser una pionera i d’estar estat reconeguda com a reportera, escriptora i dramaturga, actualment Donato, de qui fa uns anys es va publicar un llibre amb alguns dels seus millors articles –Reportajes (Renacimiento, 2009)–, actualment és molt desconeguda.

Malgrat el temps convuls que li va tocar viure, Donato es considerava una dona feliç. “La felicitat està en nosaltres mateixos, més que en la vida externa, més que en les circumstàncies alienes”, assegurava en una entrevista a Crónica. Va ser feliç, doncs, però ara ja no se la recorda. Per lluitar contra això, fa una dècada que existeix un moviment que reivindica les figures de dones oblidades per la història, concretament les que s’anomena ‘Sinsombrero’, un grup de pensadores i artistes del qual, a més de Donato, en formen part Rosa Chacel, Consuelo Berges, Maruja Mallo, María Teresa León, María Zambrano, Ernestina de Champourcín, Carmen Conde o Josefina de la Torre. Val, doncs, la pena rescatar la figura de Magda Donato, periodista innovadora de qui aquest 2026 farà seixanta anys de la seva mort.