Molt més que un periodista

Llorenç Gomis a la casa familiar d'estiueig de Viladrau
Llorenç Gomis a la casa familiar d'estiueig de Viladrau

L’escriptura periodística, quan és de qualitat, és capaç d’atreure l’atenció del lector cap a temes que a priori li resulten aliens. Per això s’ha dit sovint que el que realment importa no és què s’explica sinó com s’explica. Els escriptors i periodistes que es fan llegir amb profunda delectació i generen interès més enllà de les qüestions que tracten potser no són tan freqüents com es podria arribar a creure. De manera que quan se’n troben, deixen una empremta inesborrable en la memòria del lector. Una empremta com la que va deixar Llorenç Gomis.

Poeta, periodista i mestre de periodistes, Síndic de Greuges de la Universitat Pompeu Fabra, president de l’Associació de Premsa de Barcelona i del Consell de la Informació de Catalunya; casat amb la periodista Roser Bofill, pare de quatre filles i intel·lectual d’arrel cristiana. Llorenç (o Lorenzo, com també molts el coneixien) va ser tot això i més. El periodista Wifredo Espina el va definir amb aquests mots: “Lorenzo no era sols un periodista, era un literat –poeta i prosista–, pensador inquiet i obert, amb un cap ben ordenat i una ploma pulcra que escrivia als diaris”.

Ampli mestratge

Gomis va exercir com a mestre de periodistes des de diferents institucions. Als anys seixanta ho va fer des d’aquell oasi de llibertat que era l’Escola de Periodisme de l’Església. Més tard, des de la facultat de Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona i, ja durant la seva darrera etapa, des de la facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. En aquesta faceta com a teòric del periodisme s’emmarquen diversos assajos entre els quals destaquen títols com El medio media. La función política de la prensa (Seminarios y Ediciones, 1974) i Teoría del periodismo. Cómo se forma el presente (Paidós, 1991). No obstant això, el seu mestratge va transcendir l’àmbit universitari per donar-se també en tots els mitjans de comunicació en els quals va treballar.

Després d’una etapa com a freelance que el va portar a ser una de les poques persones que vivien de la ploma durant els anys cinquanta i seixanta, va fer el salt al grans diaris, en els quals va treballar sempre des dels estaments directius. El 1966 va entrar com a editorialista a La Vanguardia. Als setanta va deixar el càrrec per dirigir el Correo Catalán i el 1982 va tornar definitivament al diari dels Godó, del qual va ser un dels pilars fonamentals durant dècades.

A La Vanguardia, Gomis era, en paraules de Lluís Foix, “l’editorialista que fregava la perfecció”. Després d’acordar què s’havia de dir –cosa que Gomis sabia perfectament per endavant– “en Llorenç desapareixia una estona i retornava amb la peça acabada. Ni una correcció en el fons i molt menys en la forma. S’acomiadava discretament amb un tímid ‘fins demà’ i així durant quasi vint anys”, apunta Foix en el pròleg de Lunas y lunes (El Ciervo, 2004), una selecció impagable de 31 articles costumistes de Gomis publicats els dilluns a les pàgines de La Vanguardia.

L’univers periodístic de Llorenç Gomis, però, anava molt més enllà de la seva tasca com a encarregat d’escriure el pensament del diari barceloní. Bona prova d’això son els diversos compendis que s’han fet dels seus articles. Al ja esmentat Lunas i lunes, cal sumar, d’altra banda, La primavera no és notícia (Blanquerna, 2015), que compila molts dels articles en els quals Gomis dissecciona la professió periodística des de diferents vessants amb la seva agudesa habitual. Totes dues obres van acompanyades dels dibuixos originals de Fernando Krahn, amb qui Gomis va formar segurament un dels tàndems periodístics més brillants de la segona meitat del segle XX.

llorenç gomis ibuix de Fernando Krahn publicat a El Ciervo després de la mort de GomisDibuix de Fernando Krahn publicat a El Ciervo després de la mort de Gomis

Pensar abans d’escriure

Es diu que un dels millors llegats de Gomis va ser El Ciervo, revista de pensament i cultura que va fundar el 1951 juntament amb un grup de persones que representaven els corrents més oberts del catolicisme a Catalunya. La publicació, que enguany celebra el seu 70è aniversari, manté encara el tarannà del seu principal fundador, caracteritzat pel to reflexiu, el bon humor i la ironia. Els editorials que escrivia Gomis mensualment a la tercera pàgina d’aquesta publicació –cent dels quals van quedar recollits a Medio siglo contado con sabio humor (Herder, 2011) – eren l’article més esperat pels fidels lectors de la revista.

Deia Pere Casaldàliga que Llorenç Gomis era “un escriptor que pensava el que escrivia i un pensador que escrivia amb transparent sobrietat”. I és que, efectivament, des dels seus inicis Gomis tenia el sa costum de pensar els articles abans d’escriure’ls. En una època en què no existien els processadors de textos –Gomis canviaria la màquina d’escriure per l’ordinador durant la darrera etapa de la seva vida– no hi havia més remei que processar mentalment les idees abans de traslladar-les a la pàgina. Al llibre De memòria. Una autobiografia (Edicions 62, 1996), Gomis explica una entranyable anècdota de joventut amb ell assegut en un seient de casa amb posat pensatiu i la mare que deia: “Llorenç, què no escrius l’article?”. “Sí, però primer cal pensar-lo”, responia ell.

Els editorials d’El Ciervo els havia de pensar i escriure sentint la pressió del tancament de cada número. Francesc Romeu, periodista i capellà que es va formar a El Ciervo i Foc Nou (ambdues editades des de l’editorial El Ciervo 96), explicava així com eren viscuts aquells moments a la mítica redacció del carrer Calvet: “Quan [Llorenç] arribava a la redacció, amb el número de la revista ja quasi maquetat, tots li reclamàvem unànimement l’editorial. Ell, pensatiu, es tancava en el seu despatx, col·locava la seva mà dreta sobre la cara, amb el puny en la comissura dels llavis i el dit índex fregant el lòbul de l’orella sense escriure res. (…) Aquest temps d’elaboració solia ser llarg. De tant en tant ens podia fer alguna pregunta o reclamar-nos algun matís d’un acte, d’una celebració o d’unes declaracions. (…) Fins que finalment, de sobte, sentíem la màquina d’escriure. Llavors era com un fluid, tot seguit, sense cap correcció, sense el ‘retalla i enganxa’ dels ordinadors d’avui”.

Llorenç Gomis va morir discretament fa quinze anys, concretament el vespre d’un 31 de desembre de 2005. A la crònica del seu enterrament, publicada pocs dies després, el periodista Roger Jiménez lamentava el decés d’un dels darrers patriarques del periodisme alhora que parava especial atenció a l’expressió d’incredulitat de Fernando Krahn. “El genial dibuixant que va il·lustrar durant anys els articles de Gomis –escrivia Jiménez– es deu sentir particularment sol”.

Els periodistes actuals i del futur no hauríem de deixar passar l’oportunitat de llegir a Llorenç Gomis. Per la finor de la seva escriptura, pel seu sentit de l’humor i per la seva serenitat. I, sobretot, perquè el seu immens llegat intel·lectual és una excel·lent ocasió per apropar-se al pensament d’un humanista únic.

Escriure a Report.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *