Periodistes assetjades a la Xarxa

assetjament periodistes
Prop de la meitat de les periodistes ha viscut algun tipus d'assetjament a xarxes

Les xarxes socials són un camp de mines. Qualsevol opinió manifesta sobre un fet concret pot acabar rebent moltes crítiques i algunes traspassen els límits i acaben sent insultants i vexatòries. Un dels col·lectius que més viu aquest assetjament en línia és el dels periodistes. Però l’assetjament és més feridor i intens quan l’objectiu és una periodista. Ja fa uns anys que nombroses organitzacions internacionals denuncien aquest assetjament i que publiquen informes i enquestes que mostren com es realitzen aquests atacs i les conseqüències personals i professionals sobre les dones increpades.

Des de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) s’han realitzat diverses enquestes. Fa dos anys van publicar un informe internacional que alertava que dos terços de les enquestades (un 64%) havien estat víctimes d’assetjament en línia. Aquest any tan convuls els números no milloren. Un nou estudi demostra que un 47,45% de les dones periodistes ha continuat sent intimidades en xarxes socials durant aquest convuls any. I un 14,89% consideren, a més a més, que s’ha augmentat la intensitat de l’assetjament.

La meitat no ho denuncia

En aquest sentit, María Ángeles Samperio, presidenta del Consell de Gènere de la FIP, té clar que “s’han de crear els mecanismes apropiats per donar suport a les periodistes que pateixin assetjament perquè puguin denunciar i no tinguin por de perdre la feina o no comptar amb l’escalf dels seus companys.” De fet, el 47% de les periodistes preguntades no denuncien i entre les que ho fan només el 40% ho comuniquen als òrgans de direcció del seu mitjà. “Les xifres posen en relleu que les dones són les que més pateixen la precarietat, ja que majoritàriament són freelance o bé tenen contractes de mitja jornada o són col·laboradores. Tot això no ajuda a l’hora de denunciar”, alerta Samperio.

Just abans que esclatés la pandèmia, la Plataforma en Defensa de la Libertad de la Información (PDLI) va publicar un estudi que analitzava la situació de la periodista a Espanya. Aquest treball mostra uns resultats molt similars als de l’enquesta de la FIP: més de dos terços han estat víctimes d’atacs indiscriminats a les xarxes i els atacs busquen la humiliació i la denigració de la periodista.

L’estudi també conclou que els companys dels mitjans, que també poden patir assetjament en línia –tot i que en menys intensitat–, solen reaccionar poc davant aquestes agressions. Aquestes i altres dades donen visibilitat a un greu problema del periodisme. “Els mitjans no poden ser veritablement lliures si les veus de les periodistes són silenciades. Així ho entenen organismes internacionals i entitats de defensa de la llibertat de premsa que fa temps que lluiten contra aquestes situacions” denúncia Yolanda Quintana, una de les fundadores de la PDLI, formada per periodistes, mitjans, sindicats i organismes relacionats.

Els atacs que reben a la xarxa busquen la humiliació i la denigració de la periodista

Conseqüències psicològiques

Aquesta periodista enumera les vexacions que pateixen les dones periodistes. “El menyspreu, la humiliació pel seu aspecte físic, els insults masclistes, les amenaces d’agressió sexual i els missatges d’intimidació als seus fills i familiars són els principals trets característics de les amenaces en línia dirigides a les dones”, afirma. Les conseqüències de tot això poden arribar ser devastadors per les professionals. “Atacs d’ansietat, depressió o autocensura són algunes de les conseqüències psicològiques que pateixen” comenta Quintana. “Sentir-se objecte d’amenaces pot provocar fins i tot que s’abandoni la professió i, de fet, ja s’han produït alguns casos”, afegeix Samperio.

L’assetjament en línia a les periodistes és una plaga que persegueix a moltes professionals de tot el món. La FPI tracta de recopilar el màxim de dades a nivell mundial per fer una fotografia exacta de la magnitud del problema. Però no és fàcil aconseguir aquestes dades en determinats països i encara menys posar el rostre per fer una denúncia més explícita. Mentre Amèrica Llatina i Europa són de les zones més actives, Àfrica i al món àrab, en general, són molt més opacs.

A Espanya, en canvi, la situació és similar a la resta del sud d’Europa, tot i ser un dels països amb més activisme i organitzacions de dones que denuncien aquests casos. Samperio creu que el govern espanyol hauria de “ser més actiu en l’àmbit de la Unió Europea en tot el que es refereixi a potenciar la igualtat entre homes i dones. És aquesta estratègia la que pot acabar amb l’assetjament a les periodistes”. Però per la FIP la clau és que els països, entre ells Espanya, ratifiquin el Conveni 190 de l’OIT. “Ens hem unit a la Federació Sindical Mundial per demanar als governs del món que ratifiquin el conveni de l’OIT, l’únic que aborda la violència de gènere, fins i tot en línia, i és molt important en la nostra indústria” va dir Anthony Bellinger, secretari general de la FIP l’any passat.

Visibilitzar i educar

Insultar a una dona periodista a xarxes socials surt gratis per a la gran majoria, perquè poques s’atreveixen a denunciar o simplement en fan cas omís. Cal més visibilitat del problema, fer-lo noticiable, educar a la ciutadania. I aquesta és una de les missions que el periodista Javier Luque tracta de complir des de Viena, on treballa per la IPI (Instituto Internacional de Premsa). Luque dirigeix l’àrea d’investigació sobre l’assetjament en xarxes socials contra periodistes i ha estat un dels impulsors del projecte Online que vol establir una sèrie de protocols dirigits als mitjans de comunicació per prevenir i protegir l’impacte, tant emocional com laboral, que tenen les campanyes de coacció i amenaces a les xarxes contra les periodistes.

Luque ha desenvolupat diversos informes i vídeos dins del projecte SOFJO (Safety Of Female Journalists Online), entre els quals va dirigir el documental A Dark Place. “El documental explica com l’assetjament en xarxes socials contra dones periodistes adopta els mateixos patrons tant en països amb menys tradició democràtica, com Turquia, Sèrbia, Azerbaitjan o Rússia, com en contextos on la llibertat de premsa sembla estar més consolidada, com als Estats Units, Regne Unit, Espanya o Finlàndia”.

El documental exposa d’una manera clara moltes històries de professionals de tota Europa que han estat assetjades per gent anònima i la predisposició d’elles va ser total per denunciar-ho, fos a cara descoberta en el documental o per telèfon, revelant-se com a font anònima. “Les dones periodistes a les quals hem entrevistat, tot i rebre amenaces de mort o violació (en alguns casos de manera constant i contínua), s’aixequen cada matí amb la ferma convicció de fer la seva feina. En alguns casos, les conseqüències emocionals que pateixen són greus, però mai s’han vist com a víctimes o heroïnes, tan sols objectius dels assetjadors”.

Protocols de suport

Però, un cop el problema s’ha visibilitzat, què fem per evitar nous casos d’assetjament en línia? Totes aquestes organitzacions, conjuntament o per separat, elaboren protocols per tal de denunciar aquests casos, per actuar contra ells o per protegir a les víctimes. Un d’aquests protocols l’ha desenvolupat l’IPI i l’equip de Online. “Se centra a crear estructures en les quals les periodistes se sentin prou còmodes per fer el pas d’informar sobre els abusos de què són objecte en les xarxes socials, i perquè els editors o altres companys sàpiguen avaluar la situació i acordar al costat del periodista les possibles mesures de suport que pugui necessitar”, apunta Luque, que també remarca la importància de deixar enrere la creença que aquests atacs formen part de la feina del periodista avui en dia.

Per la PDLI les actuacions en les redaccions dels mitjans han de ser clares. “Crear protocols de suport a periodistes i crear estructures de redacció i mecanismes de suport”, apunten. Primerament s’ha d’habilitar a les redaccions dels canals a través dels quals es pugui informar dels atacs en línia i que al mateix temps serveixin per accedir a mecanismes de suport. Que el mitjà recolzi a les periodistes i que entenguin que qualsevol atac contra elles és contra tot el mitjà. El segon punt significa “crear una cultura de seguretat en la redacció que encoratgi a les periodistes a denunciar l’abús en línia, eviti l’estigmatització i la victimització, i brindi suport. Aquestes mesures són essencials per evitar la càrrega emocional i professional de les periodistes agredides, així com l’autocensura” remarca Yolanda Quintana.

La situació a casa nostra

A casa nostra, la Corporació de Mitjans Audiovisuals de Catalunya reconeix el problema de l’assetjament en línia i té establertes una sèrie de mesures per erradicar-ho. El protocol s’activa quan la dona denúncia que ha estat víctima. La portaveu oficial de la CCMA, Elisabet Ventura, explica com actua l’organisme depenen dels tipus d’assetjament. “Si ha estat assetjament sexual, el departament de Mitjans Digitals fa seguiment del perfil i captures de les publicacions amb contingut assetjador i es trasllada al departament de Seguretat de la CCMA per valorar la denúncia als Mossos. En cas d’assetjament per expressió pública d’una opinió, establim una línia de defensa oficial en el tema que ha aixecat les publicacions vexatòries, i el professional decideix si respon a les xarxes o si es guarda la resposta per si li pregunten en algun fòrum públic. En cas d’usurpació de perfil personal, des de l’àrea de Mitjans Digitals els expliquem com fer la denúncia a la xarxa social que sigui per tal de recuperar la seguretat del perfil”.

En qualsevol cas les professionals que ho denunciïn sempre comptaran amb acompanyament, assessorament jurídic i tot fet des de la confidencialitat. Ventura alerta que aquests assetjaments en línia provoquen greus conseqüències personals i professionals per les periodistes i, en conseqüència, “pèrdues democràtiques que poden ser molt difícils de constatar.”

Però altres mitjans o redaccions encara estan una mica desconnectats del problema. Per exemple, el diari ARA, tot i tenir un protocol per casos d’assetjament laboral dintre de la mateixa empresa, no en té per casos d’assetjament en línia. Asseguren que, ara per ara, no s’han trobat amb la necessitat d’assessorar o recolzar cap periodista per assetjament en línia. Queda clar, doncs, que encara hi ha molta feina què fer a les redaccions de casa nostra.

Escriure a Report.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *