Un periodista silenciat

El periodista Manuel de Pedrolo, fotografiat el 1985 | Foto: Fundació Pedrolo

La lletra de Manuel de Pedrolo era il·legible. Ningú l’entenia. Totes les redaccions que escrivia de jove a l’acadèmia li eren retornades amb un zero. I el motiu sempre era el mateix: per il·legibilitat. Tenia disset anys, era l’any 1935 i tot just s’havia traslladat del seu Aranyó (Segarra) natal a Barcelona. El seu objectiu era publicar articles per a la revista Petit Liceu, que editava un grup d’estudiants de Tàrrega. Però cap d’ells va ser publicat. Els editors no podien desxifrar la seva lletra.

L’única solució al seu problema era disposar d’una màquina d’escriure. Però quan per fi va aconseguir-ne una ja era massa tard, perquè havien desaparegut totes les revistes i diaris en català. I si ell no podia escriure ni publicar en la seva llengua materna, no li interessava.

Malgrat això, durant tota la seva vida, es va dedicar a escriure una extensa obra literària de més de 120 títols on va conrear tots els gèneres: teatre, poesia, narrativa breu i novel·les, com l’aclamada Mecanoscrit de segon origen (1974), el llibre més llegit de la literatura catalana després de La plaça del diamant de Mercè Rodoreda.

I és que ens trobem davant d’un dels escriptors més prolífics i fecunds de la història de la literatura catalana. Nascut l’1 d’abril de 1918, aquest any se celebra el centenari del seu naixement i la conseqüent reedició de moltes de les seves obres, que fins ara esperaven discretes entre la pols i l’oblit. Però no serà l’únic que es faci, sinó que hi haurà moltes més coses. No en va, el 2018 és Any Manuel de Pedrolo i la Institució de les Lletres Catalanes organitza els actes d’homenatge. Per celebrar l’efemèride es faran tant conferències, exposicions com projectes editorials, acadèmics i educatius per divulgar la vida i l’obra de l’autor.

Periodista incòmode

El Pedrolo periodista, però, no va sortir a la llum fins que va tenir seixanta-dos anys, quan va començar a publicar a les revistes Pont Blau, Serra d’Or i Tele/Estel. En el pròleg d’Els elefants són contagiosos (1974), un dels seus múltiples reculls periodístics, l’autor confessava que li agradava escriure articles, però sempre que els pogués fer com volia i parlant dels temes que el preocupaven.

Però ja diuen que la felicitat dura poc. “El to dels meus articles es feia, sembla, massa comprometedor en un, diguem-ne, canvi de conjuntura política”, va escriure Pedrolo sobre el moment en què el van censurar a Tele/Estel. No gaire millor li va anar quan, a partir del 1976, començà una llarga col·laboració al Diari de Barcelona i a l’Avui, on durant l’època del pujolisme va ser cada cop més silenciat i apartat a les seccions menys llegides del diari.

Pedrolo era una pedra a la sabata. Un home de fermes conviccions ideològiques que, per començar, es declarava obertament a favor de la independència i dels Països Catalans. També criticava enèrgicament l’autonomisme, l’església, el capitalisme o l’exèrcit. Tot un escàndol per l’època que li va portar nombrosos problemes amb la censura i que li va comportar problemes amb moltes de les seves novel·les.

Manuel de Pedrolo entrevistat per Joaquim Maria Puyal al programa Vostè pregunta, de TVE

“El fet de ser tant crític amb tothom aixecava moltes ampolles, i encara més que no se li pogués retreure res”, explica Adelais Pedrolo, filla de l’escriptor i presidenta de la Fundació Pedrolo. D’altra banda, tampoc ajudava que el seu pare es negués a ser entrevistat en cap idioma que no fos el català i que no volgués ser inclòs en una llista d’autors espanyols. “Si hagués escrit en castellà, ara seria conegut arreu del món”, lamenta la filla, que encara recorda el caràcter extremadament metòdic del seu pare. “Sempre sabies exactament què estava fent”, afirma.

D’altra banda, Pedrolo no participava mai en conferències ni taules rodones, principalment perquè “no donaven de menjar”. La seva negativa a participar de la vida pública, així com el seu semblant seriós, feia que molta gent el veiés com una persona distant i asocial. Però en realitat es tractava d’un home extremadament tímid. “Després era molt amable amb tota la gent que l’anava a visitar a casa”, matisa l’Adelais.

Visió pedroliana

El periodista Xavier Borràs explica que un cop Pedrolo li va transmetre com, en realitat, li resultava molt més fàcil escriure novel·les que no pas articles. “Em confessava, doncs, la dificultat que a ell, que havia escrit, segons els meus propis càlculs, més de 20.000 pàgines de textos, li produïa haver d’afrontar el full en blanc per tractar d’expressar el seu pensament polític, compromès i insubornable amb la causa de l’alliberament nacional”, explica Borràs a l’últim anuari de Media.cat.

Certament, plasmar tot el món interior i la vasta ideologia de l’escriptor en poc espai no devia ser fàcil. “L’independentisme és només una de les múltiples facetes que ell tractava, però aïllar-ne la perspectiva, el context, és un tòpic”, assegura Xavier Ferré, autor de Manuel de Pedrolo i la nació (1957-1982), llibre editat dos anys enrere per Edicions del 1979. Segons l’historiador, Pedrolo tenia molts referents en l’existencialisme, el marxisme, el nou realisme nord-americà, Sartre o Marcuse, entre molts altres.

Un tipus de pensament que es percep especialment en la seva primera etapa com a periodista, quan escrivia a Pont Blau i Serra d’Or. Un estil “purament pedrolià” que es pot observar al recull d’articles Els elefants són contagiosos (1974), que està pendent d’una reedició. “Quan escriu a l’Avui el tarannà ja està definit, però adaptat al context polític del moment”, matisa Ferré, qui creu que, tot i que l’autor va ser silenciat durant l’època franquista, encara va ser més ignorat i marginat durant el postfranquisme.

Tot i això, al llarg de la seva vida Manuel de Pedrolo –que va morir el 26 de juny 1990– va rebre una vintena de premis literaris, com el Víctor Català (1956), el Prudenci Bertrana (1968) o el Sant Jordi (1962). Fins i tot el 1979 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Uns reconeixements, però, que amb el temps no han ajudat a fer visible l’extensa obra de l’autor, amb molts títols descatalogats i pendents de reedició.

Pel que fa als seus articles, la majoria han estat recollits en diferents llibres, com Els elefants són contagiosos (1974), A casa amb papers falsos (1981) i Algú sota l’altre (1987). Actualment es poden trobar a la venda els reculls Cal protestar fins i tot quan no serveix de res (2000) i Cròniques (2007), una recopilació dels seus dos llibres Cròniques colonials (1982) i Cròniques d’una ocupació (1988).

Escriure a Report.cat

Laura Saula

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *