El periodisme puja a l’escenari

El periodista Gonzo en una de les funcions de Diario Vivo. Foto: Diario Vivo
El periodista Gonzo en una de les funcions de Diario Vivo | Foto: Diario Vivo

Les fronteres entre el periodisme i el teatre es dilueixen molt sovint. Tenim dramaturgs que són periodistes o que tracten les seves creacions com si fossin investigacions periodístiques. De fet, existeix el gènere del Teatre Documental, que s’apropa molt a la manera d’investigar d’un periodista. Llàtzer García, Jordi Casanovas, La Conquesta del Pol Sud… Hi ha molts exemples d’autors i directors que empren aquesta metodologia. Però també hi ha periodistes que pugen a l’escenari. No, no interpreten cap paper. I tampoc fan de contacontes. Tan sols expliquen una història que a ells els ha marcat profundament com a professionals. Una història de periodisme viu i en directe. És el Diario Vivo, i per primer cop arriba a Barcelona. Serà el dilluns 16 de maig, concretament al Teatre Apolo (20.30h), i els col·legiats tenen un 20% de descompte en la compra d’entrades.

Recuperar l’essència

Diario Vivo és un projecte que es va representar per primera vegada el desembre de 2017. Unes vuitanta persones han pujat a l’escenari a explicar alguna història personal. Periodistes, guionistes, actors, editors, professors… Gent dedicada a un ofici que els implica emocionalment, que viuen de tant en tant històries úniques, algunes increïbles. Molts d’aquests professionals no han explicat aquesta història en viu, davant un auditori de més de cinc-centes persones. D’aquí a uns dies ho faran a Barcelona.

Darrere el projecte hi ha François Musseau, un periodista francès establert a Madrid des de fa gairebé vint-i-cinc anys. Cansat de la deriva del periodisme de les pantalles, del periodisme més asèptic, del pescaclics, Musseau buscava recuperar l’essència del periodisme: la història que ens serveix per entendre un conflicte concret.

La idea, però, no és seva. Cap al 2009, a Califòrnia, Douglas McGray, Lauren Smith, Derek Fagerstrom, Evan Ratliff i Maili Holiman varen iniciar un projecte que tenia com a vocació fer una revista en viu en la qual diversos narradors, de diferents disciplines artístiques i professionals, poguessin narrar històries que mai havien explicat. Aquest nou format era hereu dels Living Newspaper de principis de segle XX a EUA. Aquests esdeveniments van ser impulsats pel Federal Theatre Project i buscaven dramatitzar les notícies del dia de tala manera que l’audiència, analfabeta i amb ganes de saber, poguessin entendre-les.

Recollint aquell format, McGray i la seva gent van crear un nou concepte: el Live Journalism. L’espectacle, però, tenia una condició: era sols una festa pels assistents, no es gravava ni es retransmetia en directe sota cap format. Actualment, el batejat com a PopUp Magazine fa gires pels Estats Units congregant milers de persones que van a escoltar aquestes històries en un sol espai. Aquest format ràpidament ha estat exportat a Europa (França, Alemanya, Finlàndia, etc.) i fins i tot es fa una convenció anual de Live Journalism a Hèlsinki, on es reuneixen tots aquells implicats en aquestes revistes vives.

Una de les funcions on els periodistes pugen a l’escenari. Foto: Diario VivoUna de les funcions on els periodistes pugen a l’escenari | Foto: Diario Vivo

Històries que emocionen

Durant la roda de premsa que el 29 d’abril es va celebrar al Col·legi de Periodistes de Catalunya, Musseau va explicar el projecte que ja va pel seu cinquè any de vida. El periodista francès va voler donar valor a l’escenari perquè segons ell “és un dels pocs llocs que queden de recolliment i escolta activa”. Des d’allà periodistes de la talla d’Iñaki Gabilondo, Soledad Gallego-Díaz, Gonzo o Enric Juliana, entre molts altres han explicat històries on ells han actuat com a testimonis o com a protagonistes dels fets.

Malgrat tot, no és aquest un espectacle on el periodista estrella es promociona a si mateix. “El periodista es despulla a la palestra” va apuntar el director de Diario Vivo. No es tracta d’exhibir la figura pública, sinó la del periodista, del professional que ha decidit explicar una història mai explicada. Aquí, més que mai, “el periodista és el canal, no el protagonista” va apuntar François Musseau.

El creador d’aquesta nova revista viva va posar diversos exemples de relats que s’han sentit, com un que narrava l’experiència d’un periodista en l’Espanya més rural, la coneguda com a ‘Espanya buida’. O la història que hi ha darrere el rodatge d’un reportatge de Greenpeace en què es van emportar el pianista italià Ludovico Einaudi al Pol Nord. Era un relat ple de sensacions. Perquè això al final és el que es vol transmetre. “Està tot pensat perquè els espectadors puguin viure una muntanya russa d’emocions” va afirmar el francès.

Cada espectacle està preparat amb sis mesos d’antelació. L’equip, reduït, és de cinc persones i treballen sempre per trobar aquelles històries que més sorprenguin, les més humanes. “Històries que són mirades del nostre món”, assegura Musseau. La preparació és mínima, amb pocs assajos. No els importa tant el què comuniqui la persona, sinó com transmetrà la història què explicarà. Què faci viure a la platea el moment en què va viure aquella experiència.

Exercici de transparència

A la roda de premsa, al costat de Musseau hi havia la Teresa Turiera-Puigbó, periodista que forma part de l’equip de Cultura i conflicte -un equip multidisciplinari que aposta per la cultura com a motor de diàleg i reflexió́ i com a eina de transformació́ social- des d’on han creat el projecte transmedia Encara hi ha algú al bosc, que s’ha convertit en una obra de teatre, un documental i una exposició fotogràfica. Tracta sobre les violacions de les dones durant la guerra dels Balcans i la situació en què han quedat aquestes i els fills nascuts d’aquestes violacions.

Va ser, precisament, durant la presentació del documental al curs de Reporterisme internacional Manu Leguineche, organitzat per la Universidad de Alcalá de Henares, on Turiera va conèixer l’editor francès. Tot xerrant, Musseau la va convèncer que les històries que hi havia darrere la creació del documental mereixien ser explicades en un escenari. Turiera veu ara l’escenari com un canal més. “És interessant poder explicar coses que passen rere la càmera, i que sovint, per la immediatesa de la informació i per la limitació de temps o d’espai, queden fora del relat”, afirma Turiera, que creu que explicar com es generen les notícies és un exercici de transparència. “Això ho fa molt el periodisme anglosaxó. Nosaltres anem més al gra, al titular, i estaria bé que dediquéssim temps o espai a explicar el context de les notícies.

Vuit periodistes davant del micròfon

Tot i que acostuma a ser secret, ja se sap qui seran l’elenc de periodistes i narradors que el 16 de maig pujaran a escena. En aquesta ocasió seran vuit persones les que se situaran davant del micròfon de l’Apolo: Marius Carol, exdirector de La Vanguardia; Xavier Mas de Xaxàs, periodista d’aquesta capçalera; Giovanna Valls, germana de Manuel Valls; Justin Webster, reporter i director de documentals socials; Jean Décotte, periodista de France-Presse especialitzat en futbol; Diane Cambon, corresponsal a Madrid de mitjans francesos; Javi Martin, expresentador del programa Caiga Quien Caiga; i la mateixa Teresa Turiera.

La vocació d’aquest espectacle és la de compartir històries. Relats que són mirades de periodistes al món. I aquesta és probablement l’essència que segons Musseau sembla haver-se perdut. El projecte, a més, també té una funció formativa cap als periodistes més joves. No obstant això, Diario Vivo ha estat representat en auditoris d’universitats. Des d’allà han pogut ensenyar als estudiants de periodisme, als futurs professionals de la informació, que el periodisme es tracta de viure experiències, d’anar als indrets a buscar la notícia, d’investigar i trobar una realitat que només ells podran explicar. Res més lluny que el periodisme de taula i ordinador.

Un comentari

  1. Una vez más me resulta incomprensible que el Colegio de Periodistas no haya contado con mi colaboración en un tema que requiere un profesional
    de la comunicación y un creador en la dramaturgía
    Soy además de Periodissta Profesional Director, autor, actor y escenoarquitecto desde hace cincuenta años y con mi grupo NLT – creado en Bs. As. en 1971 y
    radicado en Barcelona en 1977. He realizado más de 30 espectáculos en España. El último presentado en el Centre Cívic Drassanes el 25 de marzo de este año También espectáculos de Teatro Social y clases de Cultura del Espectáculo durante 30 años en el TTE (Taller de tecnologia del espectaculo).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *