El 20 d’octubre, el periodista Ramon Besa va recollir el premi Ofici de Periodista –la màxima distinció que atorga el Col·legi de Periodistes de Catalunya– en un acte a la seu central de l’entitat. La Junta de Govern del Col·legi va decidir, per unanimitat, atorgar-li aquest guardó en reconeixement d’una trajectòria marcada pel rigor, la passió i la defensa d’un periodisme lliure i compromès amb els valors ètics de la professió. A continuació, reproduïm, íntegre el parlament de Besa:

He donat moltes voltes a com podia donar-vos les gràcies a tots; als membres de la taula per haver de parlar de mi i a tots els que heu vingut per fer-me content i naturalment als membres del jurat del Col·legi per la concessió d’aquest premi. També gràcies, és clar, a la família; un petó especial per la mare, que segur que estarà pendent de nosaltres des de Perafita, i a tots els que segueixen aquest acte d’alguna manera o altre.

Em sento tan estimat, soc tan afortunat, que si continuem parlant de mi acabaré rebentant de tant cofoisme, fart de sentir-me (escoltar-me i veure’m no ho faig mai). Prefereixo escoltar-vos a vosaltres, però encara que em repeteixi massa, tinc la necessitat de dir un parell o tres de coses:

M’agradaria compartir el premi, intentar que us el sentiu vostre també, parlar una mica d’aquells que l’han fet possible, i mirar d’honrar sobretot als que ja no hi són i als que no els hi podem donar les gràcies presencialment, tot i que soc conscient del risc que suposa una tria com aquesta, que possiblement no serà compartida per tothom. Però ara ho puc fer a la meva manera.

N’he triat tres.

Un és Antonio Franco Estadella.

Antonio Franco va fer escola de com havia de ser un director–editor de diaris i com s’havia de relacionar amb el poder i amb els amos. Ho podrien explicar molt millor aquells que han seguit el seu mestratge com Xavier Vidal-Folch, Lluís Bassets, Andreu Missé, Quico Valls i Miquel Noguer. A mi em costa molt veure com s’ho faria avui Antonio Franco per entendre’s amb els polítics i, sobretot, amb els CEO que regeixen les empreses periodístiques.

Antonio Franco va ensenyar–nos també com es munta una bona redacció, una redacció jerarquitzada, talment com si fos el taller d’un ofici com cal, a partir d’una autoritat consentida i beneïda com la seva, segurament també amb alguns grisos, com ha de ser. La gràcia està en la imperfecció. No sé tampoc com se’n sortiria avui amb la màquina d’encarregar plena d’anònims que manen a molts mitjans i que creuen que la informació va des de la direcció o la propietat a la redacció i no de baix a dalt. Ningú dominava millor la relació poder–autoritat, com diria i va escriure el doctor Puyal.

Em costa de creure, en qualsevol cas, que es rendís perquè fins a darrera hora va estar al peu del canó, bescanviant missatges i transmeten una consigna que mai no caducarà per recordar–nos que difícilment es pot exercir l’ofici sense tensió informativa. Una tensió que consistia a fer–nos veure que érem tan importants com prescindibles. No hi havia dia que no ens recordés que la nostra funció era fer saber als poders fàctics que nosaltres érem allà, amb la màquina d’escriure a punt, per fer-los-hi saber que els vigilàvem, que més valia que fessin bé la seva feina.

També passava sovint que sortia del despatx i ens amenaçava de fer–nos a fora a tots perquè feia dies que no trucava al telèfon, que ningú se li queixava. I allò volia dir que fèiem un diari sobrer, que no havíem entès quina era la nostra feina. Em sembla que el millor que ho explica és l’Emilio Pérez de Rozas, que em va fer periodista a El País, després de treballar en aquell Avui primerenc i aventurer i a l’entranyable El 9 Nou.

Amb l’Antonio Franco vaig entendre que la tensió informativa era imprescindible, i això volia dir:

– Treure notícies, no copiar-les o haver de desmentir-les; enfadar-te o sentir vergonya si les treia abans la competència. Havies d’anar als llocs dels fets, barallar-te amb els intermediaris que te n’allunyaven i procurar que els companys no sabessin el mateix que tu. Anar cada dia a la mateixa sala i veure a la mateixa gent et permetia cobrir els mecanismes de com funciona una vegada i una altra tot plegat, fins que ho coneixies tan bé que res ni ningú podia eludir-te o mentir-te, com deia David Simon. Les notícies no s’embolicaven i es distribuïen com ara, i els partits no es miraven per televisió, sinó que havies de justificar la teva feina.

– La tensió informativa també volia dir escriure bé, que s’entengués el que deies, sense eufemismes, ni faltes d’ortografia, ni errors, perquè si t’equivocaves s’havia de fer una rectificació immediata, demanar perdó i carregar amb la culpa. Res de socialitzar l’error, diluir responsabilitats, de fer veure que no passava res.

– Volia dir perdre la por sense ser un temerari, saber distingir entre el que era publicable i important i el que era prescindible o banal, el que havia d’anar a una columna i el que era una obertura de secció. No passava com ara, que tot s’encabeix en una web que massa sovint corre el risc de convertir-se en una gran calaixera on els continguts van i venen en funció de les audiències. El clic i el titular manen per sobre dels textos. Abans les notícies s’havien de buscar, gestionar, contrastar, ordenar i jerarquitzar. I això volia dir preguntar, repreguntar, tenir més dubtes que certeses, trobar la paraula exacte i no un sinònim per omplir-se la boca.

– Volia dir que havíem de ser gent curiosa i exigent per fer una feina que no pot fer tothom, però que, com totes, no funciona sense esforç ni coneixement, sense una cadena de treball que començava amb els aprenents, avui amenaçats també per la intel·ligència artificial. Ànims joves valents!

La clau de volta de tot plegat és que molts de nosaltres, molts dels que vàrem tenir la sort de treballar amb Antonio Franco, ens vàrem alfabetitzar llegint diaris, una diferència cabdal respecte a la gent que s’alfabetitza seguint les xarxes socials. Així s’explicaria perquè tenim una visió tan diferent de les coses, d’interpretar el món, de saber en què consisteix el periodisme. I d’aquí ve la defensa aferrissada de l’ofici, la seva essència i la reivindicació dels seus mestres, l’amor per Antonio Franco, aquell gegant justicier que tan aviat et renyava com et felicitava, com fan els millors artesans amb els aprenents. Gràcies, Antonio, de part de tots nosaltres i d’un dels “teus bandidos”, com tu deies.

El segon és Agustí Fancelli Pardo.

L’Agustí venia després que haguessis passat per l’Antonio i ens va ajudar a entendre la necessitat de fer secció i, també, de fer diari, d’haver d’anar a la redacció cada dia, ni que fos una estona. Feia anar molt el telèfon, de manera que segur que avui també ho faria, però dubto molt que fes un grup de WhatsApp i que dirigís la secció amb un Excel perquè era un periodista que et guanyava en el cos a cos. Un redactor en cap dels que ja no en queden.

Amb l’Agustí vàrem entendre de què va la vida, a llegir molt, a conèixer de prop –i no a distància–, periodistes i escriptors que mai havíem pensat poder conèixer, a entendre que es podia ser un periodista com cal sense tenir un atac d’estil ni d’importància, a què era tan imprescindible saber i ser un saberut com no semblar-ho ni impostar-ho. Fancelli era molt culte i t’apropava a la cultura sense fer-te sentir un tros d’ase.

Tota aquella feinada ingent que vàrem emprendre no hauria estat possible en qualsevol cas sense l’estimat Sergi Pàmies. Parlem de periodistes i escriptors com Manolo Vázquez Montalbán, Enrique Vila-Matas, Javier Marías, Guillem Martínez, Jordi Puntí. Van ser uns anys de formació contínua. Fins a cert punt, jo em sentia un ignorant, un personatge infantil que feia mans i mànigues per no desmerèixer la secció. No sé si avui ser un ignorant, un inculte, un ximple, penalitza. Diria que, sovint, puntua.

Vàrem créixer molt i vam madurar més amb aquella colla de revolucionaris que apostava pel reporterisme i el columnisme, innovadors, rupturistes amb els epígrafs (El Consultorio del doctor culé, Las aventuras del Capità Puig, Ir al fútbol con, Fuera de banda…). Fins i tot vàrem arribar a publicar una pàgina de versos i un text de Casavella. Volíem menjar-nos el món i desafiar tothom. Érem llegits i respectats, tots plegats i no un per un.

Aleshores nosaltres érem els d’El País i no els que treballàvem a El País. No és el mateix ser d’un diari, sentir-se part de la marca, que feinejar-hi com podries fer en un altre mitjà. El sentit de pertinença ens feia sentir valents, ambiciosos, moderns, tenir grandesa, sempre des de la col·lectivitat.

Fancelli va donar volada a la secció i va fer valdre’ns tant com els companys de Política o Economia. “No podran con coros y danzas” deia per referir-se a Cultura i Esports. Tampoc res hauria estat possible sense la mediació i empenta de Santi Segurola, el periodista que més m’ha ajudat i influenciat a la meva trajectòria, el que em va posar al mapa, a la Wikipedia perquè ens entenguem. Segurola ajudava i es deixava ajudar, deixava fer, t’empenyia i, quan convenia, es discutia amb Fancelli sobre el Calcio i Itàlia. Uns manaven amb l’empenta dels fets i els altres dirigien amb la força de les idees.

Pencàvem tant com gaudíem. Impossible oblidar aquells sopars i karaokes de matinada, aquells dinars amb Lluís Bosch, Agustí Carbonell i Walter Oppenheimer. Vam ser molt feliços i vàrem aprendre molt. Aprendre a combatre la previsibilitat, l’agenda i la rutina sense deixar de ser responsables i tenir criteri.

També vàrem aprendre a saber quin eres els nostres límits. En el meu cas em va fer molt bé entendre que no es tracta d’intentar imitar si no vols fer el ridícul. Vaig saber sobretot que mai arribaria a la sola de les sabates d’Enric González. És bo tenir ídols inabastables, periodistes intel·ligents que es fan els textos més inversemblants a sobre, sense cap esforç aparent. Ningú m’ha fet reflexionar més sobre l’ofici. Em va quedar molt clar en què consistia aquesta feina: es tracta de comprendre molt bé les coses que passen, explicar-les millor perquè s’entenguin bé i, a més a més, que el lector sàpiga que tu, el que escrius, no ets precisament un cínic. No necessitaves cap manual d’autoajuda, sinó que les persones de carn i ossos et feien saber cap on tirar.

I el tercer és el Fermí Puig i Botey com a representant del lector per excel·lència, aquell que t’esperava per renyar-te quan ja et creies que eres qui sap qui i feies qui sap què, et passejaves per les tertúlies de les ràdios i la televisió, ja utilitzaves el jo i la primera persona per escriure, i et feia caure tota la ximpleria que portaves a sobre. Les crítiques que et fan a la xarxa social són una broma comparades amb les correccions que et feia en Fermí. Amb ell l’ego et baixava de cop. “Vols dir que no hauries de deixar aquell diari que tant malparla de nosaltres?” “Segur que et convé anar a tantes ràdios i televisions?”, “vols dir que darrerament no t’has tornat més covard i senyoret?”, “el teu discurs a Ràdio Barcelona és el mateix que a la SER?”, “em va semblar molt bé aquell article i, en canvi, el següent no tant?”. Polemitzar amb en Fermí era un exercici molt sa.

Els bons lectors com el Fermí, com molts altres que encara escriuen cartes al director amb nom i cognoms, demanen als periodistes que es preocupin sobretot de relatar els fets, de recollir les veus dels testimonis, de descriure més que no pas de predicar, d’opinar quan és necessari, de tractar la realitat i no la metarealitat que dèiem abans. Res a veure amb els que pengen comentaris extemporanis als textos dels webs. Al lector, a l’oient, a l’espectador, no se li ha de donar pas la raó –      contràriament al que pensen aquells que només estan pendents de les estadístiques, com si fos un client–, sinó que es tracta de guanyar-nos el seu respecte, de recuperar la credibilitat i la confiança perduda després de fer-nos trampes al solitari.

Vull dir que tots nosaltres vàrem ser còmplices d’un model consumista que consistia a regalar tantes coses amb el diari que al final vàrem acabar regalant el diari. La solució no passa pas, precisament, per fer un diari a mida del lector, perquè seria, al cap a la fi, fer el mateix que fan les xarxes i les autopistes de la informació amb els seus seguidors. No és el mateix llegir un diari que llegir notícies, ni és el mateix una notícia que un tuit o un contingut qualsevol. Ni anar a buscar la informació o que et colguin d’informacions de tota mena.

Ha canviat el model de negoci, de consum i de producció, certament. Però faríem bé d’arremangar-nos, treure’ns de sobre la mandra, i mirar de dir-hi la nostra, d’incidir en aquest nou marc, a partir d’intervenir més en la producció. La tecnologia va molt bé per ajudar, però el teletreball no pot substituir mai la redacció perquè si no l’ofici perd tot el sentit. Les aplicacions poden atrofiar el cervell si no sabem administrar-les i l’abús de la tecnologia pot acabar creant una classe social periodística que et vol convèncer de què has d’aprendre tota una sèrie de coses que sovint suposen desaprendre tot el que sabies. I jo no penso renegar de l’ofici, ni tampoc del grau.

Només demanaria a les facultats que procurin recuperar la categoria de periodisme, sense cap més paraula ni adjectiu perquè, al final, no sabrem ben bé en què consisteix. I que estiguessin tant pendents de la docència com de la matriculació. Jo vaig aprendre molt, i encara hi aprenc, com a professor a Blaquerna –sempre guiat per en Marçal Sintes– i a la Universitat de Vic, amb en Xavier Ginesta. I a la Pompeu amb el Màster d’en Sergi Cortiñas.

La facultat i el Col·legi haurien de ser pioners en l’estudi i avaluació de la transformació digital que vivim, en la manera de tractar les dades, en saber quins són els drets i els deures, en donar voltes a la manera d’aprendre a dominar la informació. Al Col·legi, especialment, li toca regular i tutelar, controlar l’intrusisme i perseverar en la necessitat de complir un codi deontològic per fer una bona pràctica de l’ofici en uns moments de caos i confusió màxima, de desinformació i de mentides, tal vegada també de més mediocres que mai, temps que van en contra dels periodistes decents i honestos, de persones de tanta qualitat professional i humana, que es fan estimar tant com la Mònica Terribas.

El món ha donat un tomb inesperat. Jo només volia ser periodista per conèixer món i conèixer gent, no perquè em coneguessin a mi. Els periodistes d’esports sempre hem hagut de lluitar per ser considerats uns periodistes normals i no els que no servíem per a res més que per cridar els gols del Barça. Ara resulta, però, que som una referència d’aquesta indústria de l’entreteniment en la que sovint la política és futbolitza, la militància és descarada i hi ha una dèria pels directes.

Tot són directes, com si la vida s’hagués convertit en un gran carrusel, en un programa en què importa el minut i el resultat fins i tot dels partits que no es juguen, tots darrere de la mateixa pilota, tothom parlant de tot plegat en mil i una tertúlies. Tot ficat en una pàgina web que es converteix en la cosa més llegida dels diaris. No diré que sigui un periodisme barat i ràpid, ni tampoc que sigui la millor manera d’explicar el que passa i no el que ens agradaria que passés o el que demanen els lectors que passi. Però gairebé.

No és tan senzill com sembla ser periodista d’esports ni tampoc fer directes. No tothom serveix. Encara que el periodisme vol temps i espai, una cosa és ser ràpid i una altra molt diferent anar de pressa, que no és ben bé el mateix. De Jordi Basté només n’hi ha un, i ha fet esports i fa una ràdio en directe, de la mateixa manera que Santi Carreras sap molt bé què li convé a la ràdio després d’haver fet un programa d’autor a Esports.

Treballar amb els esports vol imaginació, respostes ràpides, cròniques a l’instant, tot el que ha comprat el periodisme d’avui. Però també vol molta dedicació, coneixement, companys de viatge únics que ens fan a tots millors –i més a mi–, com l’estimat Robert Álvarez, i una manera de fer i de viure que precisament no lliga pas massa amb aquells que ara porten el negoci, ni tampoc amb els joves que ja neixen ensenyats i volen ser tertulians sense necessitat de ser abans periodistes. Gent que fa temps que anuncia que el paper es mor i té data de caducitat, encara que no saben bé a quina hora serà.

No dic pas que no es pugui fer el mateix amb un PDF o fins i tot amb la web, però s’ha de saber també que, per a molts de nosaltres, no hi ha encara res més emocionant ni més poderós que saber que tot el diari, des de la primera a la darrera pàgina, que totes les notícies i articles d’opinió, que tota la rotativa i la distribució, està pendent que, per poder arrencar, arribi la teva crònica d’aquell partit de futbol que no acaba mai.

Aquesta sensació no té preu, és la que dona sentit a la nostra feina i trajectòria. I d’aquí ve que no hi vulguem renunciar de cap de les maneres, i menys si no sabem cap on anem, ara mateix força desorientats i sense massa referències. I molt menys encara si premieu a un dels seus màxims defensors, un que –repeteixo una vegada més– no vol desaprendre de què anava l’ofici després d’aprendre d’Antonio Franco, d’Agustí Fancelli i de Fermí Puig, perquè avui justament parlem d’ofici i només d’ofici.

Ja sé que per a molts aquest haurà semblat un exercici més de nostàlgia, d’acord. Però a mi –com diem a pagès– no m’agrada que em venguin garses per perdius. El dia que l’ofici hagi caducat, no respongui a l’essència pel que ha estat concebut, com diuen que passarà amb el paper, m’aviseu i vindré, però aleshores ho faré d’oient. I si fa falta, si algú em convenç, si hi ha qui em digui com es domina la informació de la manera que ho van fer els que ara ja no hi són, aquell dia aplaudiré més que mai. Avui, però, ens toca passar–ho bé a nosaltres.

Ramon Besa