La cua de gent s’estén més avall de la plaça Joan Coromines, al Raval de Barcelona. Hi ha persones que fa més d’una hora que esperen. Al seu davant, una zona vallada amb tot de públic assegut escolta als historiadors Yuval Noah Harari i Rutger Bregman, que conversen sobre els reptes del present i la possibilitat d’imaginar un futur per tota la humanitat. És dimarts 11 d’octubre i ens trobem en plena setmana de la Biennal de Pensament del CCCB.

El cel, de color plom, desprèn una lleugera amenaça a pluja que preocupa a alguns assistents, abrigats per a les primeres ràfegues de tardor. Quan la conferència acaba, es comencen a buidar les primeres cadires, que de seguida són ocupades per  nous espectadors. Aquests no venen a escoltar quin serà el destí de la humanitat. Més aviat, volen entendre què passa a l’est d’Europa i què sorgeix de l’espai postsoviètic.

I, qui millor que parlar d’aquest llegat econòmic, cultural i social, que Svetlana Aleksiévitx, periodista bielorussa que el 2015 va ser guardonada amb el Premi Nobel de Literatura? Mestra en l’art d’explicar la història a través de la polifonia de veus, és la creadora del seu propi gènere literari, la «novel·la de veus», amb què fa d’altaveu a la gent comuna per explicar la història de l’antiga Unió Soviètica i dels actuals estats que van formar-ne part, des de la Segona Guerra Mundial fins avui.

Les seves obres van ser censurades a la Unió Soviètica i va ser amb l’arribada de Gorbatxov al poder i la Perestroika quan es van publicar amb normalitat. Tota una tasca ingent plasmada en llibres com Els nois del zinc (2016, Raig Verd/Debate), La guerra no té cara de dona (2018, Raig Verd/2015, Debate), La pregària de Txernòbil (2016, Raig Verd/2015, Debate) o Temps de segona mà. La fi de l’home roig (2015, Raig Verd/Acantilado).

Feixisme rus

Entre els aplaudiments del públic, Aleksiévitx entra a l’escenari acompanyada de Jorge Ferrer, traductor al castellà d’alguna de les seves obres, i la periodista cultural Silvia Fehrmann, vinculada a les institucions berlineses que acullen artistes exiliats de l’est d’Europa. Els tres s’asseuen a l’interior d’una petita semiesfera blanca il·luminada de color violeta.

Amb molta naturalitat, la periodista bielorussa, nascuda a Stanisławów el 1948, s’excusa per venir abrigada amb un mocador al cap. “Estic una mica refredada i no ho voldria empitjorar”, confessa mentre es col·loca bé el seu abric de color vermell intens. Sembla una matriarca russa, una de tantes dones que et podrien acollir a casa seva i oferir un té calent en una tarda d’hivern. Però ella no s’hi ha estat gaire, a casa. Més aviat, ha recorregut totes aquestes cuines russes on es comparteixen tantes històries i confidències.

Una fulla de plataner cau delicadament sobre Ferrer, que l’agafa i se la mira amb curiositat després d’haver engegat la conversa amb una pregunta: què ha passat amb l’antiga Unió Soviètica? “Als anys noranta, en començar la Perestroika, els soviètics érem molt naïfs” –recorda Aleksiévitx–. “Ens pensàvem que érem lliures, però no sabíem què era la llibertat. Ara estem tornant enrere dins d’una societat medieval”.

La periodista reconeix que aleshores ningú hagués imaginat que un dia els russos farien una guerra contra Ucraïna. “La meva mare és ucraïnesa”, remarca Aleksiévitx, que reconeix com els russos moltes vegades no saben ni per què moren. “La diferència és que ara la gent no vol morir. Però, desgraciadament, encara no es veu el final de l’home roig, sinó que es veuen els inicis del feixisme rus”, lamenta.

El traductor Jorge Ferrer i la periodista Silvia Fehrmann van acompanyar Aleksiévitx | Foto: CCCB-Ajuntament de Barcelona, Miquel Taverna, 2022

Ciutadans desesperats

“Quina és la mirada Europea sobre Rússia? Hi ha una ingenuïtat també a Occident?”, li pregunta la periodista Silvia Fehrmann. Aleksiévitx, sempre recordant als protagonistes dels seus llibres, explica un cas: “Una dona em va dir que no sabia com explicar la veritat als periodistes d’occident, perquè no l’entenien. No entenien com es podien fer coses impensables per a un occidental. Eren coses que una persona soviètica sí que podia entendre”. Per això, moltes persones de l’altra banda d’on hi havia hagut el Teló d’Acer no entenien per què els russos no van posar-se a cremar edificis ni mitjans de comunicació. “Crèiem que a la fi de l’URSS érem lliures, però no estàvem preparats. I després, quan ens hem volgut manifestar, ens han posat a la presó”, afirma la periodista, que creu que, tot i això, “la democràcia està en nosaltres”.

El problema, prossegueix la premi Nobel, és que ara hi ha molta gent ucraïnesa que li assegura que no pensa llegir Dostoievski ni escoltar Txaikovski. “Estan desesperats. I això vol dir que es tardaran anys abans que el poble rus, ucraïnès i bielorús tornin a viure com a pobles germans. Estan vivint una guerra civil entre ells. Com es podran perdonar? Trigarem molt a sanar-nos”, lamenta.

El perill de la presó

Mentrestant, els mitjans de comunicació de l’oposició estan tancats. Molts periodistes, escriptors i intel·lectuals russos han marxat a l’exili, com ha fet la mateixa Aleksiévitx, que fa un parell d’anys que resideix a Berlín. “De vegades m’avergonyeixo pensant que no estic a la presó, sinó a l’estranger”, confessa la periodista, que està escrivint la prolongació del llibre sobre l’home roig. Sap que si torna a casa, la podrien posar a la presó, fet que l’impediria seguir amb la seva feina periodística.

“El meu deure és escriure un llibre per explicar com se sent i què pensa la gent en el meu temps i el meu país”, diu contundent. “Fer això és molt important, perquè ara més que mai els països d’Occident s’han unit contra Putin, potser perquè es pensen que així es protegeixen a si mateixos. Quan vaig començar a explicar a Occident el que va passar a l’URSS hi va haver molta incredulitat. Cal explicar tot el que passa”, afegeix.

I ho vol continuar fent en l’idioma rus, la llengua de l’imperi. “Per què?”, li pregunta Fehrmann. “Durant més de trenta anys he estat escrivint un llibre sobre la idea comunista i sobre com es vivia. I el rus era l’idioma d’aquesta idea”, respon la premi Nobel, que recorda com durant el Maidan el 2014 a Ucraïna tots volien aprendre a parlar ucraïnès i anglès. “Es veia que era un país que volia entrar en el “món gran”. A Bielorússia això no va passar”, lamenta.

Els ulls de les dones

El que sí que recorda és la gran quantitat de dones que van manifestar-se el 2020 a Minsk. “Eren moltes dones guapes i vestides de blanc que volien viure diferent, que començaven a tenir projectes i a veure la possibilitat de ser més independents, estudiar a l’estranger…”, rememora Aleksiévitx, que reivindica el paper femení per davant de tot: “És molt important veure el món a través dels ulls de les dones. Necessitem aquesta mirada de les dones, i això ha de sortir d’aquesta mirada conjunta”.

El rellotge de la plaça toca les nou del vespre. Ferrer aprofita els últims minuts de la conversa per preguntar a Aleksiévitx com van els projectes de llibres que està fent sobre l’amor i la mort. “Els manuscrits d’aquests llibres, que eren més de mil pàgines, es van quedar a la meva casa de Minsk i no sé què ha passat amb ells. Espero trobar-me’ls quan torni, em faria molt mal si no hi fossin”, admet amb preocupació. I per finalitzar la vetllada, deixa al públic una última confessió: “Estic molt cansada d’escriure sobre la violència i l’odi. M’agradaria molt escriure sobre l’amor i també sobre la mort. Saber quins són els pensaments de les persones quan se’n van cap a l’obscuritat”.