Periodisme en temps de precariat

Precarietat periodisme
El Col·legi de Periodistes dedicarà una jornada a debatre sobre la precarietat a la professió | Foto: Arxiu Capçalera

El proper 10 de novembre, el Col·legi de Periodistes organitza una Jornada sobre la precarietat laboral, en la qual s’analitzarà des de diferents òptiques la situació laboral de la professió. I és que no només es tracta de la crisi de la premsa enmig d’una nova conjuntura tecnològica imposada per Internet, es quelcom més estructural que té a veure amb el sistema econòmic mateix. Per alguns teòrics de l’economia, el neocapitalisme està instituint una nova classe social, anomenada ‘precariat’, que hauria de generar la plusvàlua que el sistema s’apropia per la seva pervivència.

L’estancament de l’economia va fent aflorar el precariat a tots el sectors, incloent-hi l’activitat periodística. Així doncs, el precariat i la revolució tecnològica d’Internet estan transformant el model de periodisme que havíem conegut. El model clàssic està sent substituït per un de nou amb uns trets grinyolants: ‘media-workers’ (redaccions robotitzades a l’etapa Internet) que, addicionalment, han de desenvolupar-se en una situació socioeconòmica, com menys, desfavorable.

Pel que fa al repartiment de la decreixent plusvàlua que genera l’activitat econòmica, el precariat és el nou proletariat, la classe majoritària en els mitjans de comunicació del segle XIX.

Vaques magres

Al costat d’una minoria de periodistes VIP, la immensa majoria exerceix modestament i lluny dels focus l’ofici d’informar. La major part viuen encara correctament, però una minoria important no aconsegueix un salari digne. El fenomen dels becaris de llarga durada i dels independents no és nou. Des de fa molt de temps, un nombre important de periodistes prometedors han comprès que es tractava d’un peatge gairebé obligatori cap a un estatus més estable. Després de tot les proves són necessàries. El problema és que avui els períodes de prova tenen una tendència a eternitzar-se.

A la premsa escrita, Internet ha instal·lat en l’opinió pública la convicció que l’accés gratuït a la informació és un dret, accelerant l’erosió de les vendes. La crisi de 2008 ha anat precipitant la caiguda de les entrades publicitàries. Els patrons de premsa i els directors de les redaccions, amb un perfil cada cop més administratiu, han aprofitat per fer cura ‘d’aprimament’. I la conseqüència és que les redaccions es buiden, els ‘supervivents’ estan a la vora del precipici, i una gran part dels continguts són subministrats per un exèrcit de col·laboradors invisibles.

A Europa els freelance representarien més d’un terç dels afiliats als sindicats de periodistes. Aïllats, posats en competència els uns amb els altres, i fins i tot de vegades amb un contingent ‘d’informadors’ no professionals i sense remuneració proveïts per les xarxes socials, estan disposats a tot per fer-se un nom i donar-li continuïtat a la seva col·laboració en alguns mitjans.

Malgrat la seva extrema precarietat, són poc proclius a les coalicions. “Per a exercir aquests oficis, es paga: es paga el plaer que s’obté, es paga el prestigi que confereix el lloc”, constataven fa gairebé deu anys uns autors precaris en el llibre (Les nouveaux intellos précaires) consagrat a la pauperització de certs oficis intel·lectuals, entre ells el periodisme. Des de llavors la situació s’ha degradat encara més. Tant és així que els professionals del periodisme posen en dubte el seu paper i el sentit del seu ofici, havent-hi un percentatge important que afronten reorientar la seva carrera.

El precariat té connotacions econòmiques, però també laborals, de les quals en fem un breu repàs. Un núvol afegit a les nostres democràcies en temps d’incertesa.

Polivalència, càrrega de treball, immediatesa…

L’eclosió i maduresa d’Internet ha conduït a l’aparició de les redaccions “bi_media” a tot Europa. El conjunt dels periodistes ha hagut de familiaritzar-se amb els útils que ofereix Internet així com multiplicar les seves competències redaccionals, tècniques i/o de tractament d’imatge. Els treballadors de la premsa han de produir uns continguts per (i a través) de formats diversos, com els articles que combinen el text, la fotografia i el vídeo, per exemple.

Aquesta exigència d’un periodisme multimèdia requereix flexibilitat i polivalència. La mateixa no va sempre acompanyada d’una inversió en la formació dels periodistes ni d’una retribució complementària proporcional al treball desenvolupat. Referent a això, ja fa anys, a Europa, es va palesar que tota adaptació o millora professional ha estat deixada a la iniciativa dels periodistes que, per gust personal o per necessitat, decideixen formar-se en tasques que milloren les seves competències (i, per tant, la seva ocupabilitat).

Les retallades de personal han provocat que les redaccions minvades hagin hagut de fer front a les tasques habituals i les tasques noves. Així, la majoria dels periodistes s’han vist obligats a produir més amb menys temps, quelcom que aboca a una dependència malaltissa de les informacions ‘prêt-à-porter’, trist paradigma d’una premsa de poca qualitat i fictícia independència.

La situació és generalitzada al continent. Pel que fa a Espanya, Paco Audije, membre de la Federació Europea de Periodistes (EFJ), sintetitzava que “un dia els patrons de la premsa van decidir que era necessari treballar més, en diferents plataformes i amb menys drets”.

Juntament a la càrrega incrementada de feina, els periodistes europeus es veuen confrontats a una nova temporalitat: la immediatesa. El ritme de la producció d’informació s’ha incrementat amb Internet, és possible produir i difondre la informació de manera immediata, a més d’actualitzar-la permanentment. Tot això, que intrínsecament és bo, té una contrapartida pels periodistes, que poden arribar a patir una càrrega mental esgotadora i inviable si es perllonga en el temps.

Fenomen emergent

Quan el pastís a repartir (plusvàlua) és més petit, les empreses apliquen retallades generals, que tenen la seva expressió més genuïna al salari dels periodistes. Les retallades de la renda personal potser no tindrien cap efecte en un sistema ideal protegit amb una renda bàsica universal, com la que proposa l’economista anglès, Guy Standing (1948), doctorat a Cambridge.

Standing, que també ha teoritzat molt sobre la precarietat, considera que s’està instal·lant un ‘capitalisme financer nu i cru’ i adverteix que els poderosos se n’haurien adonat “que el sistema econòmic és tan desigual, i causa tanta inseguretat, i el precariat creix tant, que el resultat és… Donald Trump”.

Trump seria la resposta agressiva del neocapitalisme que vol imposar les condicions del joc als treballadors. De totes maneres, Standing tampoc confia gaire en els sindicats convencionals, als que veu com ‘una part del sistema’ i que, per tant, no estarien fent res per impedir la consolidació del nou ‘statu quo’ que entranya el precariat.

I tot aquest pas enrere en justícia social prospera degut a una flagrant desregulació de les relacions sociolaborals dels treballadors. Els intents de lluita col·lectiva dels periodistes no han arribat enlloc. Concretament, a tota Europa, les temptatives endegades pels freelance i els seus sindicats per negociar col·lectivament l’import de les seves tarifes van ser considerades com a il·legals en virtut del principi europeu de lliure competència. Aquesta situació permet l’abús que pateixen el periodistes sotmesos al preu/peça sense que n’hi hagi opció a uns barems garantits.

El precariat que pronostica Standing es nodreix de becaris, persones a la cerca de la seva primera ocupació, immigrants en situació irregular i, per descomptat, periodistes. Tots constitueixen un nou lumpem-precariat amb múltiples feines que, malgrat tot, no aconsegueix uns nivells de renda suficients per viure dignament.

Siguin freelance o contractats, per a un nombre creixent de periodistes la precarietat no és solament un ‘peatge’ obligat a l’inici de les seves carreres, sinó que, malauradament, esdevé una experiència de llarga durada, potser vitalícia. Molts professionals –com fa en Guy Standing– malfien de les organitzacions sindicals, que semblen ficades en altres batalles. Sense anar més lluny, resulta sorprenent que l’entrada “La crisi als mitjans: precarietat laboral i desinformació”, accessible a través del web del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) sigui de l’any 2011. La precarietat és, doncs, una situació cronificada que requereix una actuació permanent per part tant d’organismes com de sindicats.

Monjos benedictins?

Pel belga Ricardo Gutiérrez, secretari general de la Federació Europea de Periodistes des de setembre de 2013, els seus afiliats “tenen el perfil de monjos benedictins, que s’escarrassen, que agafen el diable per la cua, multipliquen les seves col·laboracions, i veuen, impotents, com minven les seves tarifes”.

Mentre els periodistes europeus s’enfronten a la defensa de la seva independència, batent-se diàriament només per poder viure, els teòrics especulen amb nous models d’empresa periodística. Al respecte, Gutiérrez entén que “el mercat no pot assumir la supervivència dels mitjans. El mercat els concentra, redueix les plantilles, exerceix una pressió enorme sobre els professionals. Jo crec en models, com el de les cooperatives, però adobades amb possibilitats noves com el crowdfunding (aportacions populars)”. “Ens podríem imaginar –afegeix Gutiérrez– empreses finançades pels ciutadans, on els periodistes podrien vendre de manera individual el seu treball sense passar per un editor. Veig un nou món de la premsa on l’editor hauria desaparegut, deixant pas a plataformes d’intercanvi que serien el punt de trobada dels ciutadans que volen estar informats i els periodistes que produeixen la informació”.

Llista reivindicativa

Perquè els periodistes no hagin d’afrontar la pobresa dels monjos, els sindicats tenen una llista reivindicativa, que inclou diverses mesures, com ara polítiques salarials d’acord amb el nivell de responsabilitat, lluitar contra la tendència dels directius a transformar als periodistes en ‘empleats per a tot’, elaborar a Europa un sistema de protecció dels drets d’autor idèntic en tots els països, democratitzar l’ensenyament del periodisme, o assegurar la independència de les redaccions davant les pressions exteriors, econòmiques, dels accionistes o dels grups de pressió. Tot plegat, una declaració de principis amb més bona intenció que èxit. Podem aquí recordar el lema de la Federació Internacional de Periodistes (FIP): “No hi pot haver llibertat de premsa si els periodistes exerceixen la seva professió en un entorn de corrupció, pobresa o temor”.

En definitiva, es tracta de fer front i posar límits a la precarietat galopant de la professió periodística i equiparar els estatus de periodista freelance (majoritàriament periodistes a la peça) i periodista amb contracte estable. Cal regular l’estatus del periodista autònom; perquè la majoria dels periodistes a la peça, freelancers o autònoms no han triat la precarietat, sinó que els ve imposada per la conjuntura.

Només pal·liant aquest nou sistema de precariat de la professió periodística, la societat es podrà estalviar els media-workers desmotivats, la superficialitat informativa i el periodisme barat, que, com alertava Gabriel García Márquez, es fabrica, com qualsevol altra mercaderia, “a ‘laboratoris asèptics’ per a navegants solitaris, on sembla més fàcil comunicar-se amb els fenòmens siderals que amb el cor dels lectors”.

Escriure a Report.cat

Manel Domene

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *