Trenta anys repartint joc a la redacció

Santi Nolla Mundo Deportivo periodisme esportiu
Santi Nolla durant l’entrevista a El Mundo Deportivo | Foto: Andreu Romaní

Després d’acreditar-nos a la Torre Godó, tocant la Plaça Francesc Macià, ascendim a la cinquena planta fins a la redacció d’El Mundo Deportivo. Hi aterrem com a paracaigudistes i preparem càmera i gravadora. El dia en què ens trobem amb Santi Nolla, Joan Laporta pronuncia el primer discurs oficial d’una nova etapa al món blaugrana. El paral·lelisme està servit: si el Barça és més que un club, El Mundo Deportivo és, més aviat, un petit cosmos.

La sala de reunions on esperem s’allarga al voltant d’una gran taula acabada en paret de vidre sobre la Diagonal. De lluny es veu l’Observatori Fabra. En qüestió de segons el veiem entrar per la porta, alt, somrient sabent que juga a casa. Passant entre les portades que presideixen la sala seiem entre bromes començant a lliscar conversa avall. Nolla és de mirar fixament, amb atenció i conduint la conversa com qui la toca al mig del camp. Fa servir les mans amb suavitat amb i amb precisió de gestos sovint simètrics. Volem conèixer tres dècades d’experiència i acabarem parlant d’escacs. De llegir entre les línies de cada moment i del motor de la intuïció que, com la matèria, ni es crea ni es destrueix, simplement es transforma.

Salts abismals

Les xifres a l’estela de Nolla són, a l’estil dels titulars esportius Im-pre-ssio-nants. Acumula tres dècades dirigint El Mundo Deportivo, des d’aquell llunyà 2 de març de 1991, quan, amb trenta-tres anys, va estrenar el càrrec. Una longevitat al càrrec que el situen –ho indica en seure, com a símil esportiu–, com el director més veterà dels cent-quinze anys d’història d’aquest rotatiu. “És tremendo”, repeteix en subratllar que, malgrat les turbulències del segle XX, el diari només ha tingut set directors. Nolla ostenta el bronze en la història del periodisme català només darrere de Joan Mañé i Flaquer (Diari de Barcelona) i Miquel Junyent i Rovira (El Correo Catalán). Tot i això, Nolla no es veu com un Messi de la premsa esportiva sinó que, i somriu en explicar-ho, casa millor amb el perfil d’un Busi.

Des de 1906, any de la fundació del diari, s’han produït salts abismals. Ho constata la primera portada d’El Mundo Deportivo, on l’automobilisme o el ciclisme passen per davant d’un foot-ball (sic) que encara era un esport de segona. Des de l’arribada a la direcció de la capçalera, Nolla ha guiat el pas a l’offset, la maqueta, al color, a la web, a les apps o al periodisme de xarxes socials.

Santi Nolla Mundo Deportivo periodisme esportiu
Noticia del nomenament de Nolla com a director de El Mundo Deportivo

La maqueta i el color

El punt de partida va ser el vòrtex olímpic. Una eufòria esportiva i una solidaritat ciutadana d’una ciutat que s’obria al mar i al món. Als 33 anys Nolla rebia un encàrrec i un termini clar: tenia un any per reorganitzar el diari i liderar la premsa esportiva. Un any per un salt mortal endavant per superar l’aposta amb què el diari Sport s’havia avançat en l’ús de la maqueta i el color. En un context on les empreses entenien el valor d’associar-se a l’esport, Nolla no només cauria de peus: refermaria un lideratge que perviu avui.

El clac-clac a la immediatesa

Mirant enrere Nolla ha fet de pont entre mons. La seva memòria conserva l’eco de redaccions on, “només hi senties un clac-clac-clac de les màquines”. On els periodistes sobrevolaven només per tancar les peces a partir de migdia. Ara, assenyala, hi ha gent treballant a les set del matí. Amb la transició al digital el temps s’ha aprimat al servei de la immediatesa i demanda, explica, bons reflexos i molta cintura. Ho il·lustra amb un símil atlètic: “Abans fèiem els 1.500 metres i ara competim als cent” amb espai per madurar la informació. Avui, reflexiona, cal un nivell de coneixement alt per contrastar els fets tan bon punt es produeixen. El pas per oferir digital i paper ha seguit models diferenciats. L’aposta d’El Mundo Deportivo, explica Nolla, va ser convergent. “Hi ha redaccions que van divergir. Nosaltres vam creure que havíem de mantenir una mateixa redacció amb continguts en dos suports”, assegura.

La dictadura del disseny

Anys enrere, passar del disseny flexible inherent a la impressió en huecograbado a la maqueta, no va ser fàcil. Nolla comparteix com, de sobte, els periodistes tenien espais delimitats perquè no podien canviar el cos tipogràfic. I explica que treballar amb una maqueta va comportar el que ell anomena “la dictadura del disseny”. “Has de mantenir una imatge coherent al llarg de tot el diari, no pots tenir textos curts a la secció de futbol del Barça i fer-los llargs a la secció poliesportiva”, explica.

Dos circuits de lectura

La maqueta i el salt digital han portat a establir dues velocitats i dos circuits de lectura. Un de textos breus i un altre amb continguts més elaborats per poder-hi aprofundir.  El digital marcaria també d’altres nivells horaris i “de les vint-i-quatre hores diàries cal seguir-ne almenys divuit”. Destaca amb satisfacció que, en trenta anys, la plantilla del diari no ha disminuït i només ha patit un ERTO en l’actual context pandèmic. Creu que al paper, tal com el coneixem avui, li costarà molt sobreviure en un futur “de notícies i informació instantànies bastant uniforme a tots els mitjans”.

De compartir autocar a publicar els posts

La relació amb les fonts també ha canviat molt. El seu pare, Jaume Nolla també periodista a El Mundo Deportivo, tornava en autocar amb els jugadors després dels partits. “S’hi construïa una relació”, admet. Avui, explica, cada jugador de primera línia és una petita multinacional amb equip propi de comunicació. “Nosaltres, sovint, publiquem els seus posts, som un vehicle d’interpretació i de transmissió de continguts entre l’aficionat i els esportistes”, explica. Les seves xarxes socials, amb desenes de milions de seguidors, s’integren en positiu dins un ecosistema comunicatiu amb un punt de subjectivitat determinada pels lectors del diari. L’objectivitat, explica, passa en tot cas per no caure en el sectarisme.

Del menú tancat al bufet

Amb relació a l’oferta informativa Nolla ho té clar: “s’ha passat del menú tancat al bufet”.  Avui el lector tria els continguts del seu univers informatiu. També ha canviat radicalment el lloc que ocupa el periodista. Abans se’l podia visualitzar en un púlpit, explicant a la gent congregada com són les coses. Avui en Nolla l’ubicaria en un bar, parlant amb la gent. Amb les fórmules d’interacció el lector “ha entrat dins el món del periodisme deixant de ser un espectador passiu”. Desbordant, això sí, el feedback clàssic de Cartes dels Lectors. “Aprens dels lectors perquè et comuniques com mai abans i el contacte és molt pròxim”, reflexiona.

santi nolla periodisme esportiu maradonaSanti Nolla amb Diego Armando Maradona, al Camp Nou | Foto: El Mundo Deportivo

Fora de la bombolla

Les redaccions són permeables als lectors però també als canvis socials. “Les redaccions estan acostumades a aquest tipus de canvis. No diré que els propicien, però sí que tenen cintura necessària per saber en quin món habiten”, assegura. El periodisme esportiu, assegura, no viu dins una bombolla: si no respon a allò que passa a la societat, rebla, deixa de tenir sentit. Amb tot, Nolla lamenta que s’utilitzi políticament l’esport tot i que, reconeix, no existeix una frontera hermètica que el separi de la política.

Dones al camp i a la redacció

Un exemple d’aquests canvis ha fet que la boxa no ocupi portades o l’aparició de categories a la web el Kitesurf.  Un de més visible l’exemplifica l’eclosió de tot l’esport femení, que Nolla qualifica com “el moviment més potent que hem vist als darrers deu anys” i li augura una projecció encara major. Sobre el tòpic del masclisme a les redaccions dels esportius, assenyala que l’escorament s’està corregint més enllà d’augmentar el percentatge de més dones al periodisme esportiu. “La seva presència en espais de decisió és un fet clau”, afirma. En aquest sentit, El Mundo Deportivo inclou una vicepresidenta i una cap de continguts digitals.

Prorrogar una emoció

Els confinaments per la Covid19 han demostrat que l’esport, explica Nolla, primer és de la gent. Posa com a exemple els partits amb els estadis buits. “La pandèmia ha fet que veiem un món esportiu en silenci”, visibilitzant així que el paper del públic és important també a l’esport d’elit que, sense la gent, assegura, està mig nu. La premsa esportiva transmet la vibració de l’esport i de la gent. En un present de velocitat augmentada allò que caracteritza la premsa esportiva és transmetre vibracions i passió. El diari, conclou, es compra per prorrogar una emoció.

Narrativa pròpia

En un univers fet de fragments i clics, Nolla valora que caldrà una bona selecció de continguts i un periodisme amb profunditat i narrativa pròpia. Una narrativa que en la premsa esportiva, reconeix, té un punt de llicència: “se li permet un punt de desmesura que no perdonaries a l’editorial de La Vanguardia”. En aquest sentit equipara la sínia d’eufòries i depressions, als continguts sobre el Barça, a la mirada esbiaixada que sempre tindran els pares. “S’hi esbronca un fill com ningú si fa una cosa malament, però també se li entrega molta més passió”, diu.

Efecte globalitzador

A partir de les de metàfores esportives Nolla admet que la política s’ha futbolitzat de manera semblant a com s’ha polititzat l’esport. “A vegades tens la sensació que a la política només s’hi val marcar gols sense importar com es juga i, a l’esport, els clubs sembla que tinguin govern i oposició”, exposa. Entrem en terreny arlequinat i Nolla ens recomana la sèrie Gambito de dama. Recorda efusivament l’enfrontament entre soviètics i nord-americans durant la Guerra Freda. La dualitat adversativa tensa l’arc de les passions. “O eres de Kasparov o de Karpov, o dels Lakers de Magic o dels Celtics de Bird, de Messi o de Cristiano”, afirma. L’esport també ha tingut un efecte globalitzador, conclou.

Preguntat per la portada on s’hi veu Lionel Messi amb la paraula Èxtasi, Nolla somriu abans de respondre: creu que tot anirà bé. “La premsa esportiva també ho necessita”, afegeix. Subratlla que, contràriament al que sovint es diu, la premsa esportiva no viu en la polèmica. “La gent el que vol és llegir bones notícies”, admet. Sobre el regnat de la immediatesa, transmet que cal tenir nas. El temps dirà si la renovació de Messi és quimèrica, però, el to afable del longeu director d’El Mundo Deportivo no obvia un fet: el llarg lideratge del diari a Catalunya és com recuperar pilota en camp propi, repartir joc i marcar de canyo. Ho fan Busi, Xavi o Iniesta: no ho pot explicar tothom.

Escriure a Report.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *