Riure i informar-se, un nou format periodístic?

Jon Stewart Portrait Session
Jon Stewart, el comic que va triomfar als Estats Units

Durant anys el presentador televisiu amb més credibilitat dels Estats Units va ser un comediant. Jon Stewart i el seu programa el Daily Show es van convertir en un referent d’opinió que va atreure convidats de renom internacional com Barack Obama, Bill Gates o Malala Yousafzai. A més, el programa es considera responsable  d’haver desencallat la tramitació d’una llei que garantia la cobertura mèdica als afectats pels atemptats del 11-S, però la demostració més potent del seu poder va ser l’organització de la gran Manifestació pel Seny, una concentració per reclamar un debat polític més calmat que el 30 d’octubre del 2010 va reunir 215.000 persones a Washington. Un èxit considerable per un fals noticiari de mitja hora diària transmès per un canal privat i centrat en l’humor com és Comedia Central.

Rigor periodístic

Steward sempre va negar l’etiqueta de periodista, tant per ell com pel seu programa, però és innegable que el seu equip treballava amb rigor periodístic comprovant cada afirmació dels polítics i dels mitjans de comunicació. Bona part del programa estava dedicat a i denunciar les ‘pamplines’ d’ambdós. En una ocasió va recopilar 50 mentides emeses per la cadena FOX. El portal independent politifacts.com va comprovar la legitimitat de la llista. Aquesta feina de recerca i arxiu es va anar perfeccionant fins arribar a la famosa entrevista amb Jim Cramer, un conegut economista televisiu que el 2013 culpava els afectats per la crisi per la seva falta de previsió.

L’equip del programa no només va aconseguir vídeos que demostraven que el 2006 Cramer aconsellava les inversions que ara considerava absurdes, sinó que va arribar al grau de detall suficient per contraposar cada argument que Cramer feia amb un clip del mateix economista dient el contrari.

 

Però Cramer no va ser la única víctima. Steward llançava dards a totes bandes. Una de les intervencions més destacades va ser el 2004 quan va denunciar Crossfire, un programa de debat, classificant-lo de “dolent per Amèrica” ja que banalitzava la discussió política. El més extraordinari va ser que va fer la crítica mentre l’entrevistaven en directe al programa en qüestió, davant la sorpresa dels seus presentadors. El resultat de la seva intervenció va ser la cancel·lació del programa i la coronació del comediant com a força mediàtica a tenir en compte.

A diferència d’altres programes  que perdien progressivament la comèdia al entrar a analitzar temes seriosos, el Daily Show mai va perdre l’humor sinó que l’utilitzava en la seva denuncia, ja que podia criticar un polític per les seves mentides i al mateix temps riure’s del doble sentit del seu nom. Com apuntava el New York Times “utilitzava l’humor absurd però mai arguments absurds. Stewart no només respectava la intel·ligència dels seus espectadors, sinó que la considerava una oportunitat per fer noves bromes”.

El relleu d’Stewart

Quan a l’agost del 2015 Jon Stewart va anunciar que es retirava, molts es van preguntar si el gènere que havia inventat sobreviuria sense ell i si un altre comediant podria arribar als nivells de credibilitat i influència del presentador jueu. Mig any després el Daily Show no només se segueix emetent amb un nou presentador, sinó que antics col·laboradors del programa han copiat el format en diversos programes que s’han estès per la graella de televisiva nord- americana a la vegada que altres comediants han creat espais dintre els seus programes que s’adapten a les regles del joc del Daily Show. Programes com Full Frontal de Samantha Bee, The Late Show with Stephen Colbert o The Nigthly Show with Larry Wilmore i espais com Closer Look de Stephen Meyer continuen l’estela de barrejar denuncia i informació rigorosa amb l’humor

comedy central report.catImatge promocional de The Nigthly Show with Larry Wilmor

Més enllà de la política

Tot i així, aquests programes estan molt ancorats en la sàtira política i en el dia a dia. Els especialistes amb qui hem parlat apunten que el verdader repte és saber si des de l’humor es pot tractar temes avorrits i “durs”. La resposta a aquesta pregunta ha estat Last Week Tonight, dirigit per John Oliver, antic col·laborador del Daily Show.  El programa ha trencat dues de les coordenades del Daily Show ja que ha fugit de la immediatesa i ha apostat per temes tant poc “atractius” com el dret a l’avortament, la política penitenciaria o les multes de transit.

Els seus programes utilitzen l’humor absurd per parlar de temes seriosos, com l’espai dedicat a l’espionatge nord-americà que va incloure una entrevista a Snowden, o com el dia que parlaven de com es veuria una hipotètica foto dels genitals enviada a través del mòbil o quan van canviar la lectura dels drets del detinguts de les pel·lícules per reflectir la problemàtica dels advocats d’ofici.

El resultat d’aquesta “comèdia d’investigació” –tal i com l’ha definit Robert Thompson, el director del Centre Bleier per la televisió i la cultura popular de la Universitat de Siracusa– ha estat espectacular. Una audiència fidel que li ha permès renovar tres temporades en el competiu canal HBO, famós per la sèrie Joc de Trons, amb una audiència mitjana de quatre milions de persones. A més, cada setmana un extracte del programa es penja el YouTube amb una mitjana de sis milions de visualitzacions. Alguns d’aquestes vídeos es converteixen en virals, com el que analitzava la FIFA (12 milions de visites) i el que parlava de Donald Trump (22 milions).


El popular vídeo de John Oliver sobre Donald Trump

De moment Oliver no ha convocat cap manifestació, però si va crear una església per denunciar els estafadors que utilitzen pseudoesglesies per recollir diners sense impostos. Oliver va aconseguir 70.000 dòlars que va donar a Metges sense Fronteres.

Tot i que també nega l’etiqueta de periodista, el fet és que el seu equip està format per antics periodistes del New York Times i Vanity Fair. El Columbia Journalist Review, publicació especialitzada en comunicació de la Universitat de Colòmbia, va  trobar “quatre temes explicats més clarament per John Oliver que pels noticiaris”. El programa dedicat a la Neutralitat de la Xarxa va ser considerat per Tim Wu, professor de Columbia i creador del concepte, una explicació tant bona “que ha convertit en obsoletes totes les anteriors”. Tal com descriu el periodista Brien Stelterm, presentador de la CNN, “ Oliver fa periodisme, encara que ho faci sense voler”.

El resultat ha estat que Oliver ha agafat el relleu de presentador amb més credibilitat dels Estats Units. L’èxit d’aquest format és tal que el periodisme rigorós estudia de prop aquest fenomen per recuperar la credibilitat perduda. De fet, tant Oliver com Stewart diuen que la seva popularitat no és mèrit seu sinó demèrit dels mitjans tradicionals que són considerats per l’audiència com poc imparcials. És en aquest buit que han crescut aquest tipus de comediants. En un moment que la política nord-americana apareixen personatges com Donald Trump, la situació és defineix millor amb aquest meme que circula per Facebook.

comics humor televisio report.cat
Meme on es llegeix: “Tot està canviat, la gent és pren els humoristes seriosament i els polítics com una broma”

El canvi de l’Intermedio

A Espanya l’únic programa similar al d’Stewart i Oliver és l’Intermedio de la Sexta, que porta deu temporades donant la seva versió de les noticies d’actualitat. Els mateixos creadors del programa reconeixen que el programa ha donat un gir impressionant, tal i com explica la directora de producció, Marian García, que admet que han passat “de ser un programa d’entreteniment a un d’informatiu”. El canvi s’ha vist tant en la producció del guió, la secció de repàs de l’actualitat –que ha passat de durar deu minuts a cinquanta–, com en el grafisme. “Abans fèiem molt fotomuntatges, i ara ens dediquem a fer gràfiques informatives”, explica García. Aquesta temporada l’evolució s’ha fet més evident amb la incorporació d’entrevistes d’actualitat al plató.

A diferència dels programes nord-americans l’Intermedio divideix la informació i l’humor entre els seus presentadors. Així, la informació seriosa va a càrrec de Sandra Sabatés i el reporter Gonzo mentre que l’humor és cosa del Gran Wyoming i els altres reporters. L’únic presentador que barreja els dos registres és Dani Mateo.


L’Intermedio analitzant la detenció dels titellaires a Madrid

El cas de Polònia

A Catalunya el programa d’humor per excel·lència és Polònia, però no es pot comparar amb l’Intermedio ni amb els programes nord-americans, ja que el conegut programa de TV3 és, bàsicament, una recopilació d’esquetxos basats en la imitació. El seu subdirector, Jaume Buixó, creu que no hauria de ser considerat font de informació perquè “no és el seu objectiu ni està adequat per això”, ja que al final tots els personatges que hi apareixen tenen contraparts reals.

L’únic fragment del programa sense imitacions són unes animacions gràfiques que s’han anat fent més freqüents als últims temps. “La seva funció principal és quadrar temps” ens explica Buixó sobre aquesta secció que no depèn de les gravacions ni del plató. L’excepció potser va ser una animació elaborada sobre els refugiats europeus. “Aquí sí que teníem la voluntat d’informar sobre un tema que creiem que no se’n parla prou”, apunta Buixó, que no descarta continuar utilitzant aquest recurs.


Gràfic del Polònia amb la informació sobre els refugiats

La transformació de Salvados

Un altre exemple a destacar és Salvados, que va començar amb un format similar d’informació i humor però que amb el temps el va anar perdent.. “El to de Salvados por la Campaña és totalment diferent als programes actuals”, reconeix JuanLu De Paolis, director de continguts del programa. El canvi va venir quan van decidir centrar-se en problemàtiques socials. “Quan parles de política és més fàcil fer bromes que quan ho fas de persones que estan patint”, afirma De Paolis, que recorda un programa de la tercera temporada anomenat “Almería tierra de Bisbal, bancos e invernaderos” on es combinaven entrevistes amb David Bisbal amb altres amb immigrants sense papers que malvivien el camp. “Els canvis de to eren massa forts”, admet. Per això, a partir de la quarta temporada van optar per deixar l’humor per així tractar millor els temes que els interessaven. “El fons del programa és el mateix, són les eines el que ha canviat”, explica De Paolis, que reconeix que aquest canvi cap a un format més seriós els ha perjudicat alhora d’aconseguir algunes entrevistes.


Jordi Évole en una entrevista abordant la violència de gènere

Preguntat pels programes americans, De Paolis es declara fan d’alguns d’ells però “mai els hem fet servir de referència a Salvados”. Sobre la possibilitat d’un programa com Last Week Tonight aquí, el veu “més probable a Catalunya que a Espanya”. Per ell el primer pas seria la creació d’un Intermedio català, un programa que “li encantaria veure”. Per la seva part, el subdirector del Polonia, Jaume Buixó, també considera la possibilitat d’un Intermedio català com una idea “interessant i a sospesar”.

Buixó, però, nega que l’humor permeti informar de forma més lliure que el periodisme tradicional: “És una eina molt poderosa que ens permet dir les coses amb elegància, però els comediants també ens mosseguem molt la llengua”. També reconeix que són molt curosos alhora de no passar la línea entre l’humor i la seriositat i que intenten ser equànimes.

Encara és d’hora per saber si algun dia es podran exportar el formats nord-americans aquí o en altres països. Una versió molt popular a Egipte es va veure obligada a tancar per ordre del règim actual d’aquest país. Però si els formats seriosos continuen perden credibilitat no es pot descartar que siguin els  comediants qui s’acabin encarregant de la informació.

Ester Dachs

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *