El passat mes de març es coneixia la notícia que, finalment, després d’anys de pèrdues, el Grup Godó –propietari de La Vanguardia, Mundo Deportivo i Rac 1– donava per finalitzat el projecte televisiu de 8TV. Les ínfimes xifres d’audiència i la impossibilitat de triomfar amb projectes de collita pròpia –darrerament només feien reemissions– van portar l’empresa a acumular quaranta-sis milions d’euros en pèrdues. Després de la venda de la televisió, 8TV iniciava una nova etapa, integrant-se al catàleg del GANSO 2022, propietat de l’inversor italià Nicola Pedrazzoli –fundador de projectes de televisió local com Teve.cat i Canal Català– i de Borja García-Nieto, president del Grup Financer Riva y García.

Els mitjans audiovisuals han tingut històricament molt pes en la creació de corrents d’opinió al nostre país. I els governs ho saben. Només cal remuntar-se a l’inici de la pandèmia de la Covid-19, al març de l’any passat, quan el govern espanyol va destinar quinze milions d’euros a televisions privades per tal de “suportar els costos extres provocats per la crisi del coronavirus”.

Concentració de poder

Per tot plegat, hi ha molts mitjans de comunicació importants que en els darrers anys han volgut expandir la seva influència amb la creació d’una televisió. En aquest sentit, Rosa Ferrer, economista i professora de la Universitat Pompeu Fabra-Barcelona Graduate School of Economics, apunta a aquest fenomen. “Estem observant un increment de la concentració de poder de mercat en els mitjans de comunicació i aquest és un fenomen que està afectant no només als mitjans de comunicació sinó a molts altres mercats i indústries”, assegura.

La realitat, però, és complexa, i la indústria periodística canvia constantment: la digitalització, els hàbits de consum i les audiències són àmbits que evolucionen. I la pandèmia de la Covid-19, així com el creixement incontestable de plataformes digitals com Netflix, Apple TV, Amazon, alhora televisió i cinema, informació i entreteniment, és un fenomen que sens dubte marcarà el futur de la indústria.

El cas del Grup Godó amb 8TV és el més recent, però aquest mitjà català no és el primer a haver intentat aquest tipus d’accions d’expansió. Ferrer explica que “les expansions i adquisicions són un fenomen internacional que s’està observant en els països desenvolupats i que forma part d’una lògica d’economia d’escala: per cada història periodística, als gestors del mitjà de comunicació els resulta rendible un volum gran de possibles ciutadans interessats, ja que permet reduir la ràtio del cost de generar la notícia dividida entre un major volum de negoci”. Això té conseqüències sobre els ciutadans que van des de la menor diversitat ideològica als mitjans, passant pel detriment de la cobertura de notícies en l’àmbit local i municipal fins a l’increment de preus de productes relacionats.

A continuació citem alguns exemples d’èxit i fracàs de mitjans a l’estat espanyol en els darrers temps:

La llarga crisi de Prisa

El grup propietat de mitjans com El País o el HuffPost –anteriorment conegut com el Huffington Post–, entre d’altres, va tenir des del 1989 i fins al 2015, Prisa TV, grup televisiu de pagament, pioner en la televisió digital en l’àmbit estatal. Prisa TV va ser propietària de Canal+ fins a l’any 2014, quan va passar a mans de Telefònica. A més, té en propietat el 18% de Mediaset España, empresa controlada per Fininvest, grup propietat del magnat italià Silvio Berlusconi, amb canals com Telecinco o Cuatro. Però va ser la gran inversió en el món audiovisual –amb l’aposta de Canal Plus– que acaba portant a l’empresa a acumular un deute de cinc mil milions d’euros. Una jugada nefasta que va acabar arrossegant a tot el grup.

La venda de Zeta

Aquest holding de comunicació fundat el 1976 per Antonio Asensio va créixer molt ràpid durant la Transició, sobretot gràcies als beneficis generats per la revista Interviú. Anys després Asensio també s’havia llençat a l’aventura audiovisual, fins al punt de controlar  Antena 3 –la primera cadena de televisió privada sorgida a Espanya– entre 1992 i 1997. Finalment, el 1997 Zeta va vendre les seves accions a Antena 3 a Telefónica. La raó de la venda van ser les nombroses pèrdues que la cadena va acumular, que arribaven als 150 milions d’euros. Zeta, propietària d’El Periódico de Catalunya també havia tingut les revistes emblemàtiques Interviú i Tiempo, va arribar a tenir fins a dinou capçaleres –com Tiempo, Sport i El Jueves– i es va expandir, en aquest cas, cap al sector editorial, comprant Ediciones B, que el 2017 va vendre al grup Penguin Random House. L’any 2019 i després d’acumular abundants pèrdues, el grup Prensa Ibérica –que tenia una xarxa de disset diaris regionals i locals–, va comprar Zeta. A inicis del 2018 ja havia tancat les emblemàtiques Interviú i Tiempo.

Imatge de V Televisión, que va tancar l’any 2018 | Foto: V Televisión

El deute impossible de V Televisión

Corporación Voz de Galicia –el grup gallec més gran de mitjans de comunicació, propietari del rotatiu del mateix nom– va provar sort amb V Televisión, un canal que destacava per emetre contingut tant en castellà com en gallec i que volia fer competència a TVG, la televisió pública gallega. El problema és que V Televisión, que combinava l’emissió de programes propis amb sèries d’HBO o documentals del Discovery Channel, va anar acumulant problemes econòmics arribant als quinze milions d’euros de pèrdues. Va estar fins a set exercicis en números vermells. Finalment, l’1 de gener del 2018, uns segons després de les campanades d’any nou, la cadena va tancar, fent que Galícia deixés de tenir una televisió autonòmica privada.

Les pèrdues de Libertad Digital

Libertad Digital va començar a funcionar uns dies abans de la reelecció de José María Aznar com a president del Govern amb majoria absoluta. El grup propietat d’aquest mitjà digital va crear l’any 2006 Libertad Digital TV, amb concessions a diferents comunitats autònomes governades pel PP -com la Comunitat Valenciana o Múrcia-, un fet que no va estar exempt de polèmica. El 2012 el Tribunal Suprem va anul·lar, per falta d’objectivitat, les llicències concedides pel govern de Francisco Camps. Els problemes de viabilitat van provocar que el 2013 deixessin d’emetre, però tres anys després van reprendre les emissions i es pot veure a través de la TDT de Madrid i des d’Internet. Tal com destaca el mitjà El Salto, que ha analitzat la història d’aquest canal, “l’escàs èxit de la seva televisió contrasta amb la repercussió del seu projecte radiofònic. Des dels seus inicis, esRadio va comptar amb veus molt conegudes en les ones conservadores espanyoles, vàries d’elles provinents de la COPE”.

La història de Libertad Digital TV, doncs, és la crònica d’un fracàs. Des del 2004 -segons els comptes del mateix canal- els seus exercicis econòmics s’han tancat amb números vermells.

La història dels mitjans de comunicació i de les seves aventures audiovisuals podria continuar. El grup Intereconomia -amb els seus problemes constants amb el seu canal televisiu-  seria un altre exemple amb moltes ombres. Altres, en canvi –com, per exemple, el grup Promecal i Edigrup Media amb els canals CyL TV i La 8 CyL de Castella i Lleó,  o el grupo OcioBesaya amb Cantabria 7 Tv– són experiències molt més exitoses.

Així doncs, moltes ombres i poques llums en un model de negoci –extremadament polititzat en alguns casos– que demostra que construir un gran grup de comunicació amb canals de televisió inclosos no sempre és una tasca fàcil. I que els problemes, sovint, s’acumulen.