Periodistes cremats, la xacra amagada

burnout periodisme
El burnout, o 'cremar-se' a la feina, afecta a molts periodistes | Foto: Photopin

Res no demana menys esforç que estar trist (o cremat) aquests dies. Hi ha periodistes amb jornades de treball de 12 o més hores, amb una pausa per dinar. Aquesta jornada laboral redueix el temps d’oci i el descans, causant un elevat desgast físic i mental.

La disminució dels ingressos per publicitat ha provocat les reorganitzacions empresarials i les reduccions de plantilles en molts mitjans de comunicació. Són freqüents les substitucions de periodistes veterans per altres de joves amb contractes precaris. Els contractes indefinits són excepcionals, mentre que s’han anat generalitzant formes d’ocupació alternatives i menys estables. Els sous tenen un component variable que va en augment i que depèn de la dictadura de les audiències. Als Estats Units, per exemple, molts periodistes guanyen –especialment els digitals– en funció de les visites que reben els seus articles.

Encara que és un frau de llei, no és difícil trobar a Espanya periodistes que estan registrats a la Seguretat Social com a autònoms, però que en realitat compleixen amb un treball a jornada complerta en la redacció. És el que es coneix com a fals autònom.

Cal no oblidar els contractes eventuals o canviants i, en el pitjor dels casos, la situació de molts periodistes que treballen sense contracte, o amb contractes en pràctiques que es prorroguen indefinidament sense regularitzar la situació del treballador, o se substitueixen directament per nous periodistes en pràctiques procedents de les nombroses facultats de Comunicació, generadores de bosses d’atur.

La immensa majoria dels periodistes que es veuen sotmesos a aquestes situacions desenvolupen el que es coneix com a síndrome de burnout o, literalment, d’estar cremat. La definició consolidada del terme diu que estar cremat és la resposta inadequada a un estrès crònic, acompanyat per tres evidències: cansament o esgotament emocional, despersonalització i falta o disminució de realització personal en el treball. El periodista cremat té la sensació que psicològicament no té res a oferir als altres, i s’enfronta a una interacció negativa i malaltissa amb el seu entorn.

Estrès laboral i explotació

Maria José Ufarte Ruiz, doctora en Periodisme de la Universitat de Sevilla, és autora d’un estudi recent titulat El burnout en la profesión periodística: un estudio del síndrome de estar quemado en los profesionales de la prensa escrita de Almería. Encara que de curt abast pel que fa a l’amplitud de la mostra de periodistes enquestats, l’estudi d’Ufarte és pioner i l’unic –de moment– sobre el burnout de la professió periodística a Espanya.

Efectuat sobre una mostra de 88 periodistes, l’estudi revela que més de la meitat dels periodistes enquestats (60,9%) patien estrès laboral a causa d’exigències que sobrepassaven els seus recursos i que no podien afrontar de manera eficaç. Així mateix, un 57,3% afirmaven sentir-se cremats en el seu treball. Les principals causes d’aquest sentiment eren la pressió horària (48%), llargues jornades laborals (81%), salari inadequat (33%), pauses insuficients (16%), sobrecàrrega de treball (57%), mala qualitat de vida, (57%), poc temps d’oci (73%), manca d’autonomia decisòria (64%) escassa seguretat (11%) i gestació de conflictes (7%).

Així, Ufarte conclou que “a les redaccions informatives d’Almeria n’hi ha somatitzacions típiques del burnout, com ara elevat esgotament (100%), despersonalització (18,29%) i falta d’interès (39,02). A conseqüència d’aquestes patologies, un 31% dels periodistes enquestats ha acudit alguna vegada al psicòleg.

D’altra banda, l’octubre del 2015 una enquesta (Enquesta sobre l’estat d’ànim del Periodisme a Catalunya) del Report.cat –en la que van participar més de cent cinquanta periodistes col·legiats– va detectar una important sensació de cansament entre la professió. Així, un 53,6% dels enquestats se sentia laboralment explotat, el que explica que un 41,1% reconegués que, si tingués 18 anys, no tornaria a estudiar Periodisme.

Tot  i aquestes dades, la veritat és que hi ha pocs estudis sobre aquest tema. Jesús Montero-Marín, membre d’un grup d’investigació sobre burnout liderat per la Universitat de Zaragoza i l’Institut Aragonés de Ciencias de la Salud, admet que no disposen de dades “del nivell de burnout entre els treballadors espanyols”.

Existeixen estudis sectorials que, com el dels periodistes d’Almeria, adverteixen de la incidència creixent del problema (30% dels professors de primària, 40% del personal de les universitats). El problema també afecta a metges i sanitaris, policies i altres professions. “El diagnòstic no és pas fàcil. A Espanya n’hi ha molt pocs psicòlegs especialitzats en burnout. Encara s’ha de fer molta investigació”, afirma Montero.

Malgrat la escassetat de dades i el limitat abast de l’estudi d’Ufarte, no és descabellat afirmar que la professió periodística espanyola pateix elevats índexs de burnout. Les diverses publicacions del Informe de la Profesión Periodística (APM) recullen el fenomen, indicant que “els periodistes són propensos a l’esgotament emocional degut a la realització d’activitats rutinàries, patir sobrecàrrega laboral, inestabilitat en el seu lloc de feina, ingressos insuficients i viure urgits pel temps”. Aquesta situació socio-laboral, unida a les problemàtiques familiars, “crea les condicions per a una ‘tempesta perfecta’, generadora d’estrès i burnout”, reconeix  l’informe.

La ‘realitat líquida’ de la professió

La precarietat laboral i l’habitual sobrecàrrega de treball provoquen insatisfacció laboral i, a més llarg termini, burnout, síndrome que ha crescut vertiginosament entre la professió periodística, una activitat immersa en una ‘realitat líquida’ sense precedents, que es va transformant dia a dia, i no pas per millorar.

Ufarte adverteix que es tracta d’un fenomen emergent, associat a un precari context laboral, que “es converteix en un problema psicosocial rellevant dins del periodisme pel fet que el professional de la informació perd la seva capacitat de motivació per la feina, el seu rendiment laboral disminueix i es deteriora la seva salut física. Com a conseqüència, el rigor informatiu queda en entredit ja que s’ofereix un producte que obvia els procediments professionals que són preceptius”.

La precarietat laboral ha creat noves rutines de treball en detriment de la qualitat informativa que se sustenten en un mínim recurs de fonts en l’elaboració dels textos, en informacions no contrastades ni verificades, en un lèxic cada vegada més pobre i en un ús limitat de gèneres periodístics.

De retruc, l’exercici de la professió en mitjans escrits estava en el rànquing de les cinc pitjors professions en 2012, i amb expectatives d’empitjorament, segons una anàlisi del portal d’ocupació nord-americà, CareerCast.com. La insatisfacció professional i econòmica afectava, grosso modo, al 50% de la professió (APM, 2009).

Tornant al rigor informatiu com a dada objectivable en relació a l’abast del burnout, és possible concloure que la baixa qualitat periodística actual es correspondria amb un alt nivell de personal cremat a la professió, entre d’altres causes.

Camara roda premsaPeriodistes en l’exercici de la seva feina. Foto: Vicente Pruna / Capçalera

Erosionant les noves fornades

El periodista, exreporter i professor de Periodisme i Mitjans de Comunicació a l’Escola William Allen White (Universitat de Kansas), Scott Reinardy, és autor, entre d’altres, de l’estudi Newspaper journalism in crisis: Burnout on the rise, eroding young journalists career commitment, que explicita la situació d’erosió laboral dels professionals del periodisme, particularment els més joves.

Reinardy ha explorat la taxa de burnout entre els periodistes joves de la premsa escrita, incloent-hi reporters, redactors, dissenyadors de planes, editors de notícies, fotògrafs i càrrecs executius del món de l’edició, posant el focus en les diferències en funció del càrrec.

Els resultats són que els 770 periodistes de l’estudi pateixen un moderat nivell d’esgotament, una alta taxa de cinisme i un moderat nivell d’eficàcia professional. Els de petits diaris presentaven nivells d’esgotament més alts que els seus companys de grups més potents, i els periodistes més joves patien nivells d’esgotament pitjors que els més grans. D’altra banda, els que tenien intenció d’abandonar la professió mostraven unes taxes significativament més altes que les dels que no tenien intenció de deixar d’exercir el periodisme.

Arran d’aquestes conclusions, Reinardy es pregunta si la crisi galopant del periodisme –amb reducció de les tirades editorials i els ingressos, les noves tecnologies, la concentració empresarial i els acomiadaments– han fet minvar el compromís que havia estat la bandera de generacions anteriors de periodistes. I sense poder contestar-se a ell mateix, torna a afirmar que els més proclius a patir burnout són els joves periodistes de les redaccions i els dissenyadors dels petits diaris, fet que replica resultats previs (Cook & Banks, 1993; Cook, Banks and Turner, 1993).

Reinardy també ofereix una visió més ample de la crisi del periodisme. Mentre se solen presentar els problemes externs com les causes de la crisis del nostre sector, el seu estudi apunta que la causa de la crisi també podria ser interna. Alguns estudis ja havien demostrat que el burnout compromet el rendiment laboral, la satisfacció professional i les relacions familiars i laborals, el que pot afectar la productivitat i exacerbar les problemàtiques associades a la vida professional.

Reinardy és concloent en insinuar que “potser el treballador de les notícies s’ha perdut en la evolució del periodisme de paper. Quan ell o ella no pot, o ja no vol, practicar un periodisme de qualitat, el periodisme de crisi no es troba a Wall Street o a les dades en circulació. Es troba a la sala de redacció”.

El sorprenent cas de Reni Winter

Alts nivells d’estrès “juntament amb el compromís sovint abnegat dels periodistes i la passió per la feina” fan del periodisme “un camp fèrtil pel desenvolupament de l’esgotament”, assegura Reinardy.

Després de 25 anys de periodisme, la Reni Winter volia oblidar que havia treballat a la premsa. Mai va afegir aquesta experiència curricular en el seu perfil de les xarxes socials, no mantenia contacte amb els seus excompanys del Lafayette Journal & Courier i ni tan sols parlava del que un dia va ser una carrera passional, que mai va creure que abandonaria. “Estimava tant la meva feina que mai hagués pensat que acabaria cremant-me per la seva causa”, va admetre al 2010. “Jo era la persona –va dir Winter– que sempre demanava una altra història. ‘Dóna’m més feina, com més difícil millor, solia dir als meus editors’. M’agradava tant el que feia!”.

El 2000, l’entorn laboral va començar a canviar. El 2007, Winter se sentia devaluada a mesura que augmentava la pressió per produir continguts en línia i generar visites i lectures. La creativitat va ser suplantada pel mecanicisme, una subclasse de periodisme de línia d’assemblatge. “Vaig arribar a veure’m a mi mateixa com una obrera de la paraula, i vaig acabar per sentir que era un engranatge d’una gran màquina sense cap mena d’autonomia”, admet.

En veure els seus companys més joves, la veterana periodista va començar a sentir-se antiquada. La màgia s’estava esvaint a poc a poc, i un dubte punyent s’apoderava d’aquella periodista vocacional, que no deixava de qüestionar-se a si mateixa: “Qui sóc jo com a periodista”.

A principis de 2008, impel·lit per la situació, el diari de Winter va començar els acomiadaments, i l’estrès de la periodista es va exacerbar intuint un final no previst. Finalment ella seria acomiadada al desembre d’aquell any. Un somni professional que va començar en la infantesa de la periodista (amb 8 anys ja sabia que volia ser periodista), es va alimentar amb una titulació universitària en Periodisme i diverses dècades de devoció laboral, s’havia dissipat de cop i volta.

El cas de Winter es pot llegir en l’estudi de Reinardy “Journalism’s lost generation: the undergoing of U. S. newspaper newsrooms” (La generació perduda del periodisme: el desmantellament de les sales de redacció dels diaris nord-americans).

Diagnòstic, prevenció i tractament

Ja hem parlat de les conseqüències del burnout, un patiment personal que, en l’àmbit social, es tradueix en una malaurada pèrdua de talent. Al seu estudi Newsrooms fertile ground for burnout among layoff survivors (Redaccions, camps fèrtils pel burnout entre els supervivents dels acomiadaments) en Reinardy dóna més detalls.

La Llei 31/95 (Prevenció de Riscos Laborals) obliga les empreses a identificar, avaluar i prevenir els riscos psicosocials del lloc de feina. De fet, el compliment de la normativa i la vigilància de la salut dels treballadors haurien de ser suficients per a garantir-ne la prevenció, quelcom que no és així per moltes causes, sent la principal el desconeixement i la desídia en matèria de prevenció dels riscos psicosocials associats al treball.

La simptomatologia del burnout es pot manifestar a través de problemes digestius (mal de panxa, diarrea, restrenyiment, etc.), mala memòria, irritabilitat, dolors i xacres freqüents, falta d’energia o concentració, problemes sexuals, rigidesa o tensió muscular, cansament freqüent, trastorns del son, abús d’alcohol o drogues per relaxar-se, entre molts altres.

La prevenció del burnout és complexa, però qualsevol tècnica de tractament de l’estrès és vàlida. Es poden emprar tècniques orientades a l’individu, al grup i a la organització laboral. Es tracta de millorar els recursos de protecció o de resistència personals per afrontar de forma més eficient els estressors propis de la funció laboral i potenciar la percepció de control, l’autoeficàcia personal i l’autoestima.

Els experts recomanen diferents tècniques, com la cognitiu-conductual (afrontament de l’estrès, reestructuració cognitiva, teràpia racional-emotiva). És fonamental fer front a les impressions errònies o desadaptatives, com expectatives irreals i falses esperances. També es poden utilitzar tècniques d’entrenament en relaxació, d’autoregulació o control, de gestió del temps, de millora d’habilitats socials, meditació, etc.

Coneix-te a tu mateix

A banda de les intervencions grupals, hi ha força coses que els periodistes poden fer per tenir cura de si mateixos en relació al síndrome de burnout; l’autoconsciència és el punt de partida. A banda, hi ha qüestionaris i tests que poden ajudar a determinar l’estat en relació a aquesta dolència.

Una llista de consells bàsics ha de contemplar: conèixer els nostres propis límits i, malgrat les circumstàncies, intentar portar una vida normal. Parlar sobre els problemes i els sentiments amb algú de confiança aportarà una sensació de descàrrega.

Periodisme i trauma no té perquè ser un binomi indissociable. L’exercici físic serà un aliat fonamental per a la relaxació; sense oblidar el menjar amb regularitat, amb una dieta equilibrada (rica en triptòfans i serotoninèrgics, que milloren el benestar psíquic) i dormir prou, procurant que el descans sigui reparador.

Quan la simptomatologia d’estar cremat es perllonga durant setmanes, és recomanable buscar consell i ajuda professional, preferentment d’un especialista de la salut mental expert en traumes d’aquest tipus. També pot ser útil parlar amb persones que hagin viscut experiències similars, assumint que no hi ha res vergonyós en patir una patologia mental, de la mateixa manera que no ens avergonyim per tenir alta la glucèmia o els triglicèrids.

El que no s’ha de fer és caure en l’aïllament, abusar del consum d’alcohol, cafeïna, abandonar rutines essencials com menjar i dormir amb regularitat, o caure en la tristor i en la depressió. Res no demana menys esforç que estar trist (o cremat) aquests dies. El mèrit està en no cremar-se, és a dir, en preservar un optimisme incombustible davant el burnout.

Manel Domene

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *