Temes inabastables

Alícia a les ciutats de Wim Wenders
El periodista Philip Winter de la pel·lícula Alicia a les ciutats (Wim Wenders, 1974) no acaba mai d’escriure el seu reportatge

Res. Un grapat de polaroids i quatre notes en una llibreta. Philip Winter no té res. Però alhora sap que tot plegat no ha estat en va. Al començament de la pel·lícula Alícia a les ciutats (1974), de Wim Wenders, el reporter alemany protagonista fa un mes que recorre els Estats Units amb un cotxe llogat –motels de carretera, edificis, platges, benzineres– quan, per fi, arriba a Nova York, al despatx del seu editor nord-americà, que li pregunta que com porta la història.

Perquè Winter havia d’escriure sobre els paisatges dels EUA.

“Has estat quatre setmanes de viatge i només em portes un munt de fotos”, escup l’editor. “És que encara no he acabat”, diu Winter, calmat i absent com si dins del seu cap encara fos a la carretera. “Recorrent els EUA, les imatges que veus fan que succeeixi quelcom, i la raó per la qual he fet tantes fotos és que són part de la història. Però no ho puc explicar, encara”.

Encara no ho pot explicar, diu. I el perquè és ben senzill: hi ha temes inabastables, reportatges que no tancarem mai. I hi ha molts motius.

Tretze segons de Bob Marley

“Quan arribis a un país, posa’t a caminar. Allà on trobis un pòster de Bob Marley: aquells són els bons”. És un dels consells que dona Carles Bosch, a la universitat, sempre que els alumnes li pregunten com orientar-se quan vas de corresponsal a un país que no coneixes. “Ho dic mig en conya, –admet– però té una base real. El que està clar és que no trobaràs mai un pòster de Bob Marley al despatx dels torturadors”.

L’any 2007, el periodista, exreporter i director de cinema documental Carles Bosch, membre fundador dels programes Trenta Minuts i Sense Ficció, de TV3, i nominat als Oscars el 2004 pel documental Balseros, buscava una nova història. “Puc trigar anys, però quan la trobo m’hi llenço de cap”, reconeix. I de sobte, va creure que ho tenia: el protagonista seria Bob Marley. Explicaria la vida del jamaicà a través de les seves cançons i d’una sèrie d’històries del present en què tant Marley com la rebel·lió que simbolitzava continuaven vius. “Vaig trobar un grup guerriller africà que tenia una cançó sevad’himne; un grup feminista britànic que cada any muntava una carrossa inspirada en una de les seves cançons; un país centreasiàtic que, un cop independent, el ministre de cultura va fer imprimir una col·lecció oficial de segells amb la cara de Marley. Hi havia moltíssimes històries, i la suma tenia un sentit”, recorda.

Bosch va volar a Jamaica a parlar amb Chris Blackwell, el fundador d’Island Records, propietari dels drets d’imatge del cantant. “Li va encantar la idea. I ja teníem un equip i la tira d’històries per rodar, i la idea que fossin tres minutets màxim per història, i que cadascuna lligaria amb una cançó de Marley, demostrant que la lluita continuava viva”, explica. El problema va arribar a l’hora de negociar els drets de les cançons, que no són de Blackwell, sinó de la família. Poca broma.

Perquè s’entengui la muntanya de diners de què estem parlant, Bosch diu que sempre que en tenen l’ocasió els productors del seu documental Septiembres expliquen l’anècdota dels tretze segons. “Un dels presos que surten a la pel·lícula cantava, o millor dit, destrossava No Woman, No Cry. Però era tan meravellós veure’l lluitar amb la cançó, que volia dedicar a algú molt especial per a ell, que no me’n vaig poder estar”, rememora Bosch, que va acabar pagant 13.000 dòlars pels drets. Mil dòlars per cada un dels tretze segons en què el pres, fent karaoke, canta la seva versió de la cançó. “Vaig fer-me famós en el món dels productors per tossut: els vaig posar de la meva butxaca perquè per a mi era fonamental”, afirma.

Imaginem-nos ara la factura de tota una pel·lícula. Això, és un tema inabastable.

El contingut dels ventres

De vegades les coses no són el que semblen. T’hi acostes i tot són angles que tallen, silenci, tabús. Coincidint amb l’embaràs de la seva parella, fa dos anys, el fotoperiodista Edu Bayer va estar investigant el que ell anomena “les noves maternitats”. Bayer treballa per a The New York Times, National Geographic, Time, Al Jazeera, El País Semanal, Le Monde, The Guardian i La Vanguardia, entre altres, i en aquell moment vivia als Estats Units, on estan permesos els “ventres de lloguer”. D’aquí va venir la idea.

“El tema té moltes arestes interessants, com la dificultat de la maternitat degut a l’estil de vida occidental, la sacralització del cos, el dret a fer-ne negoci, la possibilitat de fer pares a dos homes o els límits ètics de la ciència. Em semblava un temazo, que afecta la nostra generació de ple. A més, en aquell moment teníem vàries parelles d’amics en processos d’embaràs subrogat de bessons o de reproducció assistida i inseminació”, explica Bayer.

El primer contratemps va venir dels amics. Que van negar-se ‘rotundament’ a permetre-li que documentés amb la càmera els seus processos de maternitat. “Encara hi ha molt d’estigma, i el tema s’amaga”, admet. El segon revés va venir de qui ell suposava que eren dones explotades. “Vaig pensar que podria enfocar el tema dels ventres de lloguer com a explotació de gènere, però vaig trobar dones que asseguraven que ho feien encantades”, explica. Ja tenien fills, i així podien continuar a casa seva, cuidant-los, i alhora cobrant per llogar el seu ventre. Algunes fins i tot parlaven d’una certa “addicció a estar embarassades”. D’una banda, doncs, les negatives, i de l’altra el fet de constatar com n’arribava a ser de polièdric el tema. Al final, Bayer va decidir aparcar-lo. “Un projecte de llarg termini com aquest, que són els que m’agraden, pot durar mesos o anys, per això a vegades dubtem de si llançar-nos-hi o no”, diu.

I no va ser cap fracàs. Investigant i documentant-se “sempre s’aprenen coses”. El tema hi és, allà fora, i Bayer no descarta reprendre’l en un futur. “En qualsevol cas, em sembla bé tenir més idees que projectes realitzats, igual que tenim llibres per llegir a la tauleta de nit”, conclou.

Soldats -entre ells una dona- de l’exèrcit de Sudan del Sud, on Xavier Aldekoa té un tema pendent de fer. Soldats -entre ells una dona- de l’exèrcit de Sudan del Sud, on Xavier Aldekoa té un tema pendent de fer | Foto: Jaroslav Smahel (Pixabay)

Narrar des del cor del perill

De vegades pot ser que t’hi juguis la integritat física, que no és poca cosa. També pot passar que la trava sigui econòmica. O una qüestió logística. O una combinació de totes les anteriors, i més. El periodista freelance Xavier Aldekoa, corresponsal de La Vanguardia a l’Àfrica, cofundador de la revista de cròniques de llarg alè 5W i autor, entre altres, del llibre Océano África (Península, 2014), té encara “molts temes pendents” en aquell continent. “Fa temps que vull anar a les muntanyes del sud del Sudan, on el govern sudanès envia avions Antónov amb bidons de pólvora i els tira directament contra la població, famílies que volen ser del Sudan del Sud i que han acabat vivint en coves”, explica. A banda d’aquesta població perseguida, una altra de les veus del reportatge seria un metge dels Estats Units que opera allà mateix “amb pocs mitjans però molta imaginació”.

El problema d’aquesta zona és un altre. “Hi has d’entrar amb els rebels del sud, que, entre altres coses, han d’empastifar de fang el vehicle per evitar que els detectin des del cel, i tot plegat té un cost econòmic molt alt”, explica Aldekoa. “Aquests rebels, a més, van perdent territori i es van moment, i costa mantenir-hi el contacte”, afegeix. Però ell no abandona: “No és que pensi que no el faré mai, sinó que ara mateix la situació és molt complicada. Espero el moment adequat”.

Com la resta de professionals consultats, Aldekoa tampoc ho considera un fracàs. “Moltes vegades, no aconseguir una història és una oportunitat. Una vegada, per exemple, vaig arribar al llac Txad perquè volia anar a les illes, on s’amagava Boko Haram. Però, aquell mateix dia, dues nenes del poble del costat es van fer explotar un cinturó bomba. Les autoritats van declarar-ho zona d’emergència i van prohibir l’accés a les illes”, recorda. De sobte tenia una altra història al davant. “Sobre l’ètnia dels buduma, que vivien a les illes i que no només patien l’atac brutal de Boko Haram, pel qual n’havien de fugir, sinó que un cop arribaven a la vora del llac els acusaven de col·laborar-hi”, explica.

Aldekoa, que fa deu anys que va establir-se a Johannesburg, confessa que el continent africà és “tan immensament gran” que hi ha “mil temes” que encara no ha pogut abordar: “Com està entrant la tecnologia al continent i com hi augmenten els ciberactivistes; visitar un grup de pigmeus, encara nòmades, a la selva; aconseguir entrar a Guinea Equatorial, on ja m’han denegat el visat dues vegades; investigar què se n’ha fet del pirates somalis; o temes lligats al gihadisme, en què la possibilitat de ser segrestat ho complica tot”.

Però el tema més impossible continua sent entrar dins l’esfera femenina. “Ser un home, en aquest ofici, té avantatges per una qüestió de seguretat, relativa, però en canvi no puc accedir al món de les dones, que és molt tancat. I així, coses tan crucials a la vida de qualsevol, també dels africans, com l’amor o el sexe o les relacions d’amistat entre dones, em són vetades”, admet.

La paciència dels detectius

“Hi ha reportatges que no surten i no passa res. Si la idea és bona, sempre es pot tornar a intentar. I si no és bona, tampoc és dolent adonar-se’n”, diu la periodista freelance Noelia Román, que ha estat redactora a El País, Público i l’agència alemanya de premsa dpa, col·laboradora de La Vanguardia i Altaïr Magazine, i és autora del llibre biogràfic Los Gasol(La esfera de los libros, 2013).

Román, que ha treballat per tant des del format del teletip fins a la biografia, passant pels reportatges extensos i les cròniques sobre el terreny (cobrint Jocs Olímpics i Mundials de bàsquet i atletisme), sosté que hi ha temes que demanen “una tremenda inversió de temps i la paciència infinita dels detectius per anar lligant caps”. Cosa que els converteix en matèria, més que d’un sol reportatge, “d’un estudi o, com a mínim, d’una sèrie de reportatges”.

Aquest estiu, per exemple, va ser a França cobrint el Mundial femení de futbol. I allà va inspirar-se per a un possible tema: les pioneres del futbol a Espanya. “Havia llegit alguna història sobre les primeres dones futbolistes d’Anglaterra i de França, en temps de la Primera Guerra Mundial, i vaig pensar que estaria bé conèixer i explicar com van ser els inicis aquí, a ser possible comptant amb alguna protagonista”, explica.

Vet aquí, però, el primer escull, per una simple qüestió generacional. Hi ha el cas excepcional de la longeva Encarnación Hernández Ruiz, pionera del bàsquet espanyol, que, tal com explica Román, “va néixer el 1917, encara viu, i té el cap molt clar”, però amb el futbol la cosa és més complicada. Després d’unes setmanes donant-hi voltes i documentant-se, la periodista va topar-se amb la realitat: un dels pocs noms que consten d’aquella època és el de la gallega Irene González, nascuda el 1909 i morta prematurament de tuberculosi el 1928. “Em va quedar clar, doncs, que només per aconseguir alguns noms més necessitaria hores i hores d’arxius i, segurament, fins i tot haver de recórrer al de la Federació Espanyola, a Madrid”, afirma. Va decidir deixar-ho. “Almenys de moment. La inversió en temps i diners era massa alta per a un reportatge que ni tan sols sabia si vendria”, admet. I tampoc va ser cap drama. La biògrafa dels Gasol destaca que durant el procés de documentació previ a posar-se seriosament a treballar un tema “també s’aprenen coses, encara que només siguin dades que després ens serviran per enriquir històries que escriurem més endavant”. Tot suma, vaja. 

Aprendre dels no-reportatges

Al llibre El nuevo Nuevo Periodismo, de Robert S. Boyton, l’escriptor i periodista nord-americà Ted Conover confessa que té calaixos plens “de carrerons sense sortida, d’idees que no van arribar mai enlloc”, i que no ho llença tot perquè també considera que són les seves “eines” de treball. Al mateix llibre, Richard Ben Cramer explica que Joe DiMaggio no va voler parlar amb ell mentre n’escrivia la biografia: “Bé, va parlar amb mi, però senzillament per dir-me que no m’ajudaria. Vam parlar quatre o cinc vegades sobre per què no volia parlar amb mi, cosa que, de per si, ja va ser prou interessant. Vaig aprendre’n molt d’ell arran d’aquelles no-converses” explica.

Perdre’s o no arribar enlloc, doncs, també forma part del viatge.

 

Jordi Benavente

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *