La setmana passada un dels diaris més respectats del món, reconegut per destapar escàndols com el Watergate o publicar els Papers del Pentàgon, anunciava més de tres-cents acomiadaments. El Washington Post, guanyador d’una setantena de premis Pulitzer – el segon mitjà més guardonat només per darrere del New York Times–, ha decidit tancar gran part de les seves oficines arreu del món, s’ha desfet de la secció d’esports i la cobertura local de la capital del país, ha acomiadat tots els seus fotògrafs i, fins i tot, ha fet fora els crítics literaris. Pocs dies abans del quart aniversari de la guerra a Ucraïna, els acomiadaments també han inclòs l’oficina sencera de Kíiv i de Francesca Ebel, una de les poques periodistes occidentals que encara informa des de Rússia.

“Continuar eliminant llocs de treball només aconsegueix debilitar el diari, allunyar els lectors i soscavar la missió del Post”, afirmen els representants dels treballadors del diari en un comunicat. A finals del 2022, el rotatiu tenia quasi un miler de treballadors, ara la xifra se situa per sobre dels quatre-cents.

Números vermells al Post

Jeff Bezos, creador d’Amazon i una de les persones més riques del món, va comprar el Washington Post el 2013. Durant una dècada no va intervenir en els afers de la redacció, fins i tot en els moments en què els reporters del diari destapaven escàndols del gegant de la logística. Però tot això va canviar el 2024. El multimilionari va decidir aturar una editorial que ja estava preparada on es demanava el vot per la candidata demòcrata Kamala Harris. Allò es va considerar un gest estratègic per evitar represàlies en cas d’una victòria de Trump. Arran de l’escàndol, quasi 250.000 subscriptors es van donar immediatament de baixa del diari.

Tot i el seu estatus, el Post fa anys que està en números vermells. El 2023, les pèrdues van ser de setanta-set milions de dòlars i l’any següent, el forat augmentava fins als cent milions. “Hi ha hagut molta frustració, la direcció del Post no tenia massa idea del que estava fent”, afirma Jay Rosen, catedràtic emèrit de Periodisme a la Universitat de Nova York i un dels experts de mitjans més citats del país.

Sota el lideratge del director executiu Will Lewis, que acaba de dimitir del seu càrrec, el mitjà pretenia multiplicar els seus dos milions de subscriptors fins a arribar als arribar als dos-cents milions (per comparació, el New York Times, el mitjà amb més subscriptors del món, en té dotze). “És una fantasia, no és un camí seriós. El Post ha estat descuidat pel seu propietari i malencaminat per la seva directiva”, afegeix l’acadèmic.

Batalla interna a la CBS

Lluny de ser una excepció, la barreja d’entrebancs comercials i bel·ligerància política s’ha convertit en la tònica general de l’ecosistema periodístic nord-americà. Rosen lliga aquesta circumstància al “pitjor dels temps per a la democràcia americana”. “Tenim un govern que titlla els periodistes d’enemics del poble, això no ho havíem vist mai”, afegeix.

En aquest context, altres gegants històrics de la indústria periodística del país també estan travessant moments complicats. Just abans de les eleccions, Trump va denunciar la CBS perquè, a parer seu, va editar una entrevista amb la intenció de perjudicar-lo. La majoria d’experts coincidien que aquest moviment no tenia recorregut legal, però l’empresa Paramount, propietària de la cadena, va decidir pagar setze milions de dòlars per evitar el judici.

L’incident passava a la vegada que David Ellison, fill del propietari de la multinacional de programari Oracle, estava enllestint la compra de Paramount i la seva fusió amb Skydance, un acord valorat amb vuit mil milions de dòlars i que requeria l’aval de l’administració federal.

En un gest que el New Yorker va qualificar “d’intent d’apaivagar encara més el president”, la CBS va anunciar que la comentarista conservadora Bari Weiss seria la nova directora de la cadena. Weiss havia estat columnista al New York Times i posteriorment va fundar el mitjà The Free Press, però mai ha tingut experiència com a reportera o en una cadena de televisió.

El desembre, la tensió a la redacció va arribar al punt àlgid quan Weiss va decidir retirar un reportatge del prestigiós programa 60 Minutes hores abans de la seva emissió. La directora al·legava que calia afegir la versió del govern en el programa sobre la deportació de migrants irregulars a la presó salvadorenya CECOT. El reportatge ja s’havia començat a publicitar a la cadena, estava aprovat per l’equip legal i havia demanat declaracions a diversos alts càrrecs de la Casa Blanca, sense haver-ne obtingut cap resposta.

Mitjans públics sense finançament

Una altra de les maniobres dels republicans per ofegar la premsa va ser la decisió de cancel·lar els més de mil milions de dòlars en finançament a la Corporació per la Radiodifusió Pública. El moviment va obligar aquest organisme a dissoldre’s després de quasi sis dècades de funcionament. L’organització s’encarregava de repartir fons a la ràdio NPR i a la televisió PBS, però, sobretot, a mantenir petits mitjans locals arreu del país, en especial a les zones més rurals on els mitjans públics són els únics disponibles.

Per les cadenes públiques d’abast nacional, els fons federals representaven un 20% del total del seu pressupost i, malgrat haver hagut de retallar programes, han pogut aguantar el cop. En el cas de les ràdios i televisions locals en les zones més rurals del país, el seu futur és incert. Moltes comunitats s’han bolcat en garantir la continuïtat dels projectes a través de donacions, però hi ha dubtes sobre la seva viabilitat a llarg termini.

Les retallades també han afectat els mitjans d’arreu del món que rebien diners del govern nord-americà a través de l’agència de desenvolupament USAID. Segons Reporters Sense Fronteres (RSF), aquest programa finançava uns set-cents mitjans independents d’una trentena de països, des de Síria a Ucraïna. “Els programes que han estat congelats suposen un suport vital a projectes que enforteixen els mitjans, la transparència i la democràcia”, explicava Clayton Weimers, director executiu de RSF als Estats Units.

Amb els tres anys que encara resten del mandat de Trump i les poques solucions a la crisi del model empresarial del periodisme, l’acadèmic Jay Rosen troba pocs motius per a l’optimisme. “És probable que tot plegat continuï empitjorant. No sabem si hi ha una llum al final del túnel. El túnel no para d’allargar-se”, conclou.