Rigor, honestedat i valentia són només alguns dels adjectius amb què es pot descriure la tasca feta per la periodista Mònica Bernabé a l’Afganistan. Durant gairebé vuit anys, entre el 2006 i el 2014, va exercir com a corresponsal per El Mundo en un país en guerra. Un indret assolat pel conflicte, la falta de drets, sobretot per a les dones, i amb una població maltractada per un sistema fonamentalista sovint silenciat pels interessos geopolítics d’Occident.

Anys més tard, Bernabé reflexiona sobre la seva estada al país com a reportera i la situació posterior del conflicte en el llibre Crónica de un fracaso. Afganistán, la retirada (Debate, 2023). Unes pàgines on la periodista se sincera amb si mateixa i confessa que la seva lluita per informar fins i tot li va acabar provocant problemes de salut mental.

Tot i això, en els últims temps Bernabé ha tornat en diverses ocasions a l’Afganistan com a enviada especial de l’ARA per a explicar la situació del país, que actualment es troba sota el règim dels talibans. Una tasca cada vegada més complicada, perquè entrar-hi s’ha convertit en una missió gairebé impossible. “El règim talibà et posa molts problemes per donar-te el permís de premsa o per renovar-te’l. I encara és pitjor per als periodistes locals. No volen observadors incòmodes”, explica l’excorresponsal, que ha rebut nombrosos guardons per la seva tasca a l’Afganistan, com el Premi Internacional de Periodisme Julio Anguita Parrado (2010).

Durant els anys que va exercir de periodista en l’emirat islàmic, aleshores amb la presència de tropes internacionals, no es trobava aquest problema. Tenir el permís de premsa era fàcil. El que no era tan fàcil, però, era moure’s pel país. “Hi havia molta inseguretat i els estrangers tenien un alt risc de ser segrestats, a banda de trobar-se mines antipersones per les carreteres”, matisa. Uns problemes que actualment no passen perquè aquells qui feien els atacs eren els talibans, que ara estan al poder. “Per tant, ara és fàcil moure’s, però el problema és el control que exerceixen”, ironitza.

Informar amb burca

Ser dona i treballar en un país marcadament masclista li va aportar avantatges i també inconvenients. “Diria que com a dona he pogut treballar sense gaires problemes, i fins i tot amb més avantatges”, confessa Bernabé. “Precisament, perquè és un país especialment masclista i conservador, consideren a la dona com un ésser feble i inferior”, continua. Això vol dir que, per exemple, encara que anés a un ministeri sense tenir cita concertada, els funcionaris s’apiadaven d’ella i l’acabaven deixant entrar. “Consideren que, com ets una dona, tampoc t’adones de gaire cosa i no suposes cap perill”, ironitza la periodista, protagonista del documental Vestida de negre de TV3.

D’altra banda, com que en el país hi ha una separació de sexes molt important, en una casa on només hi hagi dones és gairebé impossible que hi pugui entrar un home estranger. En canvi, Bernabé es veu amb la facilitat d’entrar en llocs exclusivament femenins, com a les cases de maternitat. “Amb el burca també és més fàcil viatjar pel país i passar desapercebuda”, continua.

Tanmateix, també es va trobar amb inconvenients, com quan havia de cobrir successos a la via pública o dormir en hostals, on tot eren homes. “Et sents totalment observada i això et genera molta inseguretat”, confessa la periodista, que assegura com una de les seves grans pors era la de patir abusos o agressions sexuals quan es movia sola. Tampoc no ho va tenir fàcil a l’hora de cobrir els atemptats al carrer. “La policia m’escridassava i em deia que me n’anés a casa pel fet de ser dona, en un moment de tensió on només hi havia homes”, es lamenta.

Lluny del focus dels mitjans

Són anys en què va arriscar la vida per informar sobre la cruesa que vivia el país, però de vegades li sembla que tot allò ha estat en va. “Malauradament, els mitjans de comunicació ens movem per modes. Ara està de moda Israel i Palestina, abans era Ucraïna… L’Afganistan va estar de moda durant gairebé un parell de mesos quan els talibans van tornar al poder, però ja ens n’hem tornat a oblidar”, reflexiona.

Durant els gairebé vuit anys que ella va viure a l’emirat islàmic, el conflicte estava més present als mitjans de comunicació. “Bàsicament, perquè hi havia tropes espanyoles i perquè Espanya hi estava invertint molts diners”, assenyala. En el moment que això es va acabar el 2014, l’Afganistan va desaparèixer de la majoria dels mitjans. “Només ens interessa un país quan ens esquitxa a nosaltres”, es lamenta Bernabé, que considera que Espanya té una responsabilitat del que ha passat i està passant a l’Afganistan. “Hi ha estat invertint durant vint anys”, apunta.

Bernabé, durant el període que va viure a Afganistan | Foto: Gervasio Sánchez

Incidència en la salut mental

Durant aquells anys també es va desplegar una batalla interna dins de la periodista. A les pàgines del llibre acaba confessant que la seva estada a l’emirat islàmic, amb totes les desgràcies que veia al seu voltant, la van acabar enfonsant en un estat de depressió del que li va costar sortir. “No me’n penedeixo d’haver estat allà tots aquells anys, perquè no seria la persona ni la periodista que soc ara, però sí que, mirant enrere, hauria fet algunes coses diferents”, confessa. “Potser hauria donat més espai a la meva vida personal”, afegeix.

No són pocs els corresponsals de països en guerra que acaben veient malmesa la seva salut mental. “És un tema que normalment no es parla entre col·legues, però crec que els qui hem estat en zones de conflicte o hem viscut experiències fortes potser mentre treballem no en som conscients, però ens acaba passant una factura emocional. Si no ens passés, no seríem humans”, reflexiona Bernabé, conscient de què suposava viure en un estat de tensió les vint-i-quatre hores del dia. “Quan estàs dins la roda no te n’adones. En el meu cas no va ser fins que vaig fer una parada que em va caure tot el món al damunt”, explica.

La precarietat del preu per peça

Per si no n’hi hagués prou, viure de fer reportatges en països en conflicte és gairebé impossible pel preu que es paga per peça, que ha baixat en picat en els darrers anys. Bernabé, que durant aquells anys escrivia com a freelance per a El Mundo, va veure com la tarifa baixava un cop es va acabar el conflicte i la destinen com a corresponsal a Roma. “És molt difícil treballar com a reporter freelance i guanyar-se la vida, o si te la guanyes, has de treballar mil hores”, es lamenta. Un problema que assegura que no només pateixen els qui treballen en zones de conflicte. “És una vergonya”, apunta.

Com que no és possible establir unes tarifes mínimes, com va intentar en el seu moment el Col·legi de Periodistes de Catalunya, Bernabé proposa que tots els mitjans haurien de fer públiques les tarifes que paguen als col·laboradors: “Així tothom quedaria retratat i el mateix lector, espectador o oient podria valorar quina qualitat d’informació li pot proporcionar un mitjà de comunicació amb les tarifes vergonyoses que paga”.

Aprendre l’ofici a casa

Iniciar-se en el món del periodisme freelance no és fàcil. I encara menys per aquells els quals es plantegen cobrir les notícies des d’un país en conflicte. “Jo abans de fer aquest pas aconsellaria aprendre a ser un bon periodista a casa teva”, aconsella. “Sovint es té molt idealitzada la idea que, si te’n vas a un país en conflicte, ja ets un bon periodista. Jo sempre he defensat que, si ets una patata com a periodista, ho ets aquí i en una guerra”, confessa.

Per tant, Bernabé aconsella formar-se abans com a bon periodista local. “Es poden fer històries molt interessants, hi ha molts drames al costat nostre que no veiem. De fet, crec que és més difícil treballar al costat de casa, perquè ja tenim moltes coses normalitzades. En canvi, quan vas a un país com l’Afganistan tot és tan diferent que és més fàcil que tot et cridi l’atenció”, reflexiona.

Si, tot i això, un decideix apostar pel periodisme internacional, Bernabé aconsella fer com ella: anar-hi i provar sort. Però adverteix que no és fàcil. “No és arribar i moldre. Molta gent es pensa que quan aterres a l’Afganistan ja ets el rei de mambo. Quan el meu nom va començar a sonar, ja feia dos anys que hi estava vivint”, explica. “El periodisme és una carrera de fons on has de demostrar cada dia que pots fer una bona feina. Cal tenir paciència”, conclou.