El cadàver d’un nen ofegat al Mediterrani, l’os polar desnodrit caminant a la deriva, la nena corrent atacada pel napalm… Al llarg de la història, algunes imatges publicades en mitjans de comunicació han aconseguit trasbalsar l’opinió pública i canviar la seva actitud davant la violència i les injustícies del món. Tot i això, encara no s’han publicat imatges de víctimes de violacions de guerra.

“Continuo esperant una fotografia periodística on aparegui un paquet de Viagra en el lloc del crim. Però és possible que mai veiem una foto així, perquè es tracta d’un assumpte massa angoixant i és més fàcil mirar cap a una altra banda”, escriu Sofi Oksanen en el seu nou llibre Dos veces en el mismo río. La guerra de Putin contra las mujeres (Salamandra, 2024). Per a Oksanen, és aquesta impunitat i invisibilitat la que fa que Rússia continuï utilitzant la violència sexual com a arma de guerra, igual que altres tiranies mundials.

Aquesta és la primera vegada que l’autora finesa d’origen estonià, reconeguda per les seves novel·les com Purga, s’endinsa en el camp de la no-ficció per treure a la llum els crims sexuals comesos per les tropes russes en territori ucraïnès. Tota una indagació de primer ordre sobre la història de la misogínia a Rússia que, igual que la resta de llibres d’Oksanen, és il·legal en el país eslau. Tot i això, l’autora no ha tingut por ni s’ha autocensurat a l’hora d’escriure’l. “No soc russa ni he nascut allà”, assegura impertèrrita.

L’escriptora finesa Sofi Oksanen, autora de Dos veces en el mismo río. La guerra de Putin contra las mujeres | Foto: Toni Härkönen

Cultura de la impunitat

La violència sexual és una de les armes més antigues del món perquè és barata, efectiva, té un efecte intergeneracional i no requereix logística, manteniment tècnic ni modernització. “No tots els exèrcits promouen la cultura de la impunitat que afavoreix les violacions, però l’exèrcit rus sí, perquè pot”, assegura Oksanen. I no només això, sinó que aquestes violacions sovint compten amb el suport de les mateixes mares, dones o parelles dels soldats.

“Des de molt abans de la invasió, els mitjans de comunicació russos oficials ja eren una fàbrica de discursos de l’odi i de deshumanitzar als ucraïnesos. –lamenta l’autora– No hi ha cap raó per la qual els soldats vegin a aquestes persones com a uns iguals si han crescut en aquesta mena d’ambient i de retòrica”.

Fora del país eslau, però, els mitjans de comunicació tampoc es fan ressò d’aquest greuge. “Hi ha la percepció que, si se’n parla, podria provocar massa incomoditat, quan hi ha moltes altres coses relacionades amb la guerra que també en fan i sí que se’n parla”, s’indigna. Falta més formació i educació.

“Si s’hagués dedicat més temps i diners a investigar les conseqüències dels crims de guerra de tipus sexual, hi hauria més voluntat política per a invertir en matèria jurídica”, afirma Oksanen, que considera que, precisament, aquesta invisibilitat i falta de debat públic promou que es continuïn perpetrant aquests crims.

“Si les víctimes sabessin que hi ha possibilitat de tenir justícia i una reparació del seu mal, ho utilitzarien. I si els perpetradors sabessin que legalment estan cometent un delicte que pot tenir conseqüències, s’ho pensarien dues vegades”, remarca. Mentrestant, a Rússia les violacions en temps de guerra continuen sense percebre’s com un delicte i la desinformació impera en els mitjans. El camí a recórrer encara és llarg.