La precarietat ofega els periodistes joves

La precarietat ofega als nous periodistes que busquen fer-se un lloc en la professió. Foto: Jana Shnipelson
La precarietat ofega als nous periodistes que busquen fer-se un lloc en la professió | Foto: Jana Shnipelson

La meva intenció no és fer un discurs catastrofista, ni una successió de lamentacions, ni un compendi de males notícies. Però la realitat és tossuda. La resposta curta a la pregunta sobre quin és l’estat de salut de l’àmbit de la informació pels professionals joves és: “fotut”. I l’explicació més llarga, àmplia, acurada, té diverses arestes.

Aquesta és una feina vocacional, apassionant, molts els diríem que la millor del món, però, al capdavall, és això: una feina. I, per tant, és la via per omplir el rebost i pagar el lloguer. Per fer-ho, molts professionals novells es veuen abocats a desenvolupar diverses feines alhora. Han de treballar per a dos o tres mitjans de manera rutinària i habitual per aconseguir un sou digne que els permeti arribar a final de mes.

Compaginen, per exemple, la feina a un mitjà local amb una col·laboració a una ràdio nacional i la responsabilitat de community manager d’una petita empresa. És així, amb jornades infinites, sent multiempleats i homes i dones orquestra, com tiren endavant. I quin és el cost personal? Jornades de nou del matí a nou del vespre amb quatre fronts oberts diferents. No és una exageració o un cas aïllat. Ens ho expliquen directament molts companys i ho certifiquen també les dades. Segons l’enquesta del Col·legi de Periodistes de Catalunya, realitzada el 2022 entre els col·legiats, només entre l’11 i el 16% dels professionals treballen de manera exclusiva per a un mitjà, i un 23% ho fa en comunicació corporativa. Per tant, més de la meitat han de combinar dues, tres o quatre feines.

Preus que cauen en picat

Siguem clars amb això, doncs: no és que no hi hagi feina, és que la que hi ha, massa sovint, està pagada de manera humiliant. A més, això també és important, no adaptada al cost de vida actual. L’actualització dels sous es produeix només quan ho obliga la llei i el resultat és que, comptant l’augment de les despeses, el resultat són uns salaris cada vegada són més insuficients.

Posem-hi més dades concretes. Segons la mateixa enquesta realitzada pel Col·legi, només la meitat dels col·legiats estan contractats. I un 21% són autònoms. Però alerta: si ens fixem en l’últim Informe Anual de la Professió Periodística de la Asociación de Prensa de Madrid, del 2023, apareix un gruix important de professionals que són falsos autònoms. Aquell any van augmentar d’un 6% a un 14% en comparació amb l’any anterior: és a dir, es van doblar.

També abunden les mitges jornades o, directament, el pagament per article o fotografia. Ho saben bé els periodistes i fotoperiodistes autònoms, freelance, que poden passar-se hores al carrer seguint una protesta per, finalment, vendre per 30 euros un text o una fotografia. I això el dia que els la compren i no se’n tornen a casa amb les mans buides. De fet, els preus que es paguen per peça en la indústria de la comunicació han disminuït de forma progressiva des de principis de la dècada de 1990, i la intensa competitivitat, sumada al creixent nombre d’autònoms que intenten treballar en un mercat laboral saturat, fa que les tarifes continuïn rebaixant-se. Aquesta és una de les conclusions de la tesi doctoral publicada el 2021 per la periodista Laura Fanals, centrada en la precarietat laboral i l’ètica periodística. I encara una darrera xifra d’aquell any sobre aquesta tesi, obrint el focus més enllà dels freelance: entre el col·lectiu de joves periodistes el 80% cobra menys de 15.000 euros.

Treballar sense cobrar

Parlem també, per altra banda, d’un sector amb feines massa sovint temporals. El més establert i normalitzat, malgrat la seva anomalia, són els contractes de setembre a juny, el que dura una temporada habitual de televisió i ràdio. En acabar-se, s’extingeix el contracte i això vol dir que les vacances pagades no existeixen. Això, és clar, comptant que duri tot l’any: tinguem en compte que molts programes són trimestrals o tenen menys entregues.

Per això, quan es destaca que un periodista “ha treballat en molts mitjans” i “que quina gran notícia”, sovint amaga aquesta precarietat: la de buscar-se la vida de manera contínua, amb contractes per projectes que tal com arriben també se’n van. I de cobrar hores extres, per descomptat, no els en parlo. En aquest context, com entendran, es fa difícil parlar-los d’estabilitat, de seguretat laboral o de plans de futur.

Fins ara els estem disseccionant les feines remunerades, però no voldríem deixar passar aquesta oportunitat per remarcar, també, la quantitat d’ofertes gratuïtes que hi ha al sector. Són, essencialment, primeres oportunitats a canvi de “visibilitat” i de poder engreixar el currículum.

I, malgrat que molts periodistes acabats de graduar s’adonen de l’explotació i el menyspreu que això suposa, ho accepten perquè en els requisits indispensables de la immensa majoria de feines hi apareix el fet de tenir experiència. És l’etern peix que es mossega la cua: com accedir a la primera feina si tothom demana ja haver passat per altres redaccions. Doncs aquesta és, malauradament, per molts, la solució: treballar gratuïtament.

precarietat periodismeJoves estudiants de periodisme que treballen al Diari de Barcelona, que edita la UPF | Foto: José Luis Gómez Galarzo

La trampa dels becaris

Una pràctica que empobreix qui la pateix, perquè fa una feina sense compensació econòmica. Però que també empobreix tot el sector. La pregunta perversa, cínica i ràpida que s’imposa és: per què contractar algú que cobra, si puc trobar algú altre que m’ho faci gratis? I és així com la tasca del periodista perd valor i es devalua. I és així, també, és clar, com qui ha demanat cobrar per treballar, tan essencial com això, perd oportunitats.

I segur que passa en altres sectors, però relacionat amb tot això, és imprescindible deixar palès que algunes empreses subsisteixen gràcies a l’esforç i a la feina –i dic feina molt conscient de la paraula– dels estudiants en pràctiques, dels becaris, que o bé cobren de manera simbòlica, o bé ho fan directament a zero euros. Recurrentment, se’ls utilitza per fer tasques estructurals que hauria de fer personal contractat. I això no deixa de ser una cara més de la precarietat. En aquest sentit, estem pendents de l’Estatut del Becari que impulsa el Ministeri de Treball i, sobretot, pendents de veure com s’aplicarà en el dia a dia a les empreses periodístiques.

En aquest l’escenari, els mitjans públics són pràcticament un oasi enmig d’un desert. Això ho certifiquen, per exemple, el nombre d’aspirants que es presenten als concursos públics d’aquests mitjans, malgrat que siguin una cursa d’obstacles llarga i feixuga. Però alerta: no és que els mitjans públics paguin sous inflats: són salaris dignes, ajustats a la responsabilitat que comporta el lloc de feina. La voluntat hauria de ser, doncs, que tota la resta s’hi apropés i la igualtat arribés per dalt i no per baix.

Intrusisme laboral

Una altra de les arestes és l’intrusisme laboral. És una altra de les característiques pròpies d’aquest ofici. És una feina on, a vegades, els límits són difusos i es permeten entrades, accessos, que mai ens imaginaríem en altres sectors. Hi té a veure que, per exercir, no sigui obligatòria la col·legiació. Però no només: és fruit ja de la naturalesa dels llocs de treball, que poden situar-se en el llindar entre la informació i l’entreteniment, o formats més flexibles com les entrevistes.

És aquí quan es contracta gent de diferents àmbits: sobretot, darrerament, creadors de contingut a les xarxes. Amb l’objectiu d’arribar a un nou públic i amb la creença que arrossegaran els seus milers de seguidors als mitjans, la seva proposta passa per davant de la dels professionals de la informació sense presència en aquestes plataformes.

Indubtablement, hi ha creadors de contingut que no només ofereixen un paquet de seguidors important al seu darrere, sinó també talent i capacitat comunicativa. No rebutgem que puguin conduir o participar de qualsevol programa d’entreteniment. Ho fan per mèrit propi i no és tan fàcil: sinó, tothom ho faria. El que volem posar en relleu és que aquesta situació també afegeix pressió als periodistes joves que senten que han de tenir notorietat a xarxes, o mostrar-hi compulsivament la seva feina, per intentar competir per aquesta via. Pot ser motivador i ajuda a fer-se veure, però és un sacrifici constant que costa molt que sigui recompensat econòmicament. És un afegit, amb el pensament que això ajudarà a accedir al mercat laboral, que desdibuixa el més important: ells s’han format específicament per treballar tractant la informació, en tenen la titulació i la seva feina no és ensenyar-se a les xarxes, sinó exercir de periodistes.

Amb tot, molts periodistes acaben fugint a altres sectors on tenen un horari i una estabilitat major. Alguns ho fan dins del mateix àmbit, en gabinets de comunicació corporativa, on hi ha més feina i les condicions són millors. Però d’altres directament canvien de sector i aposten per tornar a començar, per exemple, a l’ensenyament o on poden. De fet, els apropem una dada interna del Col·legi de Periodistes molt reveladora: en els darrers cinc anys, una quarta part de les baixes col·legials han estat per qüestions econòmiques, mentre que una altra quarta part ha al·legat que han deixat d’exercir com a periodistes. Per tant, la meitat de les baixes es relacionen amb la idea que és una professió que no dona per viure. Mana la immediatesa, abunden els contractes precaris i s’imposa la mirada curta.

Graduats desmotivats

Mentrestant, cada any a Catalunya es graduen més de mig miler d’estudiants de Periodisme, incloent-hi també les titulacions que no reben exactament aquest nom, però que en essència són el mateix. De les onze facultats catalanes surten periodistes ben preparats, ben formats, però amb aquest panorama, també surten preocupats, desesperançats, desmotivats. I això és el pitjor que li pot passar al futur d’aquest sector: que el desencís comenci ja des del minut u, i que s’aturin abans de començar vocacions, passions i somnis per la por a un futur laboral negre. Ara sembla que quan algú anuncia que comença a estudiar Periodisme, la resposta hagi de ser: “ja t’ho has pensat bé?”. El sector sembla que no pot absorbir aquesta quantitat de professionals, però les universitats tampoc no poden ser màquines de periodistes desaprofitats: cal saber donar cabuda a aquest talent, valorar-lo i contractar-lo.

Per acabar, permetin-me canviar la perspectiva i fixar-nos ara amb l’audiència, el públic. Hi ha una forta aposta per l’entreteniment destinat a  joves per part dels mitjans, i això és una bona notícia, però què passa amb el periodisme? S’està fent prou perquè les notícies arribin als més joves? Per què no s’hi connecta? Fem-nos també aquesta pregunta, siguem valents amb la resposta i posem-hi remei. Segur que els periodistes joves, acompanyats dels més experimentats, perquè no hi sobra ningú, poden ajudar a trobar solucions. Sumant-hi la seva mirada pròpia, singular, rica, lliure d’inèrcies. I amb cabassos no només d’il·lusió, sinó també, com deia, de talent i ganes d’exercir el periodisme amb condicions.

En resum, i amb això acabo: sobrecàrrega de feina, pressió, inseguretat laboral, sous baixos, multitasca, intrusisme… Són les condicions amb què treballen, o intenten treballar, els joves periodistes actualment a Catalunya. Però és un problema que ressona, en major o menor intensitat, en tota la professió. I ens afecta també com a societat. Té una incidència directa en la qualitat de la informació que s’elabora i es consumeix diàriament. Es tracta d’un problema que repercuteix en la ciutadania d’una manera preocupant. I en un context de desinformació i fake news, el periodisme, no ens cansarem de dir-ho, és més necessari que mai.

Aquest text correspon a la intervenció de l’autor el passat 28 de febrer en la Comissió de Polítiques de Joventut del Parlament de Catalunya

2 comentaris

  1. Només una apreciació, i no em cansaré de repetir-la. perquè sovint sembla oblidar-se: la precarietat ofega TOTS els periodistes, tinguin l’edat o el sexe que tinguin. No és un patrimoni dels joves. Sóc periodista des de fa més de trenta anys i sempre he estat precari. I ara, quan m’acosto a la jubilació, em quedarà una pensió lamentable perquè pràcticament no he passat del mileurisme.
    I una altra cosa: no sé com funciona ara, però quan jo estudiava Periodisme la Facultat tenia convenis amb diaris o mitjans que et donaven un sou… poc, però en absolut treballaves de franc. Això sí, se n’aprofitaven i et feien treballar més del compte. En qualsevol cas, la responsabilitat de que es cobri i no seria de la Facultat de Periodisme, que no hauria de signar convenis amb empreses periodístiques que no remuneren als becaris. I encara més, el propi Col·legi de Periodistes hauria d’implicar-se i controlar més aquest tipus de pràctiques (sous lamentables, intrusisme laboral, becaris sense sou etc etc).

  2. A més de tot el que expliqueu de l’Abraham Orriols, cal dir que, sobretot, és una excel·lent persona i això encara el fa millor periodista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.