Lliçons d’un comunicador camaleònic

Xarli Diego, en una imatge recent. Foto: Judit Diego
Xarli Diego, en una imatge recent | Foto: Judit Diego

Ràdio, premsa, televisió, comunicació corporativa i el que sigui. Carles Diego Ferrús (23 de novembre de 1956, Terrassa), més conegut com a Xarli Diego, ha tingut una carrera professional envejable, tocant tots els pals possibles i amb una gran capacitat d’adaptació. El 31 de març la seu del Col·legi de Periodistes, a Barcelona, acollirà un acte on es rendirà un homenatge a aquest veterà periodista i en el qual es repassarà tota la seva trajectòria.

De pare torner fresador i de mare modista, no tenia referents a casa en el sector de la comunicació. Però el periodisme, com algunes altres professions, ja ho té això, que del no-res sorgeix una inquietud, una necessitat… en definitiva, una vocació. “Em vaig sentir atret a la ràdio de seguida”, confessa, i de la mà d’un veí de la mateixa edat amb interessos contraposats, però perfectament complementaris, va començar a jugar fent de locutor i presentant cançons dels Beatles amb dotze anys mentre el seu amic feia de tècnic de so.

Tot i que era estudiant de Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, la seva escola van ser les ràdios locals. Ràdio Olot, Ràdio Vic i Ràdio Manresa van ser les primeres a transmetre la seva veu per les ones. I des de llavors, el micròfon es va convertir en inseparable. Era aplicat i estudiós, però es va cansar de les constants aparicions de la policia que impedia accedir a les classes i no va acabar la carrera. Això no va suposar cap impediment per continuar avançant amb pas ferm en la professió.

Manresa, el punt d’inflexió

“Tu volaràs aviat”, li deien els caps. I el terrassenc va alçar el seu vol fins a la seva estimada Manresa. La capital del Bages li va oferir el primer programa d’autor professional, el Bages Music, on tenia com a referència l’anterior que havia fet (Tú, yo y la radio) a Vic. Va revolucionar la ciutat, als seus vint anys, entrevistant artistes de la talla de Mocedades, Paloma San Basilio, Sandro Giacobbe, Toto Cutungo o Miguel Bosé. “Això va commocionar la comarca”, reconeix. “Els manresans m’han dit que mai ha tornat a haver-hi quelcom així”, afegeix. La força de la ràdio en el seu màxim esplendor. “Adoro Manresa i Manresa m’adora… Va ser un punt d’inflexió”, admet.

I de Manresa cap a Barcelona. La Vanguardia va publicar un anunci de Ràdio Barcelona amb la pregunta: “Ets de raça radiofònica?” i ell s’hi va presentar. La seva mare, amb aquell instint sobreprotector, no acabava d’entendre com podia deixar aquella cadira, on era una “estrelleta”, per marxar a la gran ciutat. “Se’t menjaran”, li deia. Però ell va pensar que no podia perdre res, al contrari.

El cap de programes de Ràdio Barcelona, Joan Castelló Rovira, li va donar la responsabilitat de presentar i dirigir Caspe Street, un programa musical amb una gran influència. Però les bones notícies no es van acabar aquí. Com que la creativitat era un dels seus altres punts forts, van fer-lo cap de creativitat publicitària. Escrivia les falques de Futbol en català, les quals promocionaven les narracions dels partits que locutava el mestre Joaquim Maria Puyal. “Els dos homes que més m’han marcat en la meva vida han estat el Joan Castelló Rovira i el Joaquim Maria Puyal”, recorda.

El joc del segle i la importància de Rosa Maria Sardà

El vincle amb Puyal, a través de les falques, va generar molt bona sintonia i el “mestre” el va portar a la televisió. Tres pics i repicó, la Lotto 6/49 i, definitivament, El joc del segle a TV3 van suposar un esclat de popularitat, que ja venia rodat del Caspe Street. “El joc del segle em va donar popularitat en quaranta-vuit hores”, destaca, però el sabor és agredolç i és que el programa només va estar en la graella dos anys. “Era un cavall guanyador, però per problemes interns no va seguir”, explica.

Però no oblidem que en aquesta professió, una feina porta a una altra, i els contactes són imprescindibles per nous projectes. A Ràdio Barcelona va conèixer Rosa Maria Sardà, que el va pescar com a guionista pel seu programa Ahí te quiero ver de TVE. Tenia la responsabilitat d’escriure els discursos i preparar les entrevistes, i la confiança que tenia amb la Sardà el va convertir en el relacions públiques de les diverses personalitats que venien.

S’ha de tenir en compte que era un programa amb audiències de dotze milions d’espectadors, una autèntica barbaritat. Abans del programa, ell dinava amb els convidats i un dels que recorda amb especial afecte és Pedro Almódovar. L’anècdota va arribar després de menjar, quan el director de cinema va anar a comprar uns llibres a una botiga a Via Laietana i els va perdre al cap de poc temps. “¿Dónde está la bolsa?”, li va preguntar Almódovar. En Xarli Diego va respondre-li: “No lo sé… la llevabas tú”. El valor equivaldria a uns 300 euros actuals.

Xarli Diego amb Lloll Bertran al joc del segle. Foto: Televisió de CatalunyaXarli Diego amb Lloll Bertran al Joc del segle | Foto: Televisió de Catalunya

“Si no t’adaptes, estàs mort”

La capacitat d’adaptar-se en els diferents escenaris l’han portat a ser qui és fins al dia d’avui. “Si no t’adaptes, estàs mort; i, sent periodista, si no t’adaptes, estàs doblement mort”, manifesta. Aquesta virtut juntament amb la creativitat i la capacitat de treball, han provocat que hagi pogut tastar de tots els plats comunicatius. “Soc un cul inquiet, i això juga a favor i en contra”, assegura.

I de la Sardà a la Trinca. Com amb la il·lusió més pura d’un nen i complint un somni, va ser assessor de la Trinca. I més endavant, va ser cap de premsa del Tricicle per tot el país durant dotze anys. “Quan marxi la pandèmia es volen acomiadar com cal perquè no ho han pogut fer”, destaca.

I després de fer ràdio, premsa i televisió, funda la seva empresa i es dedica a la comunicació corporativa. Durant més de vint anys es dedica al sector allunyat dels mitjans, però ben a prop de l’assessorament al Govern, com quan treballa amb Núria Gispert, expresidenta del Parlament de Catalunya, i també amb Justícia, Interior i Governació. Hi ha companys de professió que no entenen com pot ser que també es dediqui en aquest àmbit. El terrassenc ho resumeix per un tema d’egos. “La nostra professió té més ego que altres i quan volen desacreditar algú de la ràdio diuen que es dedica a presentar cançons i fer programes d’entreteniment”, es lamenta.

I després d’aquesta llarga llista, què li queda per fer? No oblidar els inicis. Des de fa un any i mig, va crear un programa, El Catamarà, que recorda qui és, amb música, tocs d’humor i amb una entrevista. S’emet per quaranta-set emissores i ho fa tot des de casa. No s’ha d’ometre el passat, però ell és de viure el present i és per això que hi posa tantes ganes amb el que fa.

L’advertència sobre la ràdio actual

Per si de cas se n’oblida, va escriure Gràcies per la música (Pagès Editors, 2019), llibre on recull tot de vivències sobre l’estimada ràdio i dona algunes pinzellades de la televisió. I com està actualment la ràdio? El Xarli Diego manifesta que la tècnica és el que més ha millorat, però creu la ràdio s’hauria de posar les piles i innovar una mica més. No vol ser un nostàlgic, però troba a faltar més creativitat.

“Els dirigents de la ràdio han de ser més agosarats i han de saber de ràdio. I en tots els llocs no és així”. L’advertència és clara i avisa que Spotify acabarà amb les radiofórmules si des del micròfon no es dona un valor afegit. A més, recorda que la ràdio no és només en Jordi Basté i la Laura Rosel, sinó que va més enllà. En definitiva, que s’ha de ser més exigent.

Reflexions i vivències d’un home de ràdio, de televisió, de premsa i de comunicació amb una gran memòria per ubicar-te en la línia cronològica. A l’espera de l’acte del Col·legi del dijous, Xarli Diego té molt clar cap a on vol anar: amb el seu catamarà fins a la fi del món.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *