“Amb aquestes cames, no cal que escrigui”

montserrat roig josep pla
Roig amb Josep Pla, el dia de l’entrevista | Foto: Biblioteca de Catalunya

És un dia fred de finals de gener de 1972 quan la periodista Montserrat Roig i l’editor Josep Vergés es dirigeixen al Mas Llofriu, on viu Josep Pla. L’ocasió és molt especial: l’escriptor està a punt de complir setanta-cinc anys i la revista Destino, on treballa Roig, li vol dedicar un número especial el mes de març, el del seu aniversari.

La periodista, que tan sols té vint-i-cinc anys, està nerviosa, és conscient que està a punt d’entrevistar a un gran personatge de les lletres catalanes a qui admira. Vol desvelar què hi ha darrere la seva aurèola mítica i inassequible. El gran Josep Pla! Quin honor poder parlar amb ell en el que es preveu una conversa pausada a la vora de la llar de foc.

Una galleda d’aigua freda

Vestida amb una faldilla curta, uns talons alts i els cabells curts, Roig forma part d’una nova generació de dones periodistes que es comença a obrir camí en un món on les redaccions estan governades per homes. I les dones que hi ha, sovint són encarregades de seccions com les de moda, cultura i societat. Però ella, com altres transgressores de l’època, porta posades les ulleres violeta. I Josep Pla està a anys llum de saber que, el que li dirà poc després de saludar-la, marcarà un abans i un després de la visió que té ella del reconegut escriptor.

Segons explica als seus amics i coneguts, quan la periodista li comenta a Pla que es dedica a escriure, ell li respon: “Senyoreta, amb aquestes cames que té, no cal que escrigui”. Pam! Galleda d’aigua freda. Un bany de realitat que deixa enrabiada a Roig durant un bon temps, tal com recorda Pilar Aymerich, fotògrafa i companya inseparable de Roig.

Dues maneres de veure el món

Però Roig és una professional i, encara que decideix ometre aquest comentari masclista de l’entrevista, titulada Conversación con Pla en un día frío de finales de enero, sí que hi deixa anar petites pinzellades del subtil paternalisme amb què la tracta l’escriptor.

De fet, una de les primeres frases amb què inicia el text, de cinc pàgines, Roig ja fa una advertència: “Alguien dijo, en cierta ocasión, que es mejor no conocer nunca a los escritores que se admiran. Acaso sea verdad…”. Poques línies més tard, Pla es deixa anar a l’hora de fer una observació sobre la jove periodista:

¿Y usted escribe? ¿Tan joven…? ¿Qué dicen? (…) Usted, señorita, está muy flaca… (…) No me gusta la juventud asexuada de hoy, no me gusta nada. ¡Y es que en diez años ha cambiado mucho el mundo!

A mesura que avança l’entrevista, que se situa a la sala d’estar del mas, es pot palpar el gran contrast entre les dues maneres de veure el món que separen a l’escriptor i la periodista. Com aquesta declaració de Pla:

¿Que qué me parece que la mujer trabaje? No me parece nada. Si quiere trabajar, que trabaje, y, si no, que no trabaje. Me es igual. Pero si una mujer está mínimamente enamorada no tiene tiempo para hacer nada. «Donne in amore», dicen los italianos…

Fins i tot podria semblar que Pla qüestiona la professionalitat de Roig, quan en un determinat moment li comenta:

Muchos creen que todo es fácil. Y escribir es muy difícil, en fin. ¿Usted ha leído mucho? (…) Yo no le aconsejaría a usted escribir novelas, me dedicaría a hacer muchas cosas más. Viajes, paisajes y retratos. La novela si no se hace bien es fatal.

Prejudicis de l’època

Com Montserrat Roig, moltes altres periodistes de l’època es van trobar en situacions on no se les prenia del tot seriosament pel simple fet de ser dones. Se n’extreuen molts testimonis a la tesi El papel de las mujeres periodistas españolas durante la transición de Patricia Camacho Rico. Com el que explica la periodista Marià Favà sobre la seva estada al Diario de Barcelona, quan substitueix a Margarita Rivière, que està de baixa maternal. “Un dia vaig baixar als tallers perquè incloguessin una notícia i diversos treballadors em van xiular perquè no estaven acostumats a veure una noia allà”, recorda. Tot i que es va queixar al director, no se li va donar importància.

Tornant a aquell dia fred de finals de gener de 1972, Montserrat Roig també rep una mica de la mateixa medecina. Però la seva professionalitat, i en el fons la seva admiració per l’escriptor, de qui tant havia après a l’hora de dedicar-se a l’ofici d’escriure, fa que l’entrevista –que es va publicar al març a Destino– acabi esdevenint un retrat viu i acurat de l’home que té al davant, amb totes les seves llums i ombres. Un exercici de bon periodisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *