A la recerca de la falsedat

Ciutadans i mitjans de comunicació nord-americans han posat en dubte moltes de les afirmacions de l'actual president dels EUA, Donald Trump | Foto: Gadge Skidmore (cc)
Ciutadans i mitjans de comunicació nord-americans han posat en dubte moltes de les afirmacions de l'actual president dels EUA, Donald Trump | Foto: Gadge Skidmore (cc)

Després d’una voràgine de notícies falses, fotos retocades i fakes periodístics, cada cop són més els mitjans de comunicació que decideixen apostar pel fact check o la verificació de dades. Actualment, molts  d’ells divulguen declaracions de polítics i personatges públics sense ni tan sols contrastar-ne la informació. Un exemple recent d’això el trobem en el cas de Nadia Blanco, on la majoria de mitjans de comunicació van publicar la notícia tal com els va arribar; ja que la història prometia molt sentimentalisme i, per tant, un augment de lectors. El País, en canvi, va comprovar la informació i va destapar les mentides i l’escàndol. D’aquesta manera, una vegada més molts dels mitjans van col·laborar a perpetuar l’engany, la mala imatge i poca credibilitat del sector.

La paradoxa del fact check

El fact check dóna nom a una premissa bàsica del periodisme: la veracitat. Així, el fact check en periodisme podria ser considerat una redundància, ja que no és més que la verificació de fets o dades sobre polítics i/o personatges públics. Quelcom que, a priori, qualsevol lector espera per defecte del periodisme i els seus altaveus. La finalitat d’aquesta pràctica és, doncs, detectar errors, imprecisions o mentides malintencionades.

D’aquesta manera, a inicis d’aquest segle han aparegut mitjans de comunicació que ja es dediquen quasi de manera exclusiva a corroborar informacions. Aquesta necessitat neix vinculada a l’expansió d’Internet i l’actual brot de mitjans d’informació online; ja no calen infraestructures ni una gran inversió inicial per a crear un mitjà de comunicació i qualsevol persona pot esdevenir un informador.

A l’Estat espanyol el concepte ha pres força, sobretot, amb el programa “El Objetivo” d’Ana Pastor, de La Sexta. Alejandro Olvera, un dels periodistes del programa, explica que “el fact check televisiu ha suposat una nova manera de presentar la informació. I que, a més, ha sabut connectar amb un públic molt exigent, crític i informat”. Olvera també assegura que “no ha estat fàcil convertir les dades, força àrides, en quelcom atractiu i amb capacitat de despertar l’interès de l’espectador”.

Segons aquest periodista, l’avanç de la tecnologia, la digitalització de la informació, l’acumulació massiva de dades i una profunda crisi econòmica han provocat que els ciutadans demanin solucions als polítics. Això, juntament amb centenars de casos de corrupció trets a la llum pels propis mitjans i l’exigència de tenir unes institucions públiques transparents, són alguns dels factors que han afavorit que un programa com “El Objetivo” hagi suscitat interès i molta expectació entre els espectadors.

No obstant això, i tot que a l’Estat espanyol el fact check cada vegada té més presència, en altres països la seva expansió s’ha popularitzat d’una manera molt més evident. Un exemple d’això el trobem als Estats Units, on les seves agressives campanyes presidencials han visibilitzat la necessitat del periodisme de comprovació de dades.

27778188055_a80e41017a_bIl·lustració de Valeriy Osipov

En aquesta línia, Manuel Rico, director d’infoLibre, explica que des del seu mitjà van observar la dinàmica d’alguns mitjans d’Estats Units i, de seguida, van adonar-se que era una bona manera de contrastar informacions, conservant-ne l’atractiu per a que continuessin sent d’interès general. D’aquesta manera, van decidir incorporar-la al seu mitjà. Rico assenyala que és, sobretot, “una manera ideal de presentar informacions”. Tot i que qualsevol bon periodista ja hauria de fer la feina de contrastar informacions abans de publicar-les, remata el director d’infoLibre.

Històricament, el fenomen del fact check va arrencar durant el s. XX. Segons un article de Columbia Journalist Review, el fenomen del fact check com a tal va arrencar a la premsa escrita de la mà del setmanari alemany Der Spieger, amb més de 80 periodistes dedicats al contrast de dades. D’altra banda i de manera quasi paral·lela, als Estats Units el concepte va arrelar fins al punt d’aparèixer la primera pàgina web sense ànim de lucre – l’any 2003- exclusivament dedicada al fact check: FactCheck.org. Seguidament van aparèixer PolitiFact, de St. Petersburg Times; i The Fact Checker, del Whashington Post, l’any 2007 ambdós.

Comprovar abans de divulgar

Manuel Rico també comenta que, amb les noves tecnologies “s’han multiplicat els canals de distribució d’informació. I, com en una canonada d’aigua, si algú enverina el dipòsit, el verí s’estén per la mateixa canonada per on circula l’aigua pura”.

Com a contrapartida, i precisament perquè s’han multiplicat els canals de distribució, cada vegada és més important la credibilitat dels mitjans de comunicació. I, per extensió, saber d’on prové cada informació i quina reputació li donem al canal informatiu des d’on arriba. “A infoLibre volem explicar les històries el més aviat possible però, per davant de tot, l’objectiu és la credibilitat i el respecte als lectors. D’aquesta manera, preferim ser bons a ser els primers”, explica Rico. En aquestes circumstàncies, aquest periodista no dubta gens a l’hora d’afirmar que precisament per aquesta multiplicació d’agents informatius “la credibilitat és més important que mai”.

No obstant això, i com a crítica a aquesta pràctica, Manuel Rico comenta que “el fact check seria ideal si el fessin els propis diaris sobre ells mateixos, ja que així n’augmentaria la credibilitat”.

Nou angle de visió

Per la seva banda, Olvera comenta que la verificació de dades, per sort, és una pràctica que, en major o menor mesura, ja existia d’abans. Tot i això, a “El Objetivo” hi donen una nova perspectiva i es centren únicament en aquelles declaracions de polítics  que poden ser sustentades en dades qüestionables, i intenten demostrar si són verdaderes o falses. “Sortir cada setmana a dir que un polític o un altre menteix descaradament o que canvia d’opinió tant sovint com de corbata és una cosa molt poc vista”, assegura Olvera. “Nosaltres creiem que no és necessari enganyar a ningú per a fer política. A més, com que som un programa setmanal tenim molt més temps de comprovar dades que els programes diaris, i això és un avantatge”, conclou el periodista de “El Objetivo”.

Per la seva banda, Manuel Rico comenta que, a més, el fact check també té el poder de despertar l’esperit crític entre la població. ”No tot el que ens diguin els polítics o el president d’un banc és real ni ha de ser cert. Així, cada cop hi ha més persones que han aguditzat l’esperit crític al voltant de les informacions que els arriben.

Poca confiança, molt interès

Segons l’informe de Reuters 2016, la societat espanyola està entre les que mostra un major interès informatiu però, paradoxalment, també entre les que té una premsa menys fiable. A l’Estat espanyol només un 47% de la població confia en les notícies que els arriben a través dels mitjans de comunicació. Però, curiosament, fins a un 74% de la població li agrada informar-se a través dels mitjans de comunicació de gran abast. Aquests índexs vénen marcats per aquesta sensació tan estesa entre els ciutadans que existeix un gran servilisme per part dels periodistes i mitjans de comunicació als grans lobbies de poder.

Tant Rico com Olvera asseguren que el més important és que a l’Estat espanyol cada vegada hi ha més mitjans que verifiquen les dades del que expliquen els polítics. Si bé és cert que el món anglosaxó continua duent-nos gran avantatge pel que fa a la transparència i la qualitat democràtica en les seves institucions, aquí s’està treballant molt dur per a minimitzar aquesta distància.

I el que és universalment cert és que, tal com diu Olvera, “el més valuós que té qualsevol mitjà periodístic és la seva credibilitat. Publicar una notícia sense contrastar-la és la via més ràpida cap a la irrellevància o la desaparició”. D’aquesta manera, informar-se mitjançant notícies sense contrastar és com sortir a collir bolets sense saber quins són comestibles i quins tòxics.

Sílvia Garcia Farreny

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *