Infodèmia: més enllà de la sanitat

FOTO INFODÈMIA
La infodèmia, la intoxicació d'informació al voltant de la pandèmia de la COVID-19, afecta a ciutadans i periodistes

A mesura que les xifres de morts i infectats per la Covid-19 van millorant (en alguns països), hi ha un altre problema que només fa que empitjorar i és el de la infodèmia, un fenomen que ens afecta a tots, des de ciutadans fins a periodistes, que pren moltes formes diferents i que seguirà durant molt temps entre nosaltres.

El passat 11 de març, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar que el brot de la Covid-19 era ja una pandèmia. Amb aquesta declaració, els mitjans de comunicació van començar a donar cobertura, gairebé unànime i monotemàtica, a tot el que tenia relació amb la malaltia, provocant el que la mateixa OMS anomena una infodèmia, terme format per la unió dels dos vocables (‘informació’ i ‘epidèmia’) i que, bàsicament, es refereix a una sobreabundància informativa, sigui rigorosa o falsa, sobre un tema concret. Primer va ser sobre el virus en si, com s’havia format, com es transmetia i què calia fer per no agafar-lo o si ja estaves infectats. Després van ser les cures, algunes gairebé miraculoses i actualment és la desescalada, la recuperació econòmica i l’esperada vacuna.

De la pandèmia a la infodèmia

Tot i que fa relativament poc que el terme infodèmia és entre nosaltres, ja que l’OMS el va oficialitzar tot just al febrer, en realitat la idea fa molt que és present. Alfons Cornella, expert en innovació, va encunyar fa vint anys al seu llibre Infoxicación (Zero Factory, 2004) aquest terme format per la combinació dels mots ‘informació’ i ‘intoxicació’ i que descriu una situació en la qual tenim massa informació i, per tant, som incapaços de digerir-la, creant-nos desorientació, reducció de la capacitat d’atenció i malestar. Ara la idea ha evolucionat i les noves tecnologies han convertit el terme de Corbella en quelcom molt més greu.

“La por i ‘l’enemic desconegut’, que en aquest cas és el virus, és sens dubte, un motor de qualsevol sentiment”, afirma Clara Jiménez, directora de Maldita.es, mitjà de comunicació centrat en el fenomen de les fake news. “El problema és que en aquests moments la desinformació té carta blanca perquè és més sexi pel nostre cervell davant de situacions tan complexes com l’actual i l’acumulació de desinformació genera un sentiment d’estrès, d’impotència”, afegeix.

Per la seva part, Claire Wardle, reconeguda experta sobre xarxes socials i contingut generat pels usuaris i verificació, i que a més dirigeix el projecte First Draft que combat la desinformació que circula per Internet, en fa una definició senzilla quan diu que “una infodèmia és tenir massa informació i no saber en qui confiar”. Aquesta nord-americana posa deures als mitjans perquè creu que en situacions com l’actual el que s’hauria de fer és parlar de forma oberta amb les audiències i ser capaços de dir: sobre això encara no hi ha consens, aquest tema no el tenim confirmat i d’aquest altre només en sabem una part perquè la ciència està en procés d’investigar-lo. Wardle també creu que sovint els periodistes no hem estat capaços d’entendre i veure que ens trobem en un ambient totalment oposat a l’habitual i que, per això, hem de canviar les dinàmiques i els comportaments a la redacció i amb l’audiència.

I quines altres conseqüències provoca aquesta situació? “La incapacitat de gestionar tanta informació acaba provocant estrès, angoixa i impossibilitat de discernir”, adverteix la divulgadora científica Deborah García Bello. Però una altra conseqüència és la pèrdua d’interès per part de l’audiència. El Reuters Institute ho apunta en un article recent on assegura que al Regne Unit, per exemple, s’ha passat d’una inicial recerca constant d’informació sobre el coronavirus a una progressiva pèrdua d’interès, fins al punt d’evitar les notícies sobre la temàtica. Per tant, la infodèmia també té el seu procés: comença intensa i acaba provocant fatiga i desinterès.

Credibilitat i confiança

A banda de la incertesa, les dificultats econòmiques i la por al problema sanitari, com a periodistes, però també com a ciutadans, tenim un repte per la nostra salut mental i és ser capaços de no caure en l’estrès, l’angoixa i tot el que comporta la infodèmia.

Per això, Alfons Cornella apunta que “tot i que l’accés a la informació és més fàcil que mai, això no implica necessàriament estar més informats i hem de tancar l’aixeta i llegir com menys coses millor, però seleccionar molt bé allò que llegim, veiem i escoltem”. El repte, en aquest sentit, no és tenir informació sinó estar entrenats i tenir la capacitat de determinar a què li hem de dedicar temps.

La directora de Maldita.es, Clara Jiménez, remarca que “la informació competeix per la nostra atenció, perquè estar clar que no podem prestar atenció a tot el que ens arriba. Per tant, hem de ser capaços de situar les notícies en una escala de credibilitat, i això és gairebé més important que si en tenim molta o poca quantitat”.

Per tots aquells que no vulguin caure en el consum continuat d’informació, cal tenir en compte que cada cop els mitjans de comunicació estan desenvolupant estratègies d’innovació per permetre als ciutadans mantenir-se ben informats sense la necessitat d’estar constantment consumint informació. Ens referim a butlletins amb les claus del dia o a les notificacions amb les últimes hores.

D’altra banda, Wardle apunta que hem de ser capaços de crear els nostres propis camins informatius i navegar amb gent i mitjans que ens generin confiança, autoritats sanitària a qui creiem i així successivament. Això, és clar, no és una tasca fàcil i requereix, si més no, un treball inicial de determinar qui, què, on i com ens informem. I aquesta estratègia, a la llarga, ens estalviarà molt temps de navegació inútil per notícies o informacions equívoques.

Les causes de tot plegat

“Des del 2017 he refusat l’ús del terme fake news perquè crec que no descriu la complexitat del problema i és que: ni la majoria de contingut és fals, ni és una notícia”. Així de contundent expressa Claire Wardle el seu rebuig al terme més popular per parlar de la desinformació. “Els periodistes som l’objectiu de la desinformació, i aquesta reflexió hi ha molt pocs professionals que siguin capaços de fer-la”, opina Wardle.

Un altre aspecte a tenir en compte és el dels models de negoci, que propicien tant que el periodista acabi publicant informació incorrecta o esbiaixada, d’una qualitat dubtosa, com que el lector s’alimenti d’aquest model de titulars enganyosos, clics i atracció continuada de la nostra atenció, que fa que la tasca de distingir quins mitjans són fiables i quins no sigui ben difícil.

I quines són les causes de què es creï desinformació? Jiménez apunta que en són bàsicament tres. La primera és per un tema econòmic, ja que molts mitjans encara basen els seus ingressos en la publicitat, que es paga mitjançant clics i visites a la web. La segona és per ideologia, perquè la desinformació genera estats d’opinió que afavoreixen unes idees i posicions o unes altres. I la tercera raó és més volàtil, perquè té a veure amb el context directe, per exemple ara, amb la Covid-19, que és una situació difícil on la gent necessita respostes i les busca allà on sigui.

I com es propaga? La corba de propagació de la desinformació s’anomena ‘trompeta d’amplificació’: moment des del qual un rumor comença –en una conversa privada de WhatsApp–, fins al moment en què un mitjà o un polític o personal influent, recullen aquesta informació. És llavors quan aquell rumor està dominant la informació.

Claus per estar ben informats

  1. Seleccionar informació a través d’eines tecnològiques: subscriure’s a butlletins d’informació i activar les notificacions d’un o dos mitjans fiables, fer servir eines com l’aplicació Apple News, o Hootsuite i llistes de Twitter amb trenta o quaranta fonts molt rellevants. Tots aquests petits actes ens poden dirigir a trobar i consumir contingut valuós i fiable. Està clar que aquest punt és conflictiu perquè és difícil saber a qui creure, com construir aquesta selecció i com filtrar la informació de qualitat.
  2. Quan ens arriba una informació, sobretot per WhatsApp o altres aplicacions de xat, hem de buscar la font d’informació: si no té font, no sabem qui  ho ha escrit i d’on surt, no podem confiar-hi. Així mateix, hem de ser responsables de no seguir reenviant aquesta cadena.
  3. Anar més enllà del titular: no ens podem quedar amb els titulars, hem de llegir les notícies al complet perquè la notícia no està només al titular i si és així es tracta d’una informació falsa.
  4. Fixar-nos en el context: dates de publicació, mitjà o font –si no n’has sentit a parlar mai o no et sona de res–, mirar-s’ho amb pinces.
  5. Entrenar la capacitat de detectar la rellevància: com a societat i com a part de l’educació s’ha d’incloure l’alfabetització per així poder determinar quan una informació és rellevant i quan no.

La imprescindible verificació

La desgràcia dels creadors de desinformació és que els mitjans, institucions i agrupacions que es dediquen a verificar notícies i dades són tant o més eficients que les dades i informacions falses. First Draft, del qual Claire Wardle n’és directora executiva, i Maldita.es, cofundat pels periodistes espanyols Julio Montes i Clara Jiménez en són només alguns exemples.

First Draft treballa a partir de la monitorització, que fan a través de paraules clau per rastrejar les diferents comunitats i detectar quan una desinformació s’està estenent. També hi ha el que ells anomenen tipping point (punt d’inflexió), i que és el moment en què el contingut comença a fer-se viral. És llavors quan actuen i quan monitoritzen al mateix temps que informen als mitjans i als periodistes amb els quals col·laboren, perquè també investiguin i verifiquin aquell contingut.

Per la seva part, a Maldita.es funcionen a través de notificacions de la seva comunitat. És a dir, amb possibles notícies falses que circulen per grups de WhatsApp –on es troben la majoria de mentides a Espanya–, correus electrònics o xarxes socials i que ciutadans envien al Maldita.es perquè siguin investigats. Un cop reben la sospita, es tenen en compte dues variables per decidir a què li dediquen temps i esforç. La primera variable és la perillositat i la segona la viralitat. Per exemple, no és igual de perillosa una notícia que afecti la salut pública o a la pau social, que un rumor d’un partit polític. La cofundadora del mitjà, Clara Jiménez, també apunta que si una notícia falsa no és perillosa ni viral, val més no donar-li rellevància i deixar que mori.

El rol de les xarxes

Però, en definitiva, malgrat els esforços de mitjans i organitzacions per desmentir la desinformació, les xarxes socials, hi juguen un paper imprescindible. Jiménez opina que hem d’exigir transparència a les plataformes i pressionar als governs perquè ho facin. “Hem de ser conscients que les plataformes avui en dia són una plaça pública i cal tenir un debat sobre com es gestiona aquesta plaça, perquè si permetem que siguin elles qui decideixen el que és veritat i el que és mentida tenim un problema”.

La ciutadania i els periodistes necessitem tenir certeses, rebre informació veraç i combatre així la confusió de la població que no només viu una infodèmia, sinó que a més ha d’estar pendent de què és veritat i què no. Que el president dels Estats Units, Donald Trump, hagi estat per primer cop qüestionat en una xarxa social tan rellevant com Twitter, segurament és un bon senyal, però no podem abaixar la guàrdia.

Escriure a Report.cat

Marta Campabadal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *