Quaranta anys de periodisme ecologista

Santiago i Jordi Vilanova venent el número zero d’Userda | Foto: Arxiu particular de Santiago Vilanova

El 27 de febrer de 1977 vàrem crear el Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya. En el manifest fundacional ho justificàvem dient: “ Ens constituïm amb ànim de servir totes les comarques i per clarificar els temes relacionats amb el deteriorament de la qualitat de vida  i els desequilibris ecològics que sofreix Catalunya. Som conscients que la informació relativa  a aquests temes que es dóna als diaris no és la completa que caldria, degut sobretot a les pressions econòmiques damunt les empreses i el beneplàcit d’aquestes”. Feia mesos que havíem detectat la urgència  i la necessitat social de donar cobertura informativa als grups de defensa del territori que anaven sorgint a nivell comarcal i als barris de Barcelona.

Situació límit

Els planes de desarrollo del franquisme varen provocar una allau d´obra pública; urbanitzacions en zones ecològicament i paisatgísticament sensibles; centrals tèrmiques i nuclears; embassaments; ports esportius; pistes d´esquí; granges de porcs; agrotòxics… Un creixement especulatiu desmesurat a canvi de pèrdua de terres fèrtils, contaminació del rius i del litoral; pluges àcides i degradació atmosfèrica a les principals ciutats.

Nosaltres vàrem introduir les seccions de medi ambient en els  principals diaris  i aconseguirem que els directors de Diario de Barcelona, El Noticiero Universal, El Correo Catalán, La Hoja del Lunes, en primer lloc, i posteriorment Tele-Exprés, Mundo Diario i fins i tot La Vanguardia (en aquells anys el mitjà més reticent) acceptessin un redactor especialitzat amb aquest tipus d´informació. El sentit de la nostra tasca, però, anava destinada a “ecologitzar” les altres seccions especialment la d’economia, on estaven sòlidament representats els grups de pressió contaminants que denunciàvem. L´estat ecològic del territori era alarmant i la seva capacitat de càrrega estava al límit.

El concepte d´ecologia, creat el 1866 pel naturalista alemany Ernst Haeckel (1834-1919), era desconegut. Aquesta disciplina de les ciències naturals s’exercia de forma discreta en els laboratoris universitaris, especialment en els cercles del prestigiós ecòleg Ramon Margalef (1919-2004). Però no era encara utilitzada pels mitjans periodístics i els partits polítics. Nosaltres vàrem trencar una llança a favor de l’ecologia divulgant la seva vessant científica però, alhora, les seves implicacions socials i polítiques, començant per informar de l’existència dels partits ecologistes en el països nòrdics i centreeuropeus.

El membres del nostre col·lectiu s’havien format amb la lectura de les primeres publicacions ecologistes franceses i nord-americanes, com Le Nouvel Observateur i New Scientist, i en els treballs  intel·lectuals de destacats pensadors, especialment francesos, com Michel Bosquet (André Gorz) i René Dumont; nord-americans com Murray Bookchin, Barry Commoner, Lewis Mumford i Amory Lovins; anglesos com Ernst F. Schumacher i Edward Goldsmith i austríacs com Ivan Illich. També érem fidels lectors de Le Monde i Libération, diaris on ja s´havien creat seccions de medi ambient.

Expulsats de les redaccions

Alguns proveníem de comarques i estàvem sensibilitzats amb els conflictes ecològics que s’hi havien iniciat. Teníem una doble militància: la professió que ens apassionava i l´acció ecologista. El franquisme encara dominava la vida política, tot i les primeres llibertats, i la nostra estratègia es podia entendre com un compromís polític i ètic al servei d´un nou sistema de participació democràtica que encara no s´havia consolidat.

Potser el que més s’acostaria a la nostra tasca seria la que avui porten a terme els periodistes independentistes que treballen en mitjans de comunicació i que alhora formen part de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). En tot cas, aquesta “doble militància” va acabar perjudicant-nos, doncs alguns de nosaltres no vàrem poder continuar exercint durant la Transició. Poc a poc vàrem ser expulsats de les redaccions. Quan tots aquells diaris varen tancar portes (excepte La Vanguardia, on no estàvem representats) nosaltres ja no hi treballàvem.

En els anys que vàrem ser actius, accedir a la informació ambiental va ser molt difícil. No ens podíem protegir amb cap directiva europea per exigir aquest dret. Ni la Generalitat ni les empreses eren partidàries de la transparència. Havíem de fer periodisme d´investigació amb pocs mitjans i, en moltes ocasions, sense el suport de la nostra empresa. Havíem de trobar ajut amb les normatives i directives internacionals que aquí encara no estaven homologades pel Parlament.

Hem de fer constar, però, el suport que vàrem aconseguir d’alguns científics catalans, especialment sobre els perills del cicle de combustible nuclear. Tot i aquestes limitacions, vàrem indagar i publicar temes de gran rellevància: la conversió fraudulenta del gas ciutat a gas natural que va provocar tragèdies urbanes, com l’explosió ocorreguda a Capità Arenas amb dotzenes de morts; la contaminació tèrmica i radioactiva de la central nuclear de Vandellòs al Golf de Sant Jordi; la pol·lució àcida de la tèrmica de Cercs al Berguedà, que va acabar amb una sentència per delicte ecològic contra Carbones de Berga, filial de Fecsa; la falsificació de les concessions mineres per l´explotació de les gredes del volcà Croscat a la Garrotxa; l´impacte de les prospeccions d´urani que volia portar a terme la multinacional Chevron; les morts provocades pel fòsfor blanc dels mistos “garibaldi” que cada revetlla de Sant Joan intoxicava a molts nens que morien de crisis hepàtica; la contaminació del Ter i el Segre pels productes químics de les papereres Torras Hostench a Girona i Inpacsa a Balaguer…I tants altres temes que varen ser notícia de primera plana i que varen divulgar les agencies informatives per tot l’Estat.

A més, alguns membres del col·lectiu ens vàrem vincular a les associacions internacionals de periodistes ecologistes i ambientalistes: la IFEJ (International Federation of Environmental Journalists) i la JNE (Journalistes-écrivains pour la Nature et l´Ecologie), de la que vàrem ser fundadors.

Periodisme ecologic 2Membres del Col·lectiu de Periodistes Ecologistes el 1977 venent Userda a la Plaça de la Catedral de Barcelona | Foto: Arxiu de Santiago Vilanova

El Diario de Barcelona, autogestionat

L’eclosió de la nostra tasca va ser la publicació de la revista Userda que, juntament amb Alfalfa, va ser pionera en el periodisme ecologista. Posteriorment vàrem  participar en la darrera etapa autogestionària de Diario de Barcelona (que vaig dirigir en el període 1983-1984) donant suport solidari als treballadors de Publigraf.

L´alcalde Pasqual Maragall, simpatitzant de la nostra  causa, ens va atorgar el Premi de Periodisme Ciutat de Barcelona. Mesos després el PSC, al veure la nostra línia informativa crítica, va deixar de donar suport al projecte de transició i reconversió tecnològica que havíem presentat conjuntament periodistes i sindicat de treballadors de premsa (STPB) per evitar el tancament del diari.

Quina és, però, a dia d’avui la situació del periodisme ecologista, 40 anys després de la creació del nostre col·lectiu? Doncs la inexistència d’aquesta línia informativa en el grans mitjans. Únicament sobreviu Ecodiari, en format digital, dirigit per Xavier Borràs, i El Triangle, setmanari impulsat per Jaume Reixach, on es pot llegir informació ecologista. També el diari electrònic La Lamentable ens ha obert les portes.

En Xavier Garcia i jo mateix hem seguit publicant llibres d’assaig i novel·les relacionades amb temes ecologistes i analitzant la nostra visió del Procés i del país que volem mitjançant un petit article mensual al diari El Punt-Avui. 

El periodisme de l’economia ‘verda’

La manca a Catalunya d’un partit ecologista amb representació parlamentària, germà dels que existeixen a Europa, com Les Verts a França i Die Grünen a Alemanya, ha dificultat la supervivència del periodisme ecologista. També ha perjudicat, a l’hora de consolidar aquest tipus d’informació, la marginació que tenen les energies renovables i les ecoempreses. Ara bé, els nivells de consciència ecològica de la societat és avui molt superior a la que hi havia els anys setanta i vuitanta.

L´ecologia ha esdevingut, paradoxalment, una paraula de moda. Les plantes de reciclatge i les depuradores; les empreses dedicades a l’agricultura biològica; els parcs eòlics i solars han anat fomentant el que es considera el futur de l’economia “verda”, motor d´un nou capitalisme. Grans grups energètics comencen a invertir en una transició energètica que, tot i la regressió que poden significar les polítiques del president Donald Trump, vol acabar amb una economia basada en els recursos fòssils. Ara bé, l’accés democràtic i a l’autoconsum que faciliten les energies del sol queda relegat pels mitjans de comunicació i els poders públics. Les actuals seccions d’Economia faciliten el màrqueting “verd” als lobbies energètics contaminants (el que s’anomena “greenwashing”) i no ajuden a clarificar la forma com s’ha de produir aquesta transició.

Amb aquest nou escenari apareix, però, un periodisme ambientalista de qualitat, responsable i molt ben documentat, especialment a La Vanguardia de la mà del seu especialista Antonio Cerrillo, que també dirigeix la web Natural, i a El Periódico a càrrec d’Antonio Madridejos.

Considero que l’actual Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), esponsoritzada per l’Obra Social La Caixa, Agbar, Novartis, Gas Natural Fenosa i Ciment Català, afavoreix  el “greenwashing” que practiquen aquestes empreses. Malauradament la proposta ètica (“En cap cas, el periodista utilitzarà els mitjans de comunicació i les noves tecnologies de la informació per servir els interessos dels grups de pressió o societats financeres i/o industrials que actuïn  contra els principis de la sostenibilitat”) que el Col·lectiu de Periodistes Ecologistes presentàrem l’agost de 1999 al Col·legi de Periodistes  i al Consell de la Informació de Catalunya, demanant que s’incorporés al Codi Deontològic, va ser rebutjada.

Santiago Vilanova el 10 de desembre de 2002 durant la inauguració de l’exposició sobre Userda al Col·legi de Periodistes. Foto: Arxiu particular de Santiago VilanovaVilanova, el desembre de 2002 durant la inauguració de l’exposició sobre Userda al Col·legi de Periodistes | Foto: Arxiu particular de Santiago Vilanova

Compromís pel canvi climàtic

De no produir-se un canvi radical que recuperi el periodisme ecologista i compromès difícilment prepararem la societat civil i els consumidors per la crisi que comporta el canvi climàtic i la seva mitigació. Un nou paradigma basat en les energies del sol i en l’economia ecològica no serà just, ni creïble, sense una gestió i una participació democràtica.

El legítim periodisme ambientalista, sense un compromís polític i social, no acaba de ser útil i eficaç. Les estructures de les empreses dedicades a la comunicació haurien de repensar els seus projectes (i també les Facultats de Ciències de la Informació). El “negacionistes” ja tenen els seus grups de pressió informatius per defensar els interessos de les petrolieres, gasistes i nuclears. A l’altre extrem tenim els partidaris del TL2 (“too little”, “too late”; massa poc i massa tard), com James Lovelock, autor de la hipòtesi Gaia. Ells no creuen que la informació sobre els efectes del canvi climàtic pugui capgirar la situació, com tampoc ho farà l’Acord de París o el sistema de compra i venda dels drets a contaminar. Pels TL2 la crisi és irreversible i només ens cal esperar el cataclisme. Queden, finalment, els que creuen que una reforma radical del sistema dominant pot aturar l’apocalipsi. Els periodistes ecologistes som solidaris amb aquesta tercera via. Per això el passat 27 de febrer, 40 anys després, ens varen tornar a reunir en el Col·legi de Periodistes de Catalunya per ratificar el nostre compromís, i analitzar la situació actual que hem sintetitzat en els següents punts:

1.- La directiva europea d’accés lliure a la informació ambiental, adaptada per l’Estat espanyol i la Generalitat, segueix sense complir-se en nombrosos casos que afecten l’entorn i la salut de les persones, especialment en els temes de contaminació radioactiva, cultius transgènics i pol·lució electromagnètica.

2.- No s’utilitzen amb eficàcia les noves tecnologies de la comunicació al servei d’un major control i gestió de l’equilibri ecològic del territori, de la salut de la població i dels treballadors. Els límits d´exposició de contaminació establerts per la UE solen ser decidits per experts vinculats a les gran empreses afectades. Centenars de milers de persones moren de càncers i altres malalties provocades per aquesta manca de control dels cicles productius i l’entrada al mercat de nous productes químics. El principi de precaució no és respectat en la majoria dels estats de la UE.

3.- Grans societats multinacionals energètiques, agroalimentàries, farmacèutiques i mineres utilitzen l’ecologia i el concepte de sostenibilitat com a màrqueting per disfressar l’impacte ambiental i la contaminació que generen els seus productes i les seves explotacions. És el que s´anomena “greenwashing” o blanqueig ambientalista de la seva imatge.

4.- Denunciem que anualment es produeixen centenars d’atemptats i assassinats de periodistes i activistes ecologistes al món, segons informes de les ONG “Global Witness” i Reporters Sense Fronteres, així com acomiadaments a periodistes que treballen en països europeus.

5.- La inexistència d’un Tribunal Penal Internacional de Medi Ambient que pugui condemnar els ecocidis contra la naturalesa i les poblacions afectades, especialment indígenes, facilita aquesta escalada repressiva contra l’activisme ecologista.

6.- Exigim democràcia participativa en la creació d’una verdadera economia ecològica i en la configuració del que s’anomena transició energètica cap a les renovables, i més llibertat d´expressió pels ecologistes i les seves organitzacions en els mitjans de comunicació.

Com veiem, estem lluny de veure satisfetes les nostres reivindicacions dels any setanta i vuitanta en defensa dels drets als bens comuns naturals i de donar informació dels principals problemes ecològics globals que afecten a la humanitat. Com deia Victor Hugo, “ceux qui vivent, ce sont ceux qui lutten” (“els que viuen són els que lluiten”). I per nosaltres –alguns ja setantegem– la lluita continua.

Santiago Vilanova

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *