Com treballa Patrick Radden?

Patrick Radden Keefe durant la seva xerrada al CCCB.
Patrick Radden Keefe durant la seva xerrada al CCCB

El periodisme d’investigació no ha mort. Pot ser que agonitzi degut a la precarietat i la crisi del sector, però encara es manté en forma gràcies a periodistes com Patrick Radden Keefe. Redactor des de fa més d’una dècada al New Yorker, sap que és un privilegiat i que no tothom pot dedicar quatre mesos de feina a investigar un únic tema. Però ell sí que ho pot fer, i per la seva feina ja ha estat guardonat amb nombrosos premis i s’ha convertit en un dels referents contemporanis del periodisme d’investigació.

Sense anar més lluny, el seu llibre No diguis res (Periscopi i Reservoir Books, 2020) és considerat com una de les millors cròniques recents del conflicte a Irlanda del Nord i s’ha convertit en un dels llibres més celebrats de no-ficció dels darrers anys. Una obra que segueix el rastre del periodisme narratiu més clàssic, on es fa un exhaustiu procés de documentació i una acurada estratègia narrativa.

En la mateixa línia, Radden acaba de presentar el seu darrer treball, L’imperi del dolor (Periscopi i Reservoir Books, 2021). Un relat que li ha costat tres anys de recerca i que parla sobre la dinastia dels Sackler, la família de farmacèutics que va crear el medicament que està en l’origen de la crisi dels opioides als Estats Units.

Per tot això, el passat 22 de setembre Patrick Radden va tenir una llarga conversa amb la periodista Mònica Terribas al CCCB. Tota una oportunitat per a poder conèixer en què es fixa aquest periodista a l’hora de treballar les seves històries. I d’interès n’hi havia. Es veia en la sala plena de gom a gom i en el silenci amb què el públic acompanyava les seves paraules. Tothom volia saber el secret: com treballa Patrick Radden?

Un càsting amb gent real

“Crec que sóc un escriptor una mica egoista, perquè només vull seguir les històries que m’interessen”, confessava en iniciar la xerrada. Són les històries que li capten l’atenció i de les quals detecta que “només es veu la punta de l’iceberg”. “I com a ésser humà, m’interessen les històries on hi ha éssers humans, i això és molt poderós, perquè la gent se sent interessada per aquestes històries”, reflexionava Radden.

“Per mi és important escriure llibres que no siguin acadèmics ni dirigits a especialistes, sinó que també els puguin llegir persones que no estan acostumades a llegir no-ficció”, seguia el periodista d’investigació, que considerava que potser per això amb No diguis res ha aconseguit que persones que no tenien interès en el conflicte d’Irlanda del Nord, ara el tinguin gràcies als seus personatges.

L’autor de No diguis res va conversar amb Mònica Terribas

Sí, “personatges”. A Radden li agrada anomenar així a les persones que surten als seus llibres, encara que no siguin de ficció. “És com fer un càsting buscant personatges, com si fossin per una novel·la i aconseguir que es facin tridimensionals”, deia el periodista. “També hi ha personatges que es converteixen en símbols per a la història, com Jean McConville a No diguis res. I al final fan que es puguin incrustar totes aquestes petites històries amb la gran història de fons on tothom surt representat”, matisava.

El cor de tot plegat

Per a Radden, una situació amb què li agrada molt tractar és aquella en què hi ha una persona del centre de la història que no vol parlar. És aleshores que es dedica a preguntar i a investigar sobre ella als del seu voltant. “Seria més avorrit entrevistar directament a Angela Merkel que no pas parlar amb tots els que la tracten de més a prop”, posava com a exemple.

De vegades fa entrevistes que semblen interrogatoris. “Els faig molts cops les mateixes preguntes fins que veig si canvien el relat”, confessava amb un mig somriure. Sobretot l’interessa aquesta paradoxa: “El dolent de la pel·lícula mai es veu com el dolent, sinó com l’heroi. És una idea molt interessant i sempre intento entendre a totes les persones que entrevisto”.

Sovint, per explicar aquests personatges explora molts moments de la seva intimitat. “M’agrada escriure aquestes coses perquè són les que m’agrada llegir”, deia davant d’un públic atent i entregat. “Com a narrador, tinc la necessitat d’arribar al quid de la qüestió, i crec que això sempre et porta a escriure sobre la seva intimitat”, apuntava. Això també el fa reflexionar molt sobre què posar i què no, però sí que té una convicció: “Els llibres que fa anys que has llegit els recordes amb alguna imatge o una frase que els cristal·litza”. Sovint aquests moments estel·lars són, en les seves pròpies paraules, “aquelles curiositats sobre l’entrevista que explico a la dona a l’hora de sopar”. “Allò és el cor de tota la història”, va explicar.

Al final de la conversa, Radden es va adreçar el públic més jove, al que aspira a fer periodisme d’investigació, i va donar uns últims consells: “Descobriu històries, reflexioneu sobre què voleu escriure i a on voleu arribar. Parleu amb moltes persones. Potser heu de parlar amb dinou persones i la número vint és la correcta, la que està al cor de la història”.

L’aclamat escriptor es va acomiadar del públic acceptant que amb el periodisme d’investigació no sempre canvies el món, però l’important és intentar-ho. Explicar-ho. I, a més, és la millor feina del món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *