El fotoperiodisme català busca el seu lloc

Exposició de Pilar Aymerich al complex cultural de Juneda (Lleida). Foto: Judit Alonso

Passen desapercebuts pel gran públic i són sovint precaritzats pels mitjans de comunicació, però sense ells el periodisme no pot existir tal com el coneixem, i més en una societat on les xarxes socials han posat el consum d’imatges al punt de mira.

Es tracta dels fotoperiodistes i precisament per posar-los en valor i tractar els reptes i èxits aconseguits en aquest sector, aquests professionals compten des de fa poc amb un espai de reflexió com és Miravisions, una jornada dedicada a aquest àmbit.

Promoguda per la publicació La Mira, la segona edició d’aquesta iniciativa es va portar a terme del 24 al 26 de setembre a Juneda (Lleida) amb l’objectiu de convertir-se en una referència del sector. I també és una aposta pel territori, ja que aquesta mena d’iniciatives es solen concentrar a Barcelona o altres capitals catalanes.

Volem convertir Juneda en la capital del fotoperiodisme, va dir Francesc Canosa, director de La Mira, tot recordant que la capitalitat del fotoperiodisme català no tenia propietari. Les imatges i el periodisme no són de ningú, va assegurar.

La iniciativa es basava en tres pilars: exposicions, xerrades i premis. D’aquesta manera, busca ser un punt de trobada dels professionals perquè es trobin i parlin, va recalcar Canosa, que també va destacar que la iniciativa és una aposta pel futur així com la seva intergeneracionalitat. Per aquest motiu, i amb l’objectiu d’apropar els reptes del sector a les noves generacions, la jornada es va obrir amb una conversa entre la fotoperiodista Pilar Aymerich i la periodista Mònica Terribas. Durant aquesta, es van anar desgranant detalls de la vida i carrera d’Aymerich, que va reflexionar sobre la situació del sector.


Participants de la xerrada sobre el fotoperiodisme local | Foto: Judit Alonso

Una vida retratant moments i persones

Hi ha tanta informació, que ens oblidem que estem per explicar històries amb imatges, va considerar Aymerich. Moltes vegades, moltes imatges són gratuïtes perquè no hi ha reflexió endarrere, va afegir.  

Conscient d’haver participat a capturar una època, la fotògrafa va deixar clar el seu propòsit. No volia fer fotografia informativa, jo he fet el que volia ensenyar, va admetre. A partir de 1975, la gent surt al carrer, el periodisme creix i surt tota  una generació que està intentant fer un fotoperiodisme europeu, va recordar. Sortíem d’una dictadura i es van ajuntar tres generacions: la que va marxar a l’exili, la que va fer la resistència interior i els joves, va rememorar.

Aymerich, especialitzada en retrat, va explicar que les fotografies han de donar una imatge que doni unes claus que la gent ho entengui. Una sessió de retrat és com un confessionari, a través de la imatge vas retratant aquesta persona i no pots tenir interrupcions, va puntualitzar per després confessar que sovint utilitza música i whisky perquè els convidats es sentin còmodes a les seves sessions.

Aymerich va recalcar els avantatges i inconvenients de desenvolupar aquesta feina de manera independent. Sempre m’he negat a fotografiar personatges de l’extrema dreta. El fet de ser freelance et permet dir no, és un avantatge que sempre he tingut, va recalcar tot afegint que els que estan a un diari no s’hi poden negar.

No obstant això, l’altra cara de la moneda comporta un alt nivell d’exigència. Has de posar els set sentits en aquesta feina perquè si no, no et truquen més, va assegurar. Igualment, va recordar algunes dificultats en la seva carrera. En aquell moment servia per tapar forats: no hi havia gens de respecte cap a la fotografia i els fotògrafs, va recordar.

Més enllà de tapar forats

Tot i que aquesta fase sembla haver estat superada, els professionals del sector s’enfronten a altres reptes com l’honestedat dels mitjans de comunicació, la indefensió davant d’actuacions policials i l’autocrítica. Així, Jordi Borràs, cap de fotografia de La Mira, va reconèixer la dificultat d’encabir tots els elements d’una foto, ja que a vegades no és possible. Si en una manifestació et poses darrere de la policia, et dona només un punt de vista, va dir, tot recordant que l’honestedat dels mitjans de comunicació sovint s’observa en la tria que fan de les imatges que ofereixen les agències de fotografia.  

En aquest sentit, Emilio Morenatti, fotògraf andalús resident a Catalunya que és cap de fotografia dAssociatedPress a Espanya i que al juny va guanyar el Pulitzer per les seves imatges de la pandèmia, va criticar la presència massiva de periodistes a les manifestacions. He arribat a comptar dos-cents periodistes i cinquanta manifestants va apuntar. Estem protagonitzant una història que no és la nostra, va afegir.  Igualment, va considerar que, en aquest tipus de situacions, la por sempre hi és present ja que la feina es pot veure amenaçada. El policia sempre et dirà que esborris la foto i al judici dirà que ho vas fer tu, va lamentar. En aquest sentit, Borràs va animar a canviar el guió i dir als policies que l’esborri ells mateixos mentre el fotògraf truca al seu advocat.

Albert Garcia, fotoperiodista d’El País, va viure aquesta indefensió quan va ser detingut el 18 d’octubre de 2019 durant les protestes per la sentència del Procés. Van començar a apallissar uns nois de manera indiscriminada i un grup de fotoperiodistes ho vam documentar. Em detenen pel simple fet de documentar una detenció policial que no tocava va explicar. L’atestat policial està ple de mentides, per sort està gravat, va afegir aquest professional que està a l’espera d’un que se celebrarà el pròxim 14 d’octubre. En aquest sentit, Borràs, que té tres judicis pendents, va recordar que sovint són la pedra a la sabata: Moltes vegades som la mirada incòmoda que està al lloc que no toca. Fem de notari d’aquella realitat.

Recomanacions als joves

A més de parlar sobre la dificultat d’il·lustrar la mort, en general, i  durant la pandèmia de coronavirus, en particular, els fotoperiodistes van acabar donant una sèrie de recomanacions als joves que es volen introduir al sector on els darrers anys les xarxes socials tenen una gran influència. Si es fan fotos per publicar a les xarxes socials i guanyar seguidors, s’estan apartant de la realitat, va alertar Garcia.

En aquest sentit, Borràs va criticar que es dedica molta energia a la sobreproducció d’imatges i poca energia en conèixer, així que recomana destinar temps a la fotografia que vas a cobrir. Per la seva banda, Morenattitambé va aconsellar als joves: “S’ha de tenir més humilitat i fer de tot, no només allò que ens agrada per tenir bagatge a l’hora de fer una hisria.

La viralitat de les imatges va ser un dels darrers temes de debat que es va tractar a Miravisions. “Els fotoperiodisteslocals també podem fer fotos virals”, va assegurar Oriol Bosch, periodista de l’Agència Catalana de Notícies, tot recordant que les imatges de la detenció de Pablo Haselvan fer la volta al món.

Per la seva part, Xavier Minguella, fotoperiodistes i col·laborador de Som Garrigues, va afirmar que “el món local té moltes imatges que es poden viralitzar, però no mereixen l’atenció dels viralitzadors” i va lamentar que malgrat que  hi ha moltes històries, les úniques que interessen són les turbulentes. Així, aquest fotoperiodista, que fa disset anys que cobreix trenta-tres poblacions, va assegurar que la premsa a les Garrigues si no són desgràcies, no pots arribar enlloc. Pel Glòria, vaig haver de fotografiar els pobles inundats, va ser el diari més llegit, va dir

Tantmateix,  per Cèlia Atset, fotoperiodista col·laboradorade l’ARA, no cal que sempre siguin temes turbulents i va posar com a exemple la imatge viral de les nevades a la Costa Brava d’una fotografia que va fer al 2012.

La importància de conèixer el territori

En aquest sentit, Atset va diferenciar entre la visualització d’un tema i la viralització d’una foto. I en el darrer cas va aconsellar que perquè tingui aquest efecte, cal que sigui una imatge molt explicativa, així més persones l’entenen i la compartiran. Igualment, va esmentar altres factors a tenir en compte: lloc on passa, nombre de persones que afecta, l’estètica ha de ser impactant i que estigui ben resolta tècnicament. Finalment, va destacar la importància de conèixer el terreny de joc. “Així et pots concentrar el 100% al tema, va apuntar.

Aquest darrer aspecte va ser ressaltat per Salvador Redó, excap de fotografia del diari Regió 7. El coneixement del territori és molt important. A la Catalunya interior passen moltes coses, però no li interessen a ningú, va lamentar per després afegir que les imatges del bisbe de Solsona que actualment estan utilitzant els mitjans són les de la seva benedicció.Les fotos van sortir de la meva càmera, només hi érem nosaltres, i llavors no va interessar a ningú, va recordar

A més de debats i espais de networking, Miravisionsreconeix la tasca dels fotoperiodistes catalans amb exposicions i premis. El primer premi va recaure sobre la fotoperiodista Mireia Comas i el seu treball Atrapatspublicat a La Directa sobre joves migrants que van viure en una nau a Terrassa durant la pandèmia. Aquest treball, així com la de la resta dels premiats, es pot veure al complex cultural de Juneda, que també acull una mostra de Pilar Aymerich i un altre de Jordi Borràs. Igualment, una recopilació d’aquestes imatges es podrà veure en elspròxims mesos al Palau Robert de Barcelona. Miravisionsva finalitzar amb una formació sobre fotografia amb drons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *