La política com a show televisiu

Pablo Iglesias se desmelena”, deia el titular del suplement de La Vanguardia. Font: Fashion & Arts Magazine.
"Pablo Iglesias se desmelena”, deia el titular del suplement de La Vanguardia | Foto: Fashion & Arts Magazine

El desenvolupament de les televisions privades i, posteriorment, el naixement d’Internet va propiciar la proliferació de nous gèneres i formats en els diferents mitjans de comunicació.  Un d’ells és l’infotainment, concepte que reuneix dues de les principals funcions dels mitjans de comunicació: la informació i l’entreteniment. Aquest gènere va ser la resposta a la creixent competència audiovisual i a la lluita per l’audiència. La tendència periodística que va promoure consisteix a  representar la realitat en clau espectacular. És a dir: seleccionar els continguts en funció de l’impacte que poden causar sobre l’audiència en lloc de la capacitat per subministrar informació rigorosa i rellevant. 

Segons Salomé Berrocal, professora de Comunicació política de la Universitat de Valladolid, l’infotainment televisiu es manifesta en tres vies paral·leles. Per una banda, en la incorporació de notícies lleugeres (les soft news, que tenen poca importància informativa) en detriment de les notícies d’anàlisi (les hard news). Per l’altra, en la inclusió de temes informatius de gran transcendència en formats destinats a la distracció de l’espectador, com els magazines o els programes contenidors. Un bon exemple és l’ús que l’any 2005 el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va fer del programa Gran Hermano per divulgar el Tractat per a una Constitució Europea. I per últim, el tercer tipus de continguts de politainmentsón aquells formats que parodien l’actualitat informativa.

Infotainment i política

L’infotainment és un gènere present a tots els mitjans de comunicació –amb una especial incidència a la televisió– que afecta les diferents temàtiques informatives. En el cas de la política, s’ha utilitzat el terme politainment per referir-se a la combinació de la informació política i l’entreteniment. Un dels primers exemples d’aquest fenomen és l’aparició de John Kennedy l’any 1960 en el programa The tonight show de Jack Paar de la NBC.  Anys més tard, al 1992, l’aparició de Bill Clinton tocant el saxo amb ulleres de sol al programa The Arsenio Hall Show, a la FOX, seria molt recordada. 

En aquells moments, Clinton era governador d’Arkansas i aspirava a guanyar les primàries demòcrates per proclamar-se candidat per optar a la Casa Blanca. Finalment, va guanyar les primàries i les eleccions presidencials, i es va instaurar la idea que aquella aparició televisiva va ser clau per augmentar la seva popularitat entre els joves i les minories ètniques. La gran novetat va ser l’actitud de Clinton, que va assistir al programa disposat a seguir les regles de joc de l’espectacle televisiu. El polític demòcrata va ser un personatge més del show, no com un invitat rellevant (i avorrit) que cal tractar de forma diferent. 

Clinton Arsenio Hall Comunicacion Politica
Bill Clinton tocant el saxo al programa The Arsenio Hall Show

Un dels primers programes d’infoentreteniment polític a Espanya va ser Las noticias del Guiñol que el Canal+ va començar a emetre l’any 1995. Aquest programa de sàtira política protagonitzat per ninots de làtex estava basat en Les Guignols de l’Info del Canal + francès que, al seu torn, s’havien inspirat en l’Spitting Image britànic. Inicialment, van aparèixer com una secció del programa Lo + Plus, però a causa de a la seva popularitat va acabar convertint-se en un programa independent emès després de l’informatiu nocturn. 

L’èxit del programa va preocupar als dirigents del PP a causa de la possible erosió electoral que els podia ocasionar. Prova d’això va ser la portada del diari ABC del 4 d’abril del 1997 amb aquest titular: “Dirigentes del PP consideran necesario poner en marcha un ‘contraguiñol‘”. La notícia anava acompanyada de la fotografia dels personatges del Guiñol de José Maria Aznar i Ana Botella amb cara de preocupació. A partir d’aquell moment, les conseqüències electorals que es podien derivar del politainment van començar a preocupar als polítics. 

Las noticias del Guiñol del Canal+ va preocupar a molts polítics

La bona acceptació de Las noticias del Guiñol per part del públic va provocar que altres cadenes apostessin pel politainment amb programes com Caiga quien Caiga (1996) o El informal (1998), ambdós a Telecinco. Anys més tard van aparèixer nous programes com els late shows Buenafuente i Noche Hache, emesos per Antena 3 i Cuatro, respectivament (2005); i Polònia (2006), l’exitós programa de paròdia política emès per TV3. 

A partir d’aleshores, la graella mediàtica compta amb una gran varietat de programes de politainment en format de magazines, reportatges, entrevistes o tertúlies d’actualitat. Podem trobar, entre d’altres, magazines polititzats com Espejo público (Antena 3), El programa de Ana Rosa (Telecinco) o Viajando con Chester (Cuatro); programes polítics espectacularitzats com Al rojo vivo i El objetivo (La sexta) o Las mañanas de cuatro (Cuatro); o infoshows com El intermedio (La sexta) o Està passant (TV3). Tots aquests programes comparteixen un mateix estil narratiu. 

Una imatge promocional de Polònia, la paròdia política de TV3

Simplisme i sensacionalisme 

Un dels canvis mediàtics que es deriven de l’adopció del politainment té a veure amb la priorització de soft news, continguts que inclouen històries sensacionalistes i informacions que posen el focus en l’entreteniment. D’aquesta manera, aquests tipus d’informacions han desplaçat les notícies polítiques de rellevància que solen anar acompanyades d’anàlisi i opinió. 

Segons Anne-Marie Gingrás, professora de la Universitat de Québec, l’estil narratiu de l’espectacularització es concreta en quatre estratègies: dramatització (èmfasis del conflicte i l’alarmisme), fragmentació (explicació d’un fet aïllat per sobre del procés), normalització (simplisme a l’hora de proposar solucions amb l’objectiu de recuperar la normalitat) i personalització (reducció de la informació al cas particular). De la mateixa manera, els trets temàtics i estilístics del politainment prioritzen aquells continguts susceptibles de generar més impacte sobre l’audiència. Aquestes informacions no son tractades de forma rigorosa i es transmeten amb la finalitat d’entretenir. Un bon exemple és el tractament mediàtic que alguns mitjans van realitzar sobre la relació entre Albert Rivera i la cantant Malú. Els rumors sobre si hi havia o no enamorament, o de si s’anaven a viure junts o no, entre altres aspectes, van acaparar moltes hores de programes del cor. 

També s’opta per parodiar les fonts oficials a través de l’elecció de declaracions errònies o ridícules, la descontextualització o els gestos exagerats. Aquest efecte paròdic s’accentua mitjançant el muntatge, els efectes visuals o el doblatge. Els programes de zàpping son l’exemple paradigmàtic d’aquesta categoria. En relació amb les característiques tècniques, el politainment utilitza efectes audiovisuals com la música dramàtica, l’alentiment de les imatges, el pla subjectiu o els efectes de postproducció. 

El polític fins a la sopa 

Com hem vist, el politainment es basa, d’una banda, en la presència de l’actualitat política en programes informatius però amb un tractament superficial i espectacular; i per l’altra, en la incorporació de la política en programes no informatius (talk shows, programes d’entrevistes, d’humor, etc).  El programa Sálvame de Jorge Javier Vázquez és bon exemple d’aquest tipus de narrativa. L’any 2014, després de la polèmica celebració del Toro de la Vega, el flamant presentador va anunciar en directe que deixaria de votar al PSOE per permetre aquest tipus d’actes que maltracten animals. Per sorpresa per a tothom, en qüestió de minuts, la direcció del programa va informar a Vázquez que el líder socialista, Pedro Sánchez, volia parlar personalment amb ell. El programa va paralitzar tot el que tenia preparat per seguir la trucada que es va produir directament al telèfon personal del presentador. El polític socialista es va comprometre a portar al Congrés una llei de protecció dels animals.

Jorge Javier Vázquez parlant en directe amb Pedro Sánchez.  Font: Mediaset.
Jorge Javier Vázquez parlant en directe amb Pedro Sánchez | Mediaset

Amb intervencions com la de Sánchez a Sálvame, els polítics intenten apropar la seva faceta més humana al públic. En aquests programes es troben amb uns espectadors que els permeten ampliar la seva base electoral perquè no són consumidors habituals de hard news. Aquests teleespectadors tenen el desig de descobrir en els polítics espurnes de la seva pròpia quotidianitat, fent-los més humans i propers.  Els assessors de comunicació tenen molt clar que la millor manera de comunicar amb els electors és a través de continguts que provoquin una major sensació d’identificació i proximitat, i això s’aconsegueix sobretot amb l’aparició dels candidats en propostes mediàtiques no estrictament polítiques amb l’objectiu que l’espectador vegi molt al candidat a través de la televisió. Aquesta exposició mediàtica constant possibilita que els votants desenvolupin el que els psicòlegs Horton i Whol van anomenar “relacions parasocials”: és a dir, arribar a percebre els líders polítics com a íntims perquè els veuen de forma recurrent a través de la petita pantalla. 

La llista d’exemples de “relacions parasocials” és molt llarga. Un dels més sonats el va protagonitzar Mariano Rajoy l’any 2000 abans de fer-se oficial la seva candidatura a la presidència del govern espanyol. Concretament, va aparèixer com a actor convidat interpretant-se a si mateix en la sèrie d’humor Jacinto Durante, representante, de TVE1. El paper de Rajoy va consistir a ajudar a entrar a un monjo i al seu seguici en un edifici públic. L’escena conclou amb la següent frase: “Gracias, Mariano. Sigues siendo el político menos político que conozco”.

Una altra fita televisiva inoblidable va ser el ball que al 2015 va protagonitzar en ple prime time l’aleshores vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría al programa El Hormiguero d’Antena 3. La participació de la política popular en el programa es va gestionar uns quants mesos abans quan Pablo Motos i Jorge Salvador, màxims responsables del programa, van acudir a La Moncloa per sol·licitar la presència de Rajoy o bé de Sáenz de Santamaría a l’espai televisiu. Finalment, la vicepresidenta va acceptar la invitació aconsellada pels seus assessors amb la finalitat de traslladar una imatge propera i jovenívola a la ciutadania. I la jugada va sortir molt bé: 3.125.000 espectadors (16,5% de share) van veure l’entrevista i el ball de Sáenz de Santamaría. 

Un personatge típic del politainment espanyol és el cantant i presentador Bertín Osborne. A través de diversos programes, ha compartit pantalla amb diferents polítics. A la darrera campanya electoral, els candidats Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal van participar al programa Mi casa es la tuya (Telecinco). Amb anterioritat, Osborne havia entrevistat a Pedro Sánchez, aleshores secretari general del PSOE. En aquella ocasió es va parlar molt poc de política i la conversa es va centrar en la vida de Sánchez. El polític socialista va explicar que havia passat un temps treballant a l’estranger, que havia estat a l’atur i que fins i tot va haver de repartir molts currículums per aconseguir una feina.

Polítics a la moda 

La televisió és l’espai principal on es produeixen les “relacions parasocials”, però també trobem exemples en altres suports comunicatius, com en la premsa. La revista de moda i tendències Vogue n’és un bon exemple. En aquest cas, els polítics persegueixen arribar al públic femení. L’any 2015, la revista va entrevistar a Albert Rivera, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. El polític de Podemos va agrair la petició al començament de la seva entrevista: “Sou una revista molt famosa. Teniu un nínxol de mercat assegut i seguidors fidels. Sou una referència per a molta gent que sap que marqueu tendència en molts aspectes… A més, al vostre públic l’afecten els problemes d’aquest país exactament igual que a la resta”. Iglesias també va protagonitzar una entrevista al suplement Magazine Fashion & Arts de La Vanguardia on li preguntaven trivialitats com els mites eròtics, la moda, drogues, el vestuari de la seva mare o la bellesa dels seus adversaris polítics: “Pedro [Sánchez] és alt, esportista, ben plantat. Si em pregunten per alguna cosa positiva d’ell, sempre dic que és molt guapo. I es sorprenen, com si fos una cosa menor”, va respondre Iglesias. Les fotos que acompanyaven l’entrevista semblaven un anunci de colònia: en blanc i negre i amb la cabellera a l’aire. 

Pablo Iglesias
“Pablo Iglesias se desmelena”, deia el titular del suplement de La Vanguardia | Foto: Fashion & Arts Magazine

Aquestes aparicions dels polítics en les revistes de moda no han estat exemptes de crítica, però els candidats no rebutgen sortir-hi. Al contrari, els beneficis que obtenen són majors que les crítiques. El primer ministre italià, Silvio Berlusconi, ho tenia molt clar. Quan la premsa internacional el criticava per la seva inclinació als escàndols, Il Cavaliere optava per oferir el seu perfil més familiar al seminari femení Chi: “Tots els que em critiquen, el Wall Street Journal, el Financial Times, però qui els llegeix aquí? Són en anglès! Quantes còpies ven Chi i quantes el Financial Times?”, es preguntava Berlusconi.

Els partits polítics, doncs, han incrementat la presència dels seus dirigents en els programes de politainment perquè, d’una banda, els mitjans de comunicació han augmentat les seves demandes per convidar-los i, per l’altra, l’exposició mediàtica els permet accedir a nous votants que no són consumidors habituals d’informatius.  El win-win entre polítics i mitjans és indiscutible. Tanmateix, l’altra cara de la moneda és la banalització de la política ja que aquests programes han contribuït a trivialitzar la informació política perjudicant la visió objectiva del votant. És el preu de l’espectacle polític televisiu. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.