Mig segle de periodisme gonzo

Peu de foto: Gabriela Wiener en una imatge d’arxiu. Foto: Foto: Alejandra Devescovi
Gabriela Wiener en una imatge d’arxiu | Foto: Alejandra Devescovi

Cinquanta anys després dels inicis del periodisme gonzo, l’estela del periodista i escriptor nord-americà Hunter S. Thompson, el seu precursor, segueix perdurant en la memòria i l’escriptura de molts periodistes. Amb la ploma de Thomson, el periodisme va començar a escriure’s en primera persona. Al 1970, quan va escriure l’article El Derby de Kentucky es decadente y depravado (The Kentucky Derby is Decadent and Depraved) per la revista Scanlan’s Monthly,era la primera vegada que el protagonista era el mateix periodista i s’allunyava, així, de l’objectivitat, una de les màximes a les quals, fins llavors, l’ofici periodístic s’aferrava. L’objecte pròpiament de la notícia era el narrador de la història, aquell que sofria o vivia de primera mà el que succeïa i es convertia en part de la història per informar i descobrir una nova realitat al lector.

Des d’aleshores, convertir el propi relat en un fet noticiable ha estat el motlle per l’estil de molts periodistes en gèneres com la crònica o el llibre de ficció o no-ficció. En el gonzo, el periodista fins i tot pot acabar causant les situacions que acabarà relatant. Recomanem cinc títols i noms actuals que elaboren un mapa del periodisme gonzo contemporani i que poden ser bones lectures per aquest estiu estrany i diferent per culpa de la Covid. 

1. Gabriela Wiener

L’autorreferència constant als textos de Gabriela Wiener (Lima, 1975) no és una mirada egocèntrica a la seva vida, sinó una visibilització i una denúncia a aspectes que des d’una mirada personal fa públics. El poliamor, el racisme, el sexe, els cànons de bellesa, el gènere i tots els prejudicis que es tenen d’aquestes qüestions són la base dels seus articles, cròniques i llibres. Referència del gènere en l’àmbit hispanoamericà, Wiener ha publicat a mitjans com El PaísViceeldiario.es,Revista Anfibia o Clarín i és autora de vuit llibres, com Nueve lunas (Random House, 2009) –sobre el seu propi embaràs– o Dicen de mí (Esto no es Berlín, 2018), una deconstrucció personal amb opinions de familiars i amics sobre ella mateixa.

Recomanem especialment el seu primer llibre, Sexografía (Melusina, 2008), que constitueix el seu primer relat a la manera gonzo amb el seu cos com a subjecte per descobrir diferents realitats a través de la sexualitat. Les diferents seccions d’una presó peruana o una clínica de donació d’òvuls a Espanya es converteixen en els paisatges urbans de Wiener, que detalla els processos en què persones migrants i pobres reaccionen davant de les necessitats físiques i econòmiques. Perquè, per exemple, no és el mateix donar òvuls des de l’altruisme total que des de la necessitat econòmica. En aquest capítol, Adiós ovocito adiós, l’autora relata en carn pròpia l’experiència de la donació i com és tractada pel fet de ser peruana amb trets físics de pobles originaris americans. Una lectura imprescindible per conèixer de prop diferents realitats a través del que, de vegades, s’amaga més.

2. Kiko Amat

Per a Kiko Amat (Sant Boi de Llobregat, 1971), no hi ha una literatura i un periodisme sense un jo. Més enllà de l’autoreferència contínua en els seus llibres, moltes de les seves cròniques, crítiques i entrevistes bateguen al ritme que Amat ho fa, convertint-se ell mateix en un personatge més de l’article. Tot i relatar la perifèria de Barcelona en les seves novel·les, com a Cosas que hacen BUM (Anagrama, 2007) o Rompepistas (Anagrama, 2009), no és tant en aquests llibres sinó en la seva producció periodística on s’estableix a ell mateix com a personatge dels seus textos. 

Entre aquests, destaca Chap Chap (Blackie Books, 2015), un recull dels seus millors i pitjors articles –segons les seves pròpies paraules–, entre els quals es troba la crònica de la seva visita a Queralbs en plena investigació del cas Pujol o les entrevistes gens preparades a artistes com Leticia Dolera, on l’entrevistador adquireix una importància gairebé igual a la de l’entrevistat. En declaracions a EFE, Amat reconeixia que el jo bàsic dels seus articles “crea familiaritat, intimitat, proximitat”. Per a qui s’escriu, si no és per a un lector, un subjecte que busca complicitat, entendre i ser entès?

3. Robert Juan-Cantavella

Del periodisme gonzo al periodisme punk. Amb El Dorado (Mondadori, 2008), Robert Juan-Cantavella (Almassora, 1976) es llençava a la piscina al periodisme gonzo amb una novel·la que transcendeix l’estil de Thomson, en què critica l’especulació immobiliària a la costa valenciana. Trebor Escarbot, el protagonista, s’inventa el periodisme punk, un succedani del gonzo que el personatge treballa en una investigació sobre la prevaricació a les somniades ciutats de vacances valencianes. Ingeni, brusquedat i molta ironia es mesclen en aquest subgènere periodístic ideat dins la novel·la, com si fos ficció, però que denuncia realitats candents de l’època boja de la construcció a Espanya.

Juna-Cantavella prové d’una bona escola per al periodisme: va ser editor a la revista Lateral, dedicada principalment a la literatura, l’art, la filosofia i el cinema. Allà va aprendre l’ofici d’editar i de rellegir, i hi va poder descobrir nous talents de la literatura. Allò real se submergeix en la literatura d’una manera fascinant en l’escriptura de Juan-Cantavella, com també ho demostra al llibre La Realidad: Crónicas canallas (Malpaso, 2016).

4. Florence Aubenas

Des que Florence Aubenas (Brussel·les, 1961) va tornar de l’Iraq després de ser-hi segrestada el 2005 durant la guerra, la vida va fer-li un canvi. Aquesta periodista belga, però, no va deixar anar les seves ganes d’explicar i retratar certs problemes de la societat i va inscriure’s a les oficines de demanda de feina, no sense abans tenyir-se de rossa i reduint el seu currículum als estudis de batxillerat amb l’objectiu d’escriure un llibre sobre l’experiència. Les seves vivències com a personal de la neteja cobrant 700 euros al mes amb cinc feines a la setmana van quedar plasmades a El muelle de Ouistreham (Anagrama, 2011). Les condicions més que precàries de la feina a la qual ella opta –però que molts altres no tenen més remei que acceptar– són devastadores. L’odissea comença a les oficines de treball temporal, on els currículums es llegeixen en un minut –o menys– i els candidats no només han d’esborrar experiència laboral o d’estudis per ser aptes per a certes feines, sinó que han d’admetre que estan disposats a cobrar menys, encara que el sou sigui miserable.

Aubenas passa per tots aquests estats, des de la burocràcia infernal fins als horaris demencials que té per netejar oficines a partir de les 5.30h del matí. Un retrat de la por: la que senten milions de persones per perdre la feina que els permet mantenir la seva família en condicions fatals, en les quals moltes vegades no s’inclou un contracte laboral en regla. Acceptar qualsevol cosa a canvi de quasi res. Un exercici de periodisme gonzo bastant extrem en què la salut de l’escriptora va patir a causa de les condicions laborals de la feina que li tocava fer.

5. Javier López Menacho

Viure de feina precària en feina precària no és, la gran major part de vegades, una opció per a escriure una novel·la. La necessitat de treballar en qualsevol circumstància va ser la de Javier López Mechado (Córdoba, 1983), que durant la seva vida universitària –i després d’haver acabat el màster– va ser mascota de Gallina Blanca i d’una empresa de xocolata fins a promotor d’una companyia de telèfons convencent a persones al trajecte del tren Barcelona-Terrassa. Mentre treballava, també assistia a classes de crònica narrativa i va pensar que podria treure alguna cosa interessant de les seves vivències. El resultat és Yo, precario (Libros del Lince, 2013), un conjunt de cròniques que beuen directament de l’essència de Thomson i que destaquen que, tot i la preparació d’estudis de López Mechado, li era impossible trobar feines del seu àmbit i havia d’aferrar-se a la primera feina precària que trobés, una història malauradament molt habitual arreu del territori. Altes dosis d’humor i ironia es trenen amb la descripció de condicions laborals des de dins, radiografia de la situació de milions de joves a Espanya.

Escriure a Report.cat
Karen Montero

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *