A principis de novembre es va filtrar una conversa telefònica, enregistrada per la Guàrdia Civil en el marc de l’operació Volhof, entre David Madí, antic home fort de Convergència, i el periodista Tatxo Benet, soci de Mediapro. L’extracte d’àudio filtrat va córrer ràpidament pels WhatsApps de molts professionals de productores audiovisuals catalanes que immediatament, estupefactes, van manifestar la seva indignació.

Durant la conversa Benet demana a Madí que l’ajudi a desencallar la compra de drets d’antena i a prioritzar l’emissió a TV3, abans de les eleccions al Parlament de Catalunya, d’una sèrie documental de vuit capítols sobre el Procés per valor de 800.000 €. Anteriorment, el productor de Mediapro havia parlat amb el director de la cadena, Vicent Sanchis, que com que no disposava del pressupost per fer l’adquisició, li havia suggerit que, per tal de fer la compra, ho vehiculés per la via política. Un cop fet, des del Departament d’Economia li suggereixen que ho tramiti mitjançant una dotació especial del Departament de Cultura.

Davant d’això, la Junta de PRO-DOCS (Associació de Productors Documentals), ràpidament va reaccionar amb un dur comunicat on posa de manifest el greuge comparatiu amb la resta de productores independents catalanes i denuncia, per enèsima vegada, la davallada d’inversió que pateix el sector documental per part de Televisió de Catalunya. “El que per nosaltres és realment rellevant de l’àudio, el que posa de manifest, és el desemparament de la producció de documentals a Catalunya per part de qui n’ha de ser el principal motor: Televisió de Catalunya”, resa el comunicat.

Però, en què consisteix aquest desemparament?

Caiguda dràstica de la inversió

Televisió de Catalunya havia estat fa uns anys un motor financer molt important gràcies al qual Barcelona –i Catalunya per extensió– s’havia convertit en la capital del documental del sud d’Europa. Sovint els projectes catalans, coproduïts per TV3, eren d’abast internacional. En canvi, des de fa uns anys la situació ha anat decaient de forma dràstica i dramàtica. Tal com esmenta PRO-DOCS al seu comunicat, l’any 2011 –entre coproduccions i drets d’antena– Televisió de Catalunya va invertir 1.319.000 euros. En el que portem de 2020, aquesta xifra ha caigut fins a situar-se en 178.500 €. És a dir, set cops menys.

Per això, l’àudio on Madí i Benet expliquen com aconseguir, mitjançant favors polítics i no pas seguint els procediments habituals, un pressupost de 800.000 € per una sèrie documental de vuit capítols no ha fet més que encendre els ànims d’un sector que ja està molt cremat. I més si tenim en compte que moltes productores petites pateixen aquestes retallades mentre que qui pretén cobrar aquest preu, molt per sobre del que s’està pagant a la resta, és Mediapro, primer grup audiovisual espanyol que el 2019 va facturar 1.817 milions d’euros.

Paradoxalment, aquesta deriva de Televisió de Catalunya coincideix en el temps amb l’aparició, des de fa uns anys, de plataformes de continguts en streaming com Netflix, HBO, Amazon Prime o Filmin, entre altres, que han provocat que el gènere documental hagi anat a l’alça, despertant un gran interès en els espectadors. Avui, més que mai, es consumeixendocumentals. Prova d’això és que any rere any el Festival DocsBarcelona augmenta la xifra d’espectadors i enguany, que s’ha celebrat en línia a causa de la Covid-19, fins a 130.000 persones han seguit la seva programació. Una altra dada a tenir en compte és que el programa Sense Ficció dels dimarts al vespre (TV3 és l’única televisió d’Europa que emet documentals en horari de màxima audiència en el seu primer canal) gaudeix de molt bones audiències, fins al punt que sovint supera a totes les altres cadenes. Aquestes dades, però, amaguen una crua realitat. I és que al DocsBarcelona cada cop costa més programar bons documentals produïts a Catalunya i, d’altra banda, els bons números del Sense Ficció són per documentals fets a preu de ganga i a costa de l’acceptació, per part de les productores independents, de xifres paupèrrimes davant la necessitat de donar sortida als seus projectes.

A conseqüència d’aquesta manca d’inversió veiem com, en línies generals, els documentals de casa nostra produïts per TV3 són, a grans trets, de menor qualitat, fets amb menys mitjans i sobre continguts molt locals. Un fet que, al seu torn, implica nul·les possibilitats de ser oferts per emetre no tan sols a l’estranger, sinó tampoc a la resta de televisions de l’estat, el que suposa que les productores no poden treure més rendiment econòmic d’aquell producte.

Xifres irrisòries per una feina intensa

Els professionals de continguts audiovisuals aspiren a arribar a la màxima audiència possible. Per això, és necessari comptar amb recursos econòmics dignes per part de les cadenes o plataformes que després ompliran les seves graelles amb aquests projectes. Actualment les xifres estan molt lluny de ser-ho. Tal com denunciava PRO-DOCS, s’està pagant “20.000 € per documental en la darrera comissió (de TV3). 1.500 € de drets d’antena per documentals ja acabats”. “Una tendència a la baixa que s’arrossega des de fa deu anys –prossegueix el comunicat– quan es dotava amb 60.000 € la coproducció de llargs documentals”. Amb aquests 20.000 € que TV3 està pagant actualment resulta impossible tirar endavant projectes amb ambició internacional. Cal tenir en compte que fer un documental sovint porta anys de feina fins que veu la llum, el que representa una gran despesa.

Primer, cal dedicar molt temps a desenvolupar la idea, el que implica un període llarg de recerca d’informació, de personatges i d’arxiu: documents, fotografies, material audiovisual, material sonor, músiques, etc. que generalment estan subjectes a drets de propietat intel·lectual i d’autor que incrementen molt els pressupostos. Un cop la idea ha pres forma, cal elaborar dossiers en diferents idiomes, realitzar rodatges i muntatges previs a la producció per mostrar la proposta audiovisual als futurs compradors i així poder accedir als ajuts públics o privats.

Segon, durant la producció s’han de costejar viatges, hotels, dietes, sous d’equips tècnics, guionistes, directors, muntadors, operadors de càmera, sonidistes, grafistes, maquilladores, productors, administratius, honoraris de gestoria, lloguers d’oficina, de platós, de sales d’edició, de material, de transports, assegurances de rodatge, etc. I, finalment, la promoció. I segur que em deixo moltes altres partides de despesa. Feu números vosaltres mateixos. Al final, l’única solució és treballar amb equips reduïts de caràcter multidisciplinar. És a dir, quatre o cinc persones que ho facin tot.

En el millor dels casos, quan el documental està llest, han passat dos anys d’intensa feina. Si Televisió de Catalunya ha acceptat entrar com a coproductora en el projecte, amb sort, ha aportat 20.000 € més una part de l’arxiu del seu fons documental, que també es cobra –a 800 € el minut d’imatges–. El mateix succeeix a RTVE. Si no hi ha una coproducció, i un cop acabat tenen interès a emetre’l, només paguen 1.500 € pels drets d’emissió. Seixanta minuts de graella en prime time, surt a 25 € el minut. Mediapro demanava 100.000 € per cada capítol. El problema, com bé diu PRO-DOCS, no són els 800.000 € per una sèrie de vuit capítols, que segurament és el preu just que s’hauria de pagar en circumstàncies normals, el problema és com fer que totes les productores tinguin igualtat de condicions. 

Requeriments que entorpeixen la feina

Tot això ha provocat que algunes –per no dir moltes– productores independents catalanes estiguin deixant de comptar amb el finançament de TV3 o, directament, ja ni presentin els seus projectes a les comissions que cada any convoca Televisió de Catalunya i en les quals es decideix quins documentals es financen. Tal com diu el comunicat de PRO-DOCS, “fer documentals avui, al nostre país, no és rendible ni sostenible. Molts companys i companyes estan declinant les ofertes de Televisió de Catalunya. I qui les accepta ho fa més per criteris vocacionals que econòmics”. Que molts documentalistes de casa nostra ignorin TV3 com a font de finançament també s’explica perquè, acompanyat de la caiguda en la inversió, hi ha una sèrie de requeriments que la televisió catalana exigeix per contracte i que no fan més que entorpir la feina.

Per exemple, es demana una versió catalana, exclusiva per TV3, del documental. Això és comprensible des del punt de vista lingüístic. El que la gent no sap –a la televisió sí, però creiem que no ho valoren prou– és que quan en el projecte hi participen altres televisions espanyoles o estrangeres –que també exigeixen el mateix– tot plegat es fa molt difícil. Resumint: TV3 exigeix que, sempre que el sàpiguen, la gent que apareix al documental parli en català. I a TVE demanen el mateix però en castellà. Això implica que les respostes dels entrevistats han de ser en els dos idiomes. Us imagineu a una persona parlant davant de càmera –per alguns això ja és un tràngol– sobre un tema personalment delicat i que, quan acabi, se li demani que ho repeteixi en l’altra idioma i hi posi la mateixa intensitat emocional? Per no parlar que tot plegatimplica dos muntatges diferents que suposen setmanes de feina extra. Per tant, amb aquests pressupostos irrisoris i aquestes condicions contractuals, sembla poc compatible poder produir documentals que puguin interessar a Televisió de Catalunya i, al mateix temps, a Televisió Espanyola, Movistar+, Netflix, Amazon Prime, etc.

Per tot plegat, les productores catalanes cada cop més estan buscant finançament en cadenes espanyoles com TVE o Movistar+ o, directament a les esmentades plataformes que es mostren obertes a rebre projectes. Els documentals catalans, doncs, marxen a Madrid. Aquesta és la realitat. Si som a temps o no de posar-hi solució ja és una altra història.