Sandra Miguez és una prestigiosa periodista i escriptora argentina que ha visitat Barcelona en diverses ocasions i que actualment està tres mesos viatjant per diferents indrets de l’Estat espanyol per presentar la segona edició del seu llibre Líbranos del mal (Azogue Libros, 2023).

El proper dijous 12 de febrer a les sis de la tarda, la Sala de Juntes del Col·legi de Periodistes, acollirà un acte on Miguez, convidada pel grup de periodistes de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere de Catalunya (XIDPIC.cat), presentarà el seu llibre i reflexionarà sobre la professió.

Actualment, Miguez exerceix com assessora de comunicació a la província argentina d’Entre Ríos, on resideix, i també col·labora com a experta en cooperació internacional amb organismes internacionals. Amb una trajectòria de quatre dècades de dedicació professional als mitjans de comunicació, des de fa quinze anys, condueix, des de fa catorze anys, el programa de ràdio Y de repente la noche, on busca visibilitzar i profunditzar la perspectiva de gènere en la tasca comunicativa. Paral·lelament, exerceix com a docent en el postgrau en Gènere i Drets Humans de la Universidad Tecnológica Nacional (UTN), universitat pública del seu país, i a l’organització Acción Educativa. És, doncs, una professional de referència en periodisme inclusiu, comunicació pública, salut i feminisme.

Maltractaments ocults

El llibre Líbranos del mal s’inicia després que dues monges, Silvia Albarenque i Roxana Peña, denunciessin els maltractament patits en el convent de les monges de clausura Carmelitas Descalzas, a la petita ciutat de Nogoyá, al nord-est de l’Argentina.

“Les víctimes van viure un autèntic calvari fins que van aconseguir escapar del convent i denunciar el que havien patit portes endins. Fins i tot una d’elles només demanava un trasllat, que mai no li va ser concedit”, explica Miguez en relació amb “uns fets que l’Església coneixia i que va mantenir ocults”. El cas va arribar als tribunals i la mare superiora del convent va ser condemnada pels delictes de privació il·legítima de llibertat i aplicació de turments. Però Miguez va decidir investigar més a fons.

“Va ser un treball que em va portar molt de temps d’investigació i estudi per revelar com un ordre religiós, amb orígens al segle IX abans de Crist, continua aplicant normes pròpies de l’edat mitjana, com l’autoflagel·lació o l’ús de mètodes per a la ‘purificació de la carn’ mitjançant tortures amb fuets i cilicis”, relata. Unes pràctiques que, segons Miguez, encara persisteixen.

La periodista va escriure el llibre per entendre com és possible “que continuïn passant fets atroços dins d’una institució que es presenta com a defensora de valors humans i socials? Qui controla que aquestes situacions no tornin a produir-se?”, es pregunta. En el moment de la publicació, aquest treball va ser elogiat per la Cambra de Diputats de l’Argentina i per altres institucions.

Resistències institucionals

Aquest no és, però, l’únic treball en el qual Miguez combina literatura i denúncia. Anteriorment va escriure Crímenes menores. Género y poder judicial, la trama de una disputa sobre la justícia i la Llei Micaela, que obliga els diferents poders de l’estat argentí a formar-se en matèria de gènere. “La trama sorgeix a partir del feminicidi de Micaela García, una jove estudiant segrestada, violada i assassinada, i de la recerca de justícia per part de la seva família, que encara avui continua”, explica. En aquest treball d’investigació va analitzar críticament el funcionament del sistema judicial així com la persistent manca de perspectiva de gènere, posant al descobert fal·làcies i ocultacions que impactaren no només en les víctimes directes, sinó en el conjunt de la societat.

Per documentar aquestes històries reals, Miguez ha hagut d’afrontar resistències institucionals d’organismes amb pràctiques allunyades dels estàndards actuals en matèria de drets. “Ambdós successos van generar una profunda commoció a la província on visc, Entre Ríos –recorda–, i van tenir ressò fins i tot a escala internacional. El que publico és un encreuament entre crònica periodística i narrativa, que serveix per reflexionar i conscienciar en clau de drets humans i per intentar evitar la reproducció de la violència que s’hi narra. Trobar l’equilibri entre rigor, precisió i sensibilitat –sense caure en el sensacionalisme ni en concessions morboses– és una de les cerques més exigents del nostre ofici i és la convicció ètica personal que em guia”.

La política regressiva de Milei

L’arribada de Javier Milei a la presidència de l’Argentina, ja fa més de dos anys, no va significar per a Miguez –com sí per altres companyes de mitjans de comunicació públics– la pèrdua de la seva feina, però li va servir per replantejar-se profundament el periodisme i implicar-se activament en la defensa dels avenços aconseguits pel feminisme. “El periodisme argentí travessa un moment extremadament crític i perillós, marcat per un clima d’assetjament creixent des del poder polític. Amb el nou govern ja s’ha documentat un augment significatiu d’agressions, estigmatització i atacs contra la premsa, una situació que ha estat assenyalada amb preocupació per organitzacions de drets humans i sindicats del sector”, denuncia.

Segons Miguez, institucions com Amnistia Internacional, el Centro de Estudios Legales y Sociales, el Foro de Periodistas de Argentina (FOPEA), a més de sindicats de professionals de la informació, han denunciat davant la Comissió Interamericana de Drets Humans un deteriorament sostingut de la llibertat d’expressió en aquest país.

Així, alerten que, des de fa almenys dos anys, la premsa s’enfronta a atacs constants i planificats que inclouen discursos d’odi, repressió física, persecució judicial i l’ús de l’aparell estatal per anar contra l’exercici de la professió. Segons el monitoratge d’aquestes entitats, el 2025 es van registrar més de dues-centes agressions contra professionals de la premsa, més de la meitat vinculades a discursos estigmatitzadors provinents del mateix president o de funcionaris del govern. Expressions com “no odiem prou els periodistes” o la desqualificació sistemàtica amb termes com “mentiders”, “corruptes” o “subornats” contribueixen a legitimar l’hostilitat i a erosionar la confiança social en la professió.

Modelar l’opinió pública

Les conseqüències del nou estat repressiu i d’ultradreta les pateix gran part de la societat, especialment les dones, el feminisme i la lluita contra la violència de gènere. “Les mesures socials i comunicatives del govern de Milei han tingut un impacte profund i regressiu entre les dones i en el món de la comunicació, però també en l’educació, la salut, la discapacitat, el desenvolupament tecnològic i la ciència. Una de les decisions més significatives ha estat el desmantellament de l’estructura estatal dedicada a les polítiques de gènere, amb la dissolució del Ministerio de las Mujeres, Género y Diversidad i amb una forta retallada pressupostària i de personal”, critica Miguez.

Aquesta política de retallades ha representat un retrocés històric en la prevenció de la violència, la promoció de la igualtat i, en definitiva, de l’equitat en l’accés a llocs de responsabilitat. “L’eliminació o reducció dràstica de programes clau confirma que vivim en un context alarmant, on els feminicidis continuen amb taxes elevades i no hi ha polítiques dissenyades per fer-hi front. A això s’hi afegeix una narrativa oficial que proposa, entre altres mesures, eliminar la figura del feminicidi del Codi Penal, fet que ha estat durament qüestionat per organitzacions de drets humans per voler invisibilitzar la violència per raons de gènere i augmentar el risc per a dones, adolescents i nenes”, continua denunciant Miguez.

Amb l’objectiu clar de modelar l’opinió pública argentina en favor de polítiques regressives, el govern ha impulsat l’anomenada “batalla cultural” contra el que defineix com a “ideologia de gènere”, amb la finalitat de desacreditar el feminisme i presentar les polítiques d’igualtat com a innecessàries o perjudicials. Aquest discurs ha aprofundit la polarització social i ha generat un clima hostil en alguns mitjans de comunicació. Tanmateix, assegura, “aquestes polítiques també han derivat en una creixent mobilització social. Dones, col·lectius de la diversitat i sindicats s’han organitzat per defensar els drets conquerits i denunciar el que perceben com un retrocés en matèria d’igualtat i drets humans. Tot i viure amb una gran sensació de vulnerabilitat, posem de manifest una societat activa que resisteix i s’organitza davant l’avenç de polítiques regressives. S’ha aconseguit revertir algunes d’aquestes mesures, com ara la decisió de vetar la llei d’emergència en discapacitat, per exemple”.

Mobilitzar les periodistes

Miguez es mostra convençuda de la necessitat d’una mobilització nacional i internacional de persones progressistes, feministes i periodistes, i defensa, com a tal i com a membre, també, de la Xarxa Internacional de Periodistes, que és fonamental que les professionals de la comunicació estiguin unides i participin en xarxes de comunicació feministes “perquè només des del col·lectiu és possible fer front als atacs contra la igualtat, la llibertat d’expressió i els drets conquerits. Les experiències recents, tant a l’Argentina com a escala internacional, mostren que quan les veus crítiques són estigmatitzades o silenciades, les respostes individuals resulten insuficients davant estructures de poder consolidades”.

En els darrers anys, Miguez ha viatjat en diferents ocasions al nostre país. “Viatjar aquests últims anys ha estat per a mi molt més que una agenda de presentacions o activitats formals. Cada viatge ha representat, sobretot, una experiència de trobada i de construcció política i afectiva amb companyes de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere a Catalunya, així com amb comunicadores, activistes i organitzacions feministes que afronten reptes similars en contextos diferents, o amb amistats amb qui comparteixo llargues converses sobre l’actualitat. En aquest intercanvi es construeix un aprenentatge mutu que reforça una convicció personal i política: les xarxes no són només espais professionals, sinó autèntiques comunitats de cura, resistència i producció col·lectiva de sentit, indispensables per sostenir el feminisme i la comunicació crítica en temps complexos”, conclou.