Sense les trampes de Capote

: L’escriptor Emmanuel Carrère.
L’escriptor Emmanuel Carrère

                                                                                    “En comptes de parlar més fort, com faria un orador no tan hàbil, Pau abaixa la veu. El públic es veu obligat a callar i fins i tot a acostar-s’hi per sentir-lo.”
El Regne
, Carrère

Sempre que vol, Emmanuel Carrère (París, 1957) obre l’aixeta i deixa que ragi: “No ens estimàvem bé. Tant l’un com l’altre teníem por de la vida, tots dos érem uns neuròtics. Bevíem massa, fèiem l’amor d’esma i cadascun tendia a fer responsable l’altre de la seva infelicitat. (…) Em sentia impotent, exiliat en aquesta perifèria de la vida que és un matrimoni infeliç, condemnat a un enfonsament llarg i apàtic. Em deia que potser hauria de marxar, però tenia por de provocar una catàstrofe”, escriu per exemple a El Regne (Anagrama, 2015, traduït per Jordi Martín Lloret).

Com que és ell mateix qui obre l’aixeta, també decideix quan tancar-la. Per això cada vegada que li pregunten pel risc d’exposar-se tan impúdicament, Carrère respon que no li fa gens ni mica de por: “sóc jo qui decideix què revelar i què callar”. Va repetir-ho en el discurs d’agraïment del Premi FIL de Literatura en Llengües Romàniques 2017, que va rebre el passat 25 de novembre, a la 31ena edició de la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (Mèxic).

La seva obra de no-ficció té dues constants. Una primera persona del singular magnètica, escrigui sobre el que escrigui: el relat (mite o realitat) que sustenta la fe cristiana; un poeta rus postpunk i exiliat, que tant aviat simpatitza amb el feixisme com s’oposa a Putin; un pare modèlic fins que assassina tota la seva família, o el passat nazi de l’avi. Parli del que parli, Carrère ho cus sempre tot a la seva pròpia peripècia vital.

L’altra constant és la curiositat, una necessitat imperiosa d’entendre els perquès. Una actitud que queda palesa, quan a El Regne, hi explica que la reacció dels fidels a les sinagogues, sempre que l’apòstol Pau els revelava la resurrecció de Jesús, era entusiasmar-se o endur-se les mans al cap i titllar-ho de blasfèmia. Ell, en canvi, és partidari d’una tercera reacció: la dels que quedaven trasbalsats per la convicció de l’orador, i tan intrigats que, sense cap compromís, volien saber-ne més. I preguntaven.

La mentida de Romand

Però tornem a quan Carrère encara buscava la veu. En els set anys que va estar treballant en el llibre L’adversari –que seria el seu primer títol de no-ficció–, va rellegir A sang freda un mínim de cinc vegades, impressionat per la força de la seva construcció i la nitidesa cristal·lina de la seva prosa. Pensava que el clàssic de Capote li serviria de model per explicar el crim de Jean-Claude Romand, que l’any 1993 va matar la seva dona, els fills, els seus pares i el gos per no haver d’acceptar que feia mitja vida que mentia.

Romand no era metge ni investigador a l’OMS com havia fet creure a tothom durant divuit anys: passava els dies dins del cotxe, aparcat en àrees de descans de les autopistes, llegint la premsa o llibres de ciència, filosofia o teologia, fins que va veure que era a punt de ser descobert i “va preferir matar els seus, abans que afrontar les seves mirades”, afirma Carrère en un dels articles inclosos a Conviene tener un sitio adonde ir (Anagrama, 2017).

Aquest nou llibre compila una trentena de cròniques, reportatges, articles d’opinió i assajos, escrits entre 1990 i 2015 (i traduïts al castellà per Jaime Zulaika), una mina tant per als lectors habituals de l’escriptor francès com per als que encara no el coneixien. Mostra com les gasta en la distància curta i detalla el procés de creació d’algunes de les seves obres anteriors, com la biografia de Philip K. Dick (“parlar-ne és com fotre’s un àcid, de seguida deixes de tocar de peus a terra”), l’esbojarrada història d’Eduard Limónov (poeta underground a la URSS, vagabund als EUA, escriptor a París, soldat de fortuna als Balcans i, finalment, fundador d’un partit bolxevic a Rússia) o la del mateix Romand.

Empantanegat a la història

Amb el referent de Capote al cap, Carrère contacta amb Romand i li diu que vol entrevistar-lo. Que vol entendre-ho. Però només obté silenci. Un silenci que durarà dos anys, fins que l’assassí el trenca des de la presó, després de llegir una de les seves novel·les. I diu que accepta, que endavant. I Carrère té accés al sumari de la instrucció, “una pila de capses de cartró, el doble d’alta que jo”.

L’escriptor, guionista i realitzador s’hi submergeix. Omple centenars de pàgines amb notes. I prova de narrar-ho des de diferents punts de vista. Però no se’n surt. Passa cinc anys empantanegat amb aquella paperassa, rellegint compulsivament el llibre amb què el de Nova Orleans havia encunyat l’etiqueta de novel·la de no-ficció l’any 1966, intentant imitar aquell to “deliberadament impersonal”. Fins que s’adona que l’obra mestra “descansa sobre una trampa”. Capote va fingir que no havia conegut mai els assassins, que no els havia tractat durant els cinc anys que havia durat el procés ni els havia acompanyat fins a la forca. Obsessionat per evitar la primera persona, s’havia esborrat de la narració, s’havia oblidat de ser fidel a la veritat.

Jean-Claude Romand, l’assassí que mentia tothom

Amb aquell estil, Carrère era incapaç d’explicar el crim de Romand, no lliscava prou bé. Per no parar boig, abandona el projecte. I així, sense la pressió de pensar en la seva publicació, comença a redactar un informe sobre què havia representat per a ell aquell cas. “El matí del dissabte 9 de gener de 1993, mentre Jean-Claude Romand matava la seva dona i els seus fills, jo assistia amb els meus a una reunió pedagògica a l’escola del Gabriel, el nostre primogènit”, escriu, i aquesta acabaria sent l’arrencada de L’adversari.

I des d’aquella primera frase, posa en un mateix pla el crim de Romand, el protagonista, i la seva pròpia intimitat. S’inclouen la història, i aquest resulta ser el desllorigador. La resta “va venir, no diré que fàcilment, però tot seguit i com pel seu propi impuls”, confessa a Conviene tener un sitio adonde ir.

L’espurna de la seva particular biografia de Limónov també està explicada en aquest últim llibre. Un amic seu preparava el llançament d’una revista de reportatges i li demana un tema. “Limónov”, diu Carrère. L’amic se’l mira, bocabadat: “Limónov és un canalla feixista!”. I Carrère li etziba: “No ho sé. S’haurà de veure”. I aquesta és la seva actitud. No donar mai res per sabut, investigar, preguntar, contrastar, i narrar. I fer que sembli fàcil fer-ho, quan no ho és gens.

Després de L’adversari, escriurà quatre llibres més de no-ficció, tots quatre narrats en primera persona, jugant-s’hi la cara, golafre amb els detalls però sense inventar, i protagonitzats per personatges colpidors i fascinants.

I com també va dir en el FIL, quan parles de persones reals, amb noms i cognoms, “t’arrisques a fer-los mal, i molt, i no sempre els deixes la possibilitat d’aturar el suplici”. Carrè reconeix molt bé aquest terreny relliscós, i diu que fins ara ningú no l’ha demandat ni l’ha volgut pegar. “O en tot cas ningú ho ha fet encara”.

Recomana no burlar-se dels protagonistes de les històries que triem. Ser escrupolosament respectuós tant amb la veritat com amb els seus protagonistes. Diu que en tot moment va assegurar a Romand, per exemple, que “no era el seu advocat i que no escriuria la seva versió de la història”. Cal fugir de la “curiositat condescendent que és el motor dels reportatges de televisió en què s’ensenyen llançaments de nans o psiquiatres per a conillets d’Índies”, escriu a El Regne. L’única curiositat vàlida és la que no et deixa dormir si no la satisfàs.

Escriure a Report.cat

Jordi Benavente

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *