“La persona que havia pensat que no era ningú, pot arribar a ser algú. Aquest és el poder de YouTube. Aquest és el teu poder. El de tots vosaltres”.
Així es defineix YouTube a sí mateix. La plataforma ja no és aquella del 2008, quan un dels seus creadors la va estrenar amb un vídeo d’un zoo. Ara, YouTube compta amb més de mil milions d’usuaris que visualitzen vídeos una mitjana de mil milions d’hores diàries, i no només per veure gats sinó per qualsevol motiu, el que ha convertit YouTube en el segon buscador del món més utilitzat després de Google. Tenint en compte el gran ús i trànsit de la plataforma, és evident que tot tipus de mitjans de comunicació no han volgut perdre l’oportunitat d’agafar un pessic d’aquestes cerques de milions d’usuaris.
La gran majoria d’ells allotja als seus canals petites peces que resumeixen les notícies destacades del mes o clips del que han mostrat per televisió, com la BBC o Associated Press. Però, tal i com apunta Ramón Salaverría, vicedegà d’investigació de la facultat de Comunicació de la Universitat de Navarra i subdirector del Center for Internet Studies and Digital Life, “anomenar ‘periodisme digital’ a aquestes peces no té sentit. Avui en dia, tot el periodisme que es fa a la televisió, a la ràdio i fins i tot a les publicacions impreses és digital ja que en totes les fases de la cerca, contrast i contextualització de les peces es fan servir aquests canals. Seria encertat dir que al segle XXI, tot el periodisme és digital”.
“Dins d’aquest ús generalitzat, –prossegueix– hi ha un periodisme particular que utilitza, s’expressa i es difon únicament a les xarxes, al ciberespai. I aquest és el que, des de fa quinze anys, anomenen ‘ciberperiodisme’. Si fem cas de la definició, els canals dels mitjans esmentats no fan estrictament ciberperiodisme ja que no hi ha una estratègia, un contingut adaptat ni una narrativa digital. Simplement, utilitzen aquesta popular plataforma per allotjar-hi continguts”.
Sortida professional
Periodismo&Misterio és el canal de la periodista Lourdes Gómez, un dels exemples de ciberperiodisme a YouTube. Aquesta extremenya treballa en el programa de la televisió 168 Horas de Canal Extremadura i combina aquesta feina amb col·laboracions en altres programes i ràdio i publicacions a revistes especialitzades de misteri. Admet que YouTube ha sigut una de les grans portes que l’ha portat a trobar oportunitats de feina que abans no s’hauria imaginat.
“Estava a Cáceres visitant unes runes i vaig decidir provar de fer un Facebook Live (vídeo de Facebook retransmès en directe). Em semblava anecdòtic, però després de fer-ho vàries vegades em vaig adonar que no era així, que era la nova realitat del periodisme. Els vídeos que només tenien un parell de minuts tenien molt d’èxit, molt més que els textos llargs que escrivia al blog. I així va ser com vaig decidir crear el canal”, explica. Actualment, amb quasi 20.000 subscriptors, Gómez ho combina amb les altres feines i hi dedica les mateixes quantitats d’hores que requeriria “qualsevol altra notícia en qualsevol altre mitjà”.
Tenir èxit a YouTube es deu, en part, al gran nombre de visualitzacions que tenen els vídeos, al nombre de subscriptors i al contingut. Per això, Gómez té clar que si vol fer créixer el canal, els seus vídeos no només han d’aportar contingut periodístic, sinó que també han de jugar segons les regles de la plataforma. “Si parlo d’una aparició que hi ha hagut en una església durant una missa, no titularé el vídeo ‘Miracle ocorregut a l’església X’, com titularíem en un diari sinó ‘La miraculosa hòstia sagrada’ per a que els usuaris tinguin curiositat i vegin el vídeo. Després, el contingut ja el tracto de forma més seriosa i professional”, exemplifica.
Video de presentació del canal de Lourdes Gómez Periodismo&Misterio
La perversió de la informació
La necessitat d’atraure l’atenció, retenir els usuaris i aconseguir subscriptors fan pensar, però, que realitzar clips informatius seriosos és inviable. O almenys això és el que opina Salaverría. “Per a tenir realment un tractament periodístic complert els hi falta, a tots els vídeos, una major contextualització: per què ha passat el que s’explica? Quines són les causes? I les conseqüències? Com i a qui afecta? YouTube no és un mitjà periodístic ben desenvolupat, és un lloc ple de píndoles de vídeos independents que no aporten major informació més enllà del que estan tractant”, sentencia.
“Aquí ens costa veure-ho com una plataforma que no sigui per nens o per escoltar música, però a YouTube s’hi pot fer carrera i es pot fer periodisme seriós i rigorós”, contradiu l’extremenya. “Hem d’acceptar que la realitat ha canviat i,o bé pugem al tren, o es farà massa tard. El periodisme molt seriós no funciona del tot a YouTube per la simple raó que el gruix de públic és jove”, explica. “Per això –afegeix– he après a fer titulars cridaners i impactants, per atraure l’atenció i, en el contingut, tractar el tema amb la seriositat i rigorositat. Tampoc tenim motius per fer periodisme avorrit. Nosaltres tenim la capacitat de fer-lo interessant i impactant sense deixar la professionalitat de banda”.
“Es pot combinar perfectament l’entreteniment i la naturalitat en comunicar el contingut amb un periodisme seriós, sincer i honest”, explica Guillermo González. Aquest periodista esportiu de 28 anys gestiona amb dos amics periodistes, tres canals a YouTube sobre futbol com són Campeones (485.000 subscriptors), Sabor a Fútbol (quasi 27.000 subscriptors) i Charlas de Fútbol (quasi 44.000 subscriptors).
El primer canal és un cas d’èxit a Espanya i, amb l’experiència d’estar treballant en la tercera temporada, González pot assegurar que, més que la professionalitat i rigorositat dels seus vídeos, “la gent aprecia la manera en com ho comuniques. L’aspecte important és que quan tinguis un tema ho expliquis de manera que enganxis a la gent. No veig pas que entreteniment i informació hagin d’estar separats”.
L’especialitat de ‘Sabor a Fútbol’ és la cerca d’històries curioses del futbol
Interacció amb l’audiència
“La clau de l’èxit d’aquest tipus de plataformes rau en l’aplicació de conceptes que trenquen amb les mecàniques tradicionals”, afirma Salaverría. L’acadèmic es refereix al fet que a YouTube no hi ha horaris d’emissió i que la plataforma suggereix altres peces segons els vídeos que es consumeix, oferint així una experiència d’usuari molt bona.
Per la seva part, l’autora de Periodismo&Misterio ressalta que cadascú és el seu propi cap en un mitjà. “No hi ha presses, no hi ha horaris, ho pots fer quan vols i la gent té contacte directe amb tu sense que necessitis cap tipus de producció”, assegura. Precisament, Gómez ha optat per elaborar vídeos sempre en directe ja que no té prou temps per editar-los. Abans de fer-los, es documenta, es prepara el tema, busca imatges, fonts, busca companys que hi vulguin participar i tinguin altres opinions o bé els truca en directe, i aprofita per llegir els comentaris que li deixa la gent. Això últim, segons ella, és molt important. “Em vaig adonar que agrada molt que citis a la gent en directe. També es donen situacions que no et planteges, com que algú complementi i retroalimenti el que estàs comentant sobre OVNIS, enriquint molt l’espai”, explica.
Per la seva part, Guillermo González assegura que la interacció amb l’audiència és una de les coses que més aprecia. “Et puc dir que entre 200 i 300 subscriptors ens escriuen diàriament quins gustos tenen, quins hàbits tenen, què opinen d’alguns temes, quins són els seus jugadors preferits…”, afirma. També creu que el fet d’haver après a usar un mitjà audiovisual des de zero és una gran avantatge ja que incrementa en gran mesura l’autonomia. “Quan vaig començar la carrera, no m’esperava que arribaria a saber editar, a saber buscar plans bonics, a comunicar de manera diferent… el fet que cada dia hagis de ser tu qui ha de treballar i buscar-se les garrofes és molt positiu”, conclou.
Els tres presentadors de Campeones dediquen entre deu i onze hores diàries a cada vídeo. L’han d’editar, gestionar-lo per les xarxes socials, organitzar els continguts, actualitzar el que s’havia pensat el dia anterior a la gravació, etc. “Són molts processos”, detalla González. “Fer un vídeo a YouTube no és tant fàcil com la gent pensa. Conec a varis Youtubers i els que estan millor valorats treballen com bèsties i dediquen moltes hores al seu canal”, admet.
Un dels canals dedicat a l’esport amb més seguidors és ‘Campeones’, que ja porta tres temporades
Monetització i patrocinadors
I tota aquesta feina, com es pot retribuir? Youtubers com Rubius i Vegetta, entre d’altres, estan molt ben pagats per gravar vídeos mentre juguen a la Play, i això ens porta a pensar que disposar d’un canal a la plataforma vol dir guanyar fortunes. “Jo no visc de la plataforma i, de fet, no m’ho puc plantejar en aquests moments”, admet Gómez.
Mentre que aquesta sí sembla ser una bona sortida professional i una bona carta de presentació, viure-hi només un s’ho pot plantejar a llarg termini. “És arriscat entendre YouTube com el teu únic mitjà de supervivència ja que la remuneració arriba amb el pas del temps, com l’hi ha passat a la meva parella, que després d’uns anys ja viu de YouTube”, il·lustra aquesta periodista.
En aquest sentit, l’oferta i la demanda es compleix també pels clips digitals: si hi ha una demanda desatesa i pots atendre-la, l’èxit és més que probable. Aquest ha estat el cas de Campeones que, tot i que sembla estrany, ha triomfat perquè “no hi havia cap canal de futbol de llengua espanyola a YouTube”, explica González.
Abans d’aventurar-se al 2015 en la seva creació, els tres periodistes van realitzar un estudi i anàlisis del mercat. I com que hi van veure possibilitats, van aprofitar el buit. “Vam començar a crear continguts digeribles, poc complicats, fàcils de consumir i d’entreteniment de trenta minuts. Poc a poc vam començar a generar reconeixement cap a la nostra marca, i així fins avui”, recorda González. Actualment, amb quasi 560.000 subscriptors entre els tres canals, ja viuen únicament de YouTube.
I com és això? El canal Sabor a Fútbol, on hi ha pocs vídeos que arribin als deu minuts de continguts, té com a protagonista principal Mahou. “El benefici econòmic que tens de les visualitzacions dels teus vídeos és ínfim, d’on realment traiem un sou és dels patrocinadors. Després d’haver guanyat un reconeixement a la plataforma, Mahou ens va contactar i vam obrir un canal amb ells com a patrocinador. Nosaltres decidim quin tipus de contingut fem i ells hi posen la marca”, explica González.
A finals de maig, el youtuber amb més seguidors d’Espanya, ElRubius, anunciava que es prenia un descans per estrès
Qui més en treu rendiment?
“Nosaltres busquem marques per a Youtubers i Youtubers per als briefings de les marques. Tenim un doble objectiu amb els youtubers: incrementem la seva audiència millorant el seu posicionament, entre altres, i incrementem els seus ingressos amb col·laboracions amb patrocinadors, per exemple”, explica Patricia González, cap de màrqueting de 2btube, agència que està a cavall de la publicitat i la representació de talents.
L’empresa va néixer al 2014 quan un holandès i una francesa, seguint el moviment de les audiències, van apostar per aquesta plataforma de vídeos. Com a partners de YouTube, 2btube té un software que permet gestionar i monitoritzar els continguts dels youtubers que representen a més dels seus drets digitals. Un temps després, van ampliar la seva oferta i van establir un catàleg de serveis que ofereixen als gestors de continguts. “Avui en dia, més que una multichannel network som una agència de representació de talents digitals, una productora digital (perquè elaborem molt contingut propi) i una agència creativa que uneix talents amb marques”, detalla Patrícia González.
Com ells, moltes empreses han desenvolupat la seva secció destinada a continguts audiovisuals digitals com és el cas de Boomerang o el conglomerat Shine Iberia TV amb Tubewok, i d’altres que se centren en determinats serveis de representació com BrandTube o la mateixa 2btube.
Està clar que l’auge de figures com la youtuber Dulceida (Aida Domènech) i la seva rendibilitat econòmica en vendes de productes ha provocat l’aparició d’una sèrie de negocis al seu voltant. “Nosaltres traiem un percentatge dels beneficis que generen els canals que representem”, explica la cap de màrqueting de 2btube. “Majoritàriament, –prossegueix– se situa entre un 70–30 a favor del talent a través d’un contracte anual. Pel que fa a les marques, treballem amb més de cent-cinquanta i de tot tipus”.
El volum de feina d’una empresa com 2btube mostra la importància del fenomen dels youtubers. Tenen un equip comercial que dóna a conèixer els seus clients. En aquests moments, gestionen 550 canals, la meitat dels quals aproximadament són youtubers destacats (amb més de 100.000 subscriptors) i la resta forma part de l’escola de YouTube, on es concentren en fer-los créixer. D’aquests 550, sortits després d’haver-ne refusat uns 5.000; entre 100 i 150 canals tenen un sou mínim de 800 euros al mes, el que per a aquesta empresa implica que ja poden viure de YouTube. Els seus youtubers més destacats pertanyen als gèneres del gaming, l’entreteniment general, l’estil de vida, continguts infantils i musicals. Ni un, doncs, d’informació periodística.
La youtuber Dulceida ha protagonitzat vídeos relacionats amb campanyes socials
Experiència global
“YouTube és bo pels periodistes. Abans, quan acabaves la carrera tenies poques sortides laborals i si no et contractaven en cap dels mitjans que existien, no podies fer res. En canvi ara, gràcies a la plataforma pots crear el teu propi mitjà de comunicació (perquè té la seva pròpia audiència, el pots fer créixer i et permet vendre-ho a les marques) i del tipus que tu vols: d’informació, safareig, humor,… i això fa que qualsevol periodista tingui les portes obertes a treballar en un mitjà de comunicació”, detalla Patrícia González.
Com la resta de fonts consultades, ella també creu que la plataforma ofereix avantatges com l’experiència amb la realització de guions, l’edició, l’aprenentatge de disseny gràfic, la gestió de les xarxes socials i desenvolupen la responsabilitat i la constància de pujar contingut amb certa freqüència perquè l’algoritme de la plataforma ‘treballi amb tu’”, explica González. A més, els periodistes també aprenen conceptes de màrqueting amb conceptes com ROI, branding, KPI’s i, sobretot, amb la creativitat.
“A més a més, encara que a algú li agradi quelcom molt concret, això també té el seu nínxol al qual s’hi pot arribar. Els mitjans de comunicació tradicionals són massius i intenten arribar al màxim de gent possible. Amb YouTube no fa falta ja que un pot connectar amb gent que té mateixa passió”, conclou aquesta experta.
Aquest és el cas de canal Abbey C, d’una periodista que elabora vídeos de poesia, el del canal El coleccionista de mundos, un periodista que parla de llibres, el de la periodista Susana Yábar, que té un canal on només parla de temes de fitness i vida saludable o el que ja hem citat de Campeones.
Tot i això, no s’observa que periodistes facin periodisme o informació a YouTube. “El periodisme tradicional segueix existint però en altres formats”, argumenten des de 2btube. “Informació n’hi ha. Per exemple, Campeones fa informació, el que passa és que degut a certes limitacions (com els drets d’imatge) han de buscar altres maneres de fer-ho. YouTube no s’allunya del què és un mitjà de comunicació, poc a poc es va professionalitzant i fins i tot té els seus gèneres (entreteniment, moda, vida saludable, etc..), continguts (la plataforma assegura que bàsicament té contingut d’entreteniment, educatius i emocionals) i formats” afirma Patricia González. Per exemple, els booktubers tenen el wrap up (llibres del mes), entrevistes i els vídeos de tags mentre que en els vídeos de moda podem trobar els hauls, la mostra de productes acabats, els roomtours, etc. De fet, s’hauria d’estudiar més en profunditat perquè la plataforma no s’allunya tant d’un mitjà tradicional”, conclou.
El coleccionista de Mundos, canal especialitzat en la crítica literaria, acumula milers de seguidors
Mancances formatives
Un cop dit això, podem dir que les facultats de periodisme preparen per nínxols com els que ofereix YouTube? Segons Ramón Salaverría els mitjans digitals tenen un paper protagonista a les aules. Segons aquest expert, preparen els alumnes de manera que estiguin formats per la demanda actual en periodisme digital. Guillermo González, en canvi, considera que les universitats no estan tractant aquests tipus de mitjans. De fet, no hi ha cap formació reglada que ensenyi com treballar amb YouTube o com gestionar els continguts digitals. “A la universitat no em van preparar mai per aquesta feina. Quan faig xerrades a la facultat de comunicació de la Complutense sempre comento que a la universitat mai trobaran ni les eines ni els instruments. El periodisme és desalentador, hi ha poques sortides i molta competència. Falta que ens donin eines que ens permetin trobar sortides”, es lamenta aquest periodista.
Malgrat aquesta manca de formació, es comencen a veure cursos orientats a aquesta nova realitat com el màster de la Universidad Rey Juan Carlos en Gestió i comunicació en els eSports; que ofereix els coneixements bàsics i necessaris sobre com retransmetre competicions de videojocs.
Estem, doncs, davant de tot un nou fenomen que no para de créixer. Influencers, instagramers, bloggers, gestors de contingut, youtubers… tota una nova nomenclatura que intenta definir les noves generacions que desenvolupen la seva feina a través de les xarxes digitals. Si els periodistes que fan informació, ja sigui barrejant-hi entreteniment o no, segueixen incrementant en aquesta plataforma, com els hauríem d’anomenar? “Jo prefereixo que diguin que sóc un periodista que fa contingut a YouTube. No que sóc un influencer”, aclareix Guillermo. Ho deixarem així, doncs.
