Fa gairebé un any que el periodista alemany Jakob Reimann va publicar al seu compte d’X un extret de trenta segons d’una entrevista entre Anna Staroselski –membre de l’associació conservadora de dreta i proisraeliana Werte-Initiative– i l’activista i militant de l’FPD (Partit Democràtic Lliure) Karoline Preissler. En la piulada, el periodista citava literalment a Preissler, qui en relació amb acusacions de violació contra soldats israelians a la pressó de Sde Teiman al desert de Negev, va afirmar que “fins i tot aquí, Israel continua sent l’actor més humà”.

Uns mesos més tard, Reimann va rebre una notificació del tribunal regional advertint-li que el cas arribaria a judici. “Diuen que la vaig citar malament. I això va portar a la incitació perquè la meva intenció, segons ells, era incitar l’odi contra ella.”, relata l’avui declarat culpable. La sentència la va rebre fa un mes: ara, si repeteix la mateixa publicació, haurà de pagar 250.000€ o passar mig any a la garjola.

Reimann, que va viure un any a Palestina i un altre a Israel, fa anys que denuncia els abusos i tortures a les presons israelianes, especialment els casos de violència sexual contra presoners palestins. “Malgrat tot, jo continuo treballant com a periodista de manera rigorosa i no penso deixar que em facin callar”, declara. I no fa broma.

Descriu el judici com una farsa, amb una jutgessa parcial que des del principi interrompia constantment al seu advocat i acceptava proves manipulades de part de la contrària sense cap revisió adequada. Està convençut que “si aquest conflicte fos a un altre lloc, com al Congo o al Sudan, segurament no hauria acabat davant d’un tribunal”.

Diferents casos

Ignacio Rosalanda, periodista del Junge Welt, rebia protecció consular mexicana el maig del 2024 després d’haver patit agressions per part de la policia alemanya, qui va impedir-lo de fer la seva feina donant cobertura informativa al desallotjament de la Universitat Humboldt de Berlín. Això mentre cobria l’ocupació d’un campus universitari per part d’estudiants en protesta contra “les inaccions del govern alemany i com aquest participa activament en el genocidi a Gaza”.

A un any vista dels fets, Rosalanda encara té judicis pendents tant amb les autoritats com amb el mitjà pel qual treballava. Respecte al seu cas, avui es manté silenci perquè tem patir conseqüències legals més greus, com la pèrdua del visat que li permet exercir a Alemanya com a periodista mexicà. Als estudiants que van participar de l’ocupació se’ls va anomenar ‘simpatitzants de terroristes’ per oposar-se a la guerra d’Israel a Gaza.

I un tercer cas: l’abril de 2025, el canal de televisió alemany Südwestrundfunk (SWR) suspenia el programa Talk Show, que conduïa la periodista Helen Fares, després que aquesta promocionés a Instagram una aplicació per boicotejar productes israelians, fet que va deslligar una onada de pressions polítiques i amenaces de mort i deportació cap a aquesta professional de la informació. La cadena va argumentar que Fares havia violat el principi de neutralitat, mentre que ella defensa el seu dret a l’expressió política.  Reimann, Rosalanda i Fares són tres periodistes amb trajectòries diferents amb un denominador en comú: tots ells són solidaris amb la causa Palestina i foren censurats.

Repressió a l’alça

“No són fets aïllats”, assegura Karim Bonhoff, portaveu del European Legal Support Center (ELSC), l’organisme que proporciona dades sobre la repressió a la solidaritat palestina a Alemanya, recollint incidents des de prop del 2020.

“Ho podem demostrar amb les nostres dades”, apunta l’expert. “Hem creat una base amb 766 casos de repressió anti-palestina a Alemanya. I això és només la punta de l’iceberg”, afegeix. Es refereix al primer expedient substanciós sobre el tema –que es va presentar a mitjans el juliol d’aquest any i del qual l’ELSC hi va col·laborar amb diferents organitzacions socials i civils, i on es documenten casos de repressió anti-palestina al país des del 2010.

L’informe demostra que a Alemanya ha escalat la repressió a la solidaritat palestina des de l’octubre del 2023. I en totes les seves expressions. Alguns exemples són la restricció de protestes com la del dia de la Nakba, la cancel·lació de ponències com la de l’alt funcionari de l’ONU Francesca Albanesse, vetos dins l’espai Schengen contra palestins com el Ghassan Abu-Sittah, rector de la Universitat de Glasgow, i deportacions sense precedents de ciutadans de la UE i dels Estats Units que havien militat en defensa de Palestina.

Problemes legals i autocensura

“Les manifestacions i actes en solidaritat amb Palestina són represaliats despiadadament a Berlín”, assegura Roser Garí Pérez, escriptora crítica amb l’ocupació i el genocidi que ha sigut testimoni directe als carrers de la capital alemanya durant els últims dos anys. Garí descriu una repressió que “s’ha aconseguit institucionalitzar mitjançant prohibicions de protestes, retallades pressupostàries a tota mena d’organitzacions, actuacions policials violentes i ambigüitats legals als tribunals”.

També explica que molts dels seus col·legues periodistes i comunicadors no només han sigut atacats físicament durant la cobertura de manifestacions, sinó que també han patit conseqüències legals, s’han hagut d’autocensurar o tancar les xarxes socials. La majoria, assegura, especialment els professionals de la informació migrants, no s’atreveixen a posicionar-se per por a perdre la feina o el seu estatus legal.

En protestes als carrers de Berlín, periodistes propalestins relaten haver estat assenyalats “de tu a tu” per altres periodistes proisraelians que, a diferència d’ells, comptaven amb protecció policial. I doncs, és neutra la intervenció estatal? “A Berlín, l’ambaixada d’Israel intervé obertament en el debat mediàtic alemany”, assegura Karim Bonhoff, i ho fa “assenyalant periodistes concrets”.

Com a periodista independent, la feina de Wael Eskandarovich també s’ha vist afectada. Declara que en manifestacions, “la policia no ha respectat la meva acreditació de premsa; només respecta els periodistes que coneix, i aquests estan fent un periodisme clarament molt poc ètic”.

Context històric alemany

A Alemanya, “el clima social és extremadament polaritzat”, descriu l’Attila Mong, portaveu del Comitè de Protecció a Periodistes (CPJ), amb enfrontaments forts a peu de carrer i en línia. No obstant, als mitjans de comunicació aquesta confrontació no es veu reflectida.

Organitzacions com Reporters sense Fronteres o el CPJ parlen d’un “corredor d’opinió mediàtic”, on s’hi poden dir certes coses sobre el conflicte, però altres no perquè serien considerades antisemites o discurs d’odi. I aquí està la clau, detalla Mong. “Altres països també tenen corredors d’opinió i diferents nivells de llibertat d’expressió, però les lleis estrictes sobre discursos d’odi i el context històric d’Alemanya fan que la seva situació sigui particular”.

Per una banda, el Codi Penal alemany (Strafgesetzbuch, STGB) tipifica com a delicte la incitació a l’odi (coneguda com a Volksverhetzung) i penalitza diverses formes d’incitació a l’odi contra grups nacionals, ètnics, religiosos o per motius d’orientació sexual. Fou en l’aplicació –o interpretació– d’aquest d’on s’emparà el jutge, per exemple, en la resolució del cas Reimann i d’on se solen recolzar els qui qualifiquen d’antisemites les proclames per la llibertat del poble palestí.

Per l’altre cantó, és imprescindible posar al país en context. Després de la Segona Guerra Mundial i el trauma que va suposar per molts alemanys el descobriment de tot el que havia estat l’Holocaust, Alemanya, en ruïnes i exclosa del “club de les nacions civilitzades”, buscava reingressar-hi. Paral·lelament, Israel, acabat de néixer el 1948, necessitava construir ràpidament el seu estat per alimentar milions d’immigrants. Aquí és on apareix la connexió, afirma Jakob. “Alemanya obtenia absolució d’Israel a canvi de trens, fàbriques i indústria era un pacte de supervivència per a tots dos estats”, explica.

Una interdependència històrica entre estats que perdura fins al dia d’avui, i que segurament explica no només la repressió actual contra el moviment propalestí al país germànic, sinó també la negativa del canceller Friedrich Merz de reconèixer Palestina com  estat.

En aquesta repressió, el portaveu de l’ELSC assegura que “fins i tot els mitjans de comunicació són actors actius”. La majoria són finançats amb fons públics. Sovint es justifiquen sota l’Staatsräson: un concepte “de l’època feudal” que fa referència “a les accions que un estat emprèn fora de la llei i de la moral per preservar-se a si mateix”, explica Reimann. A Alemanya, això es tradueix amb “un compromís de l’estat amb la seguretat d’Israel com a part del seu propi interès nacional”.

“L’Statsräson prioritza una ideologia racista per sobre de l’estat de dret”, opina Wael Escandarovich. Tot i que s’hagi utilitzat en repetides ocasions tant als mitjans i als tribunals, “no té cap base legal”, aclareix Karim Bonhoff. Segons ell, “és només una frase de Merkel convertida en dogma anticonstitucional” perquè permet a les autoritats actuar per al marge de la llei amb total impunitat.

Por de repetir la història

Per Jakob Reimann, el seu país natal s’està tornant cada vegada més autoritari. En alemany, es fa servir el terme autoritärer staatsumbau, que vol dir ‘reestructuració autoritària de l’Estat’. Segons ell, això és “el que estem presenciant des de fa deu o quinze anys”. Un autoritarisme que, apunta, “s’ha accelerat de manera desmesurada en els darrers dos anys”. Wael Eskandarovich hi està d’acord. “El futur és fosc: l’extrema dreta creix i fins i tot els partits més progressistes adopten una retòrica feixista que entra en conflicte amb els valors democràtics, el dret internacional i fins i tot amb la constitució”, adverteix.

I així Alemanya, emparant-se en una narrativa benevolent i convençuda d’actuar amb el lliri a la mà per por de repetir la història, acaba, precisament, repetint-la. Tot això, fent que les institucions i autoritats s’endureixin en contra de qui les qüestiona, que es redueixi l’espai cívic per als palestins i per a tothom qui doni suport a la causa i que sigui un terreny cada vegada més un terreny pantanós pels qui informen sobre la repressió a la solidaritat palestina al país.