A la corda fluixa

Assistents a una de les projeccions del DOCS Barcelona | Foto: DOCS Barcelona

Entre el 16 i el 27 de maig s’està celebrant el DOCS Barcelona, (Festival Internacional de Cinema Documental) a la capital catalana i, gràcies a un acord amb la Diputació, alguns títols també arriben a una desena més de poblacions. En l’edició d’enguany –la 21ena– es projecten 41 documentals d’arreu del món però, també, destaquen una selecció d’obres de producció catalana, moltes de les quals s’estrenen en aquest certamen. La presència d’aquests documentals autòctons no és menor ja que el DOCS arriba en un moment en el que el sector a casa nostra està afrontant un gran nombre de problemes.

La crisi en l’àmbit del documental a Catalunya cada vegada es fa notar més. Malgrat que la indústria catalana del documental és líder en el sector, la crisi de TV3 després de la suspensió de la taxa sobre l’audiovisual el passat juliol, i la reclamació de més de 147 milions d’euros per l’IVA del període 2015-2017, han provocat que el documental tingui menys presència i suport a la televisió pública de Catalunya. “Podríem dir que la del documental és una crisi sistèmica, perquè és un sector directament dependent de les ajudes públiques, sobretot a Europa”, explica Jordi Ambrós, cap de produccions documentals de TV3.

El finançament públic dels documentals a Catalunya prové principalment de tres organismes: Les televisions públiques (Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola), l’Institut de Cinema i de les Arts Audiovisuals (ICAA) i l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC). Tanmateix, el suport d’una televisió és imprescindible per obtenir les ajudes de l’ICAA i l’ICEC.

En només un any, el suport de TV3 al sector ha caigut un 62%. Sense anar més lluny, el 2016 l’aportació era de 647.000 euros mentre que l’any passat va ser només de 245.000. Una xifra que dista molt del 1.347.500 euros que TV3 invertia en documentals al 2011, abans que la crisi econòmica afectés de ple els mitjans de comunicació públics.

Com totes les televisions d’Europa, TV3 ha d’invertir el 6% del total d’ingressos en produccions audiovisuals, i un 10% d’aquests es destina al documental. Ambrós, també afirma que la crisi de TV3 no només ha afectat el sector del documental. “Quan vam deixar de rebre tanta inversió, també va ser així per a la ficció i l’animació”, reconeix. I és que el documental és part, però, d’un problema molt més gros. En aquest sentit, Vicenç Sanchís, director de TV3, ha admès en vàries ocasions que si la sentència per l’IVA no arriba a bon port, perillen molts dels programes de la franja del prime time.

Dos forts condicionants

Però anem per parts. La crisi de TV3 té dues vessants: per una banda hi ha la suspensió de la taxa audiovisual, que el Tribunal Constitucional va tombar el juliol passat. Aquesta taxa –aprovada pel Parlament de Catalunya el 27 de novembre del 2014 amb un ampli consens (104 vots a favor, 26 abstencions i cap vot en contra)– cobrava a les operadores d’Internet una quota de 0,25 euros per cada contracte de connexió a Catalunya, diners que es destinaven a la producció audiovisual catalana i a la difusió de la cultura digital. Fins el moment de la seva suspensió s’havien cobrat 33 milions d’euros, el que suposava que dos de cada tres euros invertits en la producció audiovisual catalana entre 2014 i 2017 provenien d’aquesta taxa a les companyies operadores d’Internet.

D’altra banda, hi ha la qüestió de l’IVA, per la qual l’estat espanyol reclama a la cadena la quantitat de l’impost corresponent al període 2015-2017, aproximadament uns 147 milions d’euros, i uns 20 milions d’euros anuals a partir del 2018. A mitjans d’abril, Hisenda donava la raó a TV3 en el recurs de l’IVA pel període 2012-2014, el primer dels tres que va presentar. Això implica que la cadena evitarà pagar uns 60 milions d’euros. Tanmateix, segons la CCMA, això no soluciona els problemes a què s’enfronta la televisió.

Vídeo promocional de l’actual edició del Docs Barcelona, on hi ha alguns destacats documentals catalans

Menys producció

Pel que fa al documental, un dels indicadors més evidents de la crisi que pateix a Catalunya és la davallada dels títols que van presentar-se als Premis Gaudí. Dels 19 candidats que al 2016 es van inscriure es va passar als  9 del 2017. Gairebé la meitat de títols.

Amb tot, en l’última edició del Hot Docs, el festival de documental més prestigiós del món, celebrat a Canadà, la producció catalana Al otro lado del muro es va endur el premi al Millor Film. I La Chana, un dels candidats als Gaudí 2017, va guanyar el Premi del Públic en l’últim IDFA d’Amsterdam, el festival europeu més important del sector. Dos guardons que certifiquen que, malgrat els problemes, el documental català no només no està mort, sinó que és d’una qualitat indiscutible.

El documental a Catalunya no és tan sols un fet de productores i cineastes, sinó també un valor afegit de la societat. TV3 en fa bandera amb programes com el Sense Ficció, que el situen en una franja de prime time, i també amb les produccions del 30 minuts, de caire més periodístic. “Ens podem sentir molt orgullosos. Qualsevol país d’Europa al·lucina que cada dimarts en la primera cadena d’una televisió pública un documental lideri el prime time”, celebra Tono Folguera, productor de Lastor Media, en referència al Sense Ficció.

També cal destacar l’aposta del canal 33 pels documentals de creació, normalment més allunyats del gran públic, i amb programes de més profunditat com el 60 minuts o el Cronos, que documenta la història de manera novel·lada.

“El problema no està en els creadors. A Catalunya tenim escoles on es formen els millors documentalistes. Es pot fer una bona opera prima amb pocs recursos, el que és més complicat és fer una segona obra. Necessites finançament i una estructura que doni suport a la teva feina, més enllà de presentar el documental a festivals”, recorda Folguera, que incideix en el fet que “no podem modelitzar aquesta precarietat laboral”.

Actualment, destaca, el sector “no té capacitat per donar una entrada professional mínimament decent a tota aquesta nova fornada de cineastes”. El problema principal del documental, doncs, és el seu sistema de finançament, que depèn estructuralment de les ajudes públiques i necessita diversificar-se per trobar petits inversors privats o noves plataformes internacionals que apostin per la producció de documentals, com podrien ser-ho Movistar o Netflix, que ja han fet alguns experiments exitosos.

“Les productores no deixarem de fer documentals, tot i la crisi de TV3. De fet, molts de nosaltres ja estem treballant amb Netflix o Movistar. El problema és que això ens porta a fer un tipus de documental determinat, més comercial, i menys de creació”, explica Folguera. “Seria com si en literatura només s’escrivissin best sellers”, afegeix. Segons Folguera, el gran repte pel documental català serà “continuar fent documentals en llengua catalana i sobre temes que interessin a l’audiència de Televisió de Catalunya”.

Pot ser complicat que altres països financin el que es refereix a la nostra pròpia cultura i costums. “Correm el risc de deixar de parlar de les nostres coses, per fer documentals sobre temes nacionals, més fàcils d’internacionalitzar i de vendre. La part optimista és que les nostres autoritats en són conscients. El problema seria que tot això estigués passant i ningú ho veiés. Tenim un drama entre mans, però tothom n’és conscient i hi ha una voluntat política d’arreglar-ho”, assegura Folguera. “Tots tenim l’esperança que hi hagi un govern nou. Per això de moment aguantem i continuem produint documentals”, afegeix.

Ecosistema en transformació

A la pròpia crisi del sector, agreujada per la que viu TV3, Jordi Ambrós hi suma també el ritme trepidant amb què avança la nostra societat, l’evolució de les tecnologies i les tendències d’èxit.: “Per una banda hi ha la crisi objectiva de tot un sistema que pot fallar si no hi ha inversió pública –afirma– i per l’altra, una crisi tecnològica, que està fent canviar molt ràpid els models de projecció. Tot l’ecosistema entorn a la televisió pública, les sales de cinemes i els festivals està en plena transformació. Això serà un risc pels que no se sàpiguen adaptar ràpidament als canvis, i una oportunitat pels àgils i els cineastes que comencen”.

El que està clar, doncs, és que el sector del documental a Catalunya està a la corda fluixa i que, al marge de la situació política, ha de trobar maneres de diversificar el seu finançament per no estancar-se i perdre lideratge. En aquest sentit, ProDocs – l’associació professional de productores especialitzades en documental– mesos enrere ja va organitzar una taula rodona amb professionals del sector per abordar les noves vies de finançament.

Així doncs, els nous cineastes hauran de competir amb els més consagrats per trobar el seu lloc en un ecosistema que cada cop té menys suport de les institucions públiques. “Això era el que teníem abans i el que hem d’aspirar a recuperar. Poder fer documentals de temàtiques properes, més locals, que funcionen i connecten molt bé amb el públic d’aquí, i també alguns de gran format, dignes d’estar nominats als premis de cinema europeu o de participar en festivals d’arreu del món”, explica Folguera.

Tornarà el documental català als seus anys d’esplendor? Continuarem produint en català i sobre la cultura de Catalunya? Marcaran Netflix o Movistar les noves tendències del documentalisme a Catalunya, o el sector sabrà trobar altres formes de finançament com el micromecenatge o la cooperativa? Un futur incert però, no per això, menys prometedor.

Escriure a Report.cat

Marta Shanti

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *