Fa uns cent anys el periodisme a Catalunya vivia un moment ben dolç. Florien les capçaleres i ser periodista era una sortida professional honrosa i amb futur. En aquest jardí a més destacaven algunes periodistes que aportaven una nova mirada periodística, una nova manera de veure i explicar la societat del moment. Sens dubte, una de les plomes que més va destacar fou Irene Polo (1908-1942). La seva personalitat i la seva passió pel periodisme la van fer mereixedora del respecte d’un sector molt masculí.

Tot això ho sabem en gran part gràcies a la feina de recuperació dels investigadors que recopilen, des dels arxius, els articles periodístics d’aquella època. La investigació és cabdal per poder recordar figures com Irene Polo o María Luz Morales, una altra periodista referent de l’època.

Desconeguda fins fa poc

Irene Polo és encara una desconeguda per molta gent, tot i que als anys seixanta i setanta periodistes com Esteve Busquets Molas, Josep Maria Cadena i Josep Maria Lladó ja la reivindiquessin o, posteriorment, als anys vuitanta i noranta, Josep Maria Casasús escrivís diferents llibres sobre la seva figura i obra. No va ser, però, fins al 2003 que es va publicar una primera antologia dels treballs periodístics –La fascinació del periodisme (Quaderns Crema, 2003)– de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur.

Però aquest any s’ha publicat una nova antologia encara més ambiciosa com és Una intrusa en la prensa. Periodismo y República (1927-1931), publicat per l’editorial Renacimiento i que compta amb la feina de Francesc Salgado com a investigador i recopilador dels articles presentats. Val a dir que Renacimiento és una editorial sevillana que aposta per publicar llibres on es recuperen noms femenins vinculats al periodisme com Polo, Josefina de la Torre o com María Luz Morales, de la qual M. Àngels Cabré es dedica a recuperar la seva obra i ja n’ha escrit a Libros de Vanguardia.

Cabré, precisament, va participar, el 6 de maig al Col·legi de Periodistes, de la presentació del llibre juntament amb Francesc Salgado, professor i investigador de la història del periodisme, i Esther Lázaro Sanz, investigadora de FEMMEM, un projecte transdisciplinar d’investigació en memòria democràtica que investiga a les dones que van escriure a Barcelona durant els anys de la Segona República.

Anys de cine

La presentació es va centrar a parlar de la figura de la periodista nascuda al Poble Sec el 1909, filla d’un guàrdia civil i una modista, que ben aviat es va quedar orfe de pare i va haver d’exercir de segona mare de les seves dues germanes més petites. La fascinació per aquesta dona comença pels seus orígens humils, per no tenir els estudis que la poguessin portar al periodisme i ser autodidacta.

La primera aparició de la Polo periodista es dona a la filial de Barcelona de la productora cinematogràfica Gaumont. Aquí exercia primer com a secretària i feia traduccions al francès, però immediatament va agafar més responsabilitat fins a ser-ne cap de publicitat. D’aquesta experiència surten els primers articles periodístics, notícies, entrevistes i cròniques. I des d’aquí va començar a donar forma a un nou saber fer periodístic, tot i que sovint no podia signar els seus textos. En el llibre es recullen uns quants articles d’aquesta època així com una entrevista en un taxi, deixant clar que les millors entrevistes són les que es donen com converses en la intimitat.

Al llarg de l’hora que va durar la xerrada sobre el llibre, Salgado va fer esment d’alguns dels articles on Polo parla amb diferents personatges de l’època demostrant que “era la més moderna de les periodistes de la República”. L’investigador creu que “trenca les normes a l’entrevistar a dones, fer-ho de manera col·loquial i aconseguir fer-ne un retrat psicològic”. Per exemplificar-ho, recorda l’entrevista a una popular aviadora que a causa de la seva condició de dona no té un avió en propietat per sortir a volar quan ho desitgi. El més destacable de l’article és quan relata que la mare, que està al costat de l’aviadora, comenta que millor que no tingui el seu propi avió perquè faria la bogeria de fer la volta al món.

Buster Keaton bromeja amb Irene Polo a l’hotel Ritz de Barcelona el 1930 | Foto: Gabriel Casas Galobardes

Així doncs, la mirada polièdrica de Polo era capaç de captar matisos que enriquien qualsevol entrevista o crònica. Una altra de les anècdotes més curioses va ser quan va anar a la recepció de Buster Keaton al Ritz de Barcelona i se’l va emportar a la platja de Sitges. De l’article, que es va publicar al setmanari Imatges, Salgado en destaca la conversa que Polo té amb la dona de l’actor mentre aquest es banya, una xerrada íntima on floreix una altra cara de Keaton.

Amb el temps, però Polo es va acabar desgastant. S’havia convertit en una bombista, és a dir, algú que dona bombo. De fet, tal com recorda Salgado, deixa clar en un sarcàstic article (El bombista cinematográfico) quina era realment la seva feina, més a prop de la crònica rosa que del periodisme generalista.

La faceta més política

Tenint en compte que un dels trets distintius de Polo era la seva disconformitat, aviat va fer el salt a la redacció d’un diari. La periodista sempre va ser un cul inquiet i per això durant la seva curta carrera periodística va treballar en tantes publicacions. Anava saltant d’un lloc a un altre, d’un sector a un altre, però sempre aportant el seu estil, la seva particular manera d’enfocar el fet noticiable.

Així, de Gaumont va saltar al diari lliberal i decimonònic Las Notícias, el mateix que va veure néixer el periodista Josep Pla i on Polo era l’única dona i l’única reportera. En aquest rotatiu, es llança al carrer buscant les històries anònimes dels ciutadans més que no pas cobrir els plens municipals, les inauguracions i altres saraus polítics. Una mostra d’això és l’episodi on relata les festes de Gràcia com un esdeveniment massa popular, sobretot a la nit, on pràcticament no es pot ni caminar.

Després de Las Notícias, Polo va anar al setmanari d’esquerres L’Opinió, on excel·leix en la crònica política i ràpidament es guanya un prestigi en el sector. Polo escrivia als diaris apassionadament i amb valentia. Elegant, però profundament irònica, era capaç de parlar de temes aparentment banals com la introducció dels pantalons en la vestimenta femenina, l’aparició de l’escot o la pràctica del nudisme. Però tenia un posicionament social, ideològicament d’esquerres i progressista, que apareixia en tota mena d’articles.

Aquesta periodista de carrer s’arremangava per tal de realitzar un reportatge de denúncia social sobre la mendicitat a la ciutat de Barcelona. O per capitanejar, des de les pàgines de L’Opinió, una campanya per abaratir el preu del pa, que s’havia convertit gairebé en un luxe per a les butxaques més pobres. Però sobretot, Polo reivindicava un major paper de la dona en la societat. No en va, durant el seguiment de les eleccions al Parlament de Catalunya va remarcar amb vehemència que les dones encara no podien votar. I com a bona cronista del seu temps va tenir bon ull a l’hora de cobrir, a Madrid, la concentració feixista convocada per Gil Robles. La dreta espanyola més ferotge començava a donar senyals de vida i Polo ja s’ensumava el que podia venir.

Irene Polo, el 1935, al costat de l’alcalde Joan Pich i Pon al banquet ofert als periodistes que feien informació de l’Ajuntament | Foto: Carlos Pérez de Rozas / AFB

Una professional sense por

La repercussió dels seus articles va fer que, ràpidament, es guanyés el respecte dels seus companys de la premsa. Tant és així, que va ser una de les que va impulsar la creació de l’Agrupació Professional de Periodistes, de la qual en va ser escollida vicepresidenta i n’ocupa el càrrec fins al gener del 1935.

Després va tenir una etapa on es va dedicar més a la informació sindical, apuntant a una CNT fortament influenciada per la FAI. Desafiant les seves amenaces, denunciava la manipulació que aquest sindicat feia de les reclamacions dels obrers. La periodista del Poble Sec no tenia por de ficar el nas allà on creia que feia ferum. Tenia una ànima periodística incorruptible. “Mentre els seus companys i companyes aspiraven a col·locar-se en posicions de poder o en fer-se un nom per dedicar-se a altres arts, ella sols volia ser periodista” va afirmar Salgado. Tant és així que va tenir una última etapa exercint de redactora en cap (tot i no ser formalment anomenada així) a un dels diaris més progressistes com era Última Hora.

Segons Salgado, la vida periodística d’Irene Polo té quatre etapes: aquesta primera recopilada en els setanta-set articles que es reprodueixen a Una intrusa en la prensa, una segona sobre la crònica política de Polo; una tercera sobre les seves investigacions en l’àmbit més sindical; i una quarta de gestió a Última Hora, que seria la seva etapa més breu. Salgado ja treballa perquè les tres etapes restants ocupin els següents volums recopilatoris dels articles de la periodista, creant així l’antologia més completa de Polo. De moment, doncs, s’ha publicat el primer volum que ens serveix també, en paraules de l’investigador, “per entendre i descobrir un món, una societat diferent de la mà d’una dona amb una mirada única”.

Exili i mort a Buenos Aires

Però la vida d’Irene Polo va tenir un gir inesperat. El 6 de gener va anar a Badalona a entrevistar la gran dama del teatre, Margarida Xirgu, amb motiu de la mort de Ramon Valle-Inclán. Aquella entrevista va canviar-li la vida. Alguns parlen d’enamorament, altres de profunda admiració, però el que queda clar és que va sortir d’aquella entrevista encisada pel magnetisme de l’actriu. Per això quan la Xirgu li proposa d’acompanyar-la a la seva nova gira americana –alguns diuen que substituint Federico García Lorca qui, desafortunadament, va acabar declinant l’oferta–, ella decideix deixar-ho tot i enrolar-se al vaixell Orinoco amb la companyia teatral. Al costat de la Xirgu va fer de secretària, d’organitzadora de la gira i dels assajos de la companyia, però, òbviament, també va fer tasques de comunicació, redactant les notes de premsa pels diaris de les ciutats on feien estada.

Però amb l’esclat de la Guerra Civil tot finalitza. La companyia, inclosa la periodista, es veuen forçats a l’exili. Polo s’estableix a Buenos Aires i des d’allà exerceix de traductora al francès per dues editorials espanyoles, Sopena i Losada, amb delegacions argentines. La feina, però no donava per massa i va decidir acceptar la feina de cap de publicitat de la perfumeria catalana Dana, el propietari de la qual, Xavier Serra, també era un exiliat a la capital argentina. Polo aconsegueix reagrupar la seva mare i les seves dues germanes, però el 1941 pateix una forta crisi nerviosa que desencadena en una depressió. En una carta al seu amic i pintor Miquel Vilà va escriure unes línies que han fet pensar als investigadors de la seva obra. “Ja has vist que el pobre Zweig s’ha matat amb la seva dona, també cansat d’Amèrica, segurament”, deia. Aquest “també” va ser interpretat, a posteriori, com un avís del seu terrible desenllaç: Irene Polo es va llevar la vida l’abril de 1942.

Després vindria la censura i l’oblit. Però afortunadament, la feina dels investigadors periodístics –primer de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur i ara de Francesc Salgado– s’ha pogut redescobrir aquesta pionera del periodisme, del bon periodisme, d’aquell que combat des del carrer per explicar (i construir a la seva manera) una societat canviant. No ho sabem, però li devem molt a la Polo. Tal com recorda M. Àngels Cabré, citant a l’escriptora i investigadora feminista, Núria Capdevila-Argüelles, “el silenci no és el mateix que l’absència. Elles sempre han estat allà”.