Teatre que sedueix als periodistes (i viceversa)

Els autors de Diario Vivo saludant a platea després de la representació | Autor: Diario Vivo
Els autors de Diario Vivo saludant a platea després de la representació | Autor: Diario Vivo

Hi ha ocasions que el teatre explica històries més reals que el propi periodisme. I és que la crisi econòmica ha expulsat alguns professionals de la informació del sector o bé els ha reubicat en una altra situació, un altre camp. I alguns han acabat treballant en projectes de creació escènica que demanen de la seva perícia per parlar de temes socials amb rigor i objectivitat.

Un d’aquests noms és el de la Teresa Turiera-Puigbó, que va treballar a Catalunya Ràdio durant molts anys. Actualment el seu periodisme té una nova dimensió: forma part del projecte Cultura i Conflicte amb persones vinculades al món del teatre i les arts escèniques, capitanejats pel Joan Arquè. Aquesta companyia vol explicar històries que afecten la societat a través d’una investigació periodística depurada i, tot i acabar creant un artifici de ficció, transmetre-ho de forma honesta i verdadera. L’objectiu no és l’entreteniment, sinó la reflexió, l’apoderament del ciutadà.

Fa dos anys llargs que treballen en Encara hi ha algú al bosc, un projecte a tres bandes sobre la Guerra dels Balcans, els abusos i violacions perpetrats a les dones durant el conflicte i les seves conseqüències actuals. La gènesi del projecte parteix de Como si yo no estuviera (Anagrama 2001), un llibre de Slavenka Drakulic on narra en clau ficció el testimoni de nombroses dones violades durant la guerra. Drakulic va portar a terme un exhaustiu treball d’investigació i cerca d’aquestes dones, les va entrevistar i el que havia de ser un reportatge va acabar sent una novel·la de ficció. La realitat era massa crua.

Quan Joan Arquè va convèncer la Teresa Turiera-Puigbó, aquesta immediatament va demanar a acompanyar-lo a Sarajevo per tal de fer ella mateixa la feina que Drakulic havia fet 25 anys enrere. I és que, precisament, enguany es commemora el quart de segle de la firma dels Acords de Dayton, el tractat de pau que posava fi a la Guerra a Bòsnia. “Quan vaig estar allà, vam fer entrevistes bastant heavies. I com que el material era de molt bona qualitat, vam decidir de tornar per fer un documental”, comenta Turiera-Puigbó.

Els viatges s’han anat repetint al llarg d’aquests dos anys i en aquests hi ha estat involucrada molta gent, entre elles l’Anna Maria Ricart -dramaturga que també té un passat com a periodista a Catalunya Ràdio- o l’actriu Magda Puig. De les últimes incorporacions destaca l’actriu Ariadna Gil. I el que en un principi havia de ser un projecte de creació escènica ha acabat mutant, transmediant, en dos projectes més: un documental que es podrà veure properament al programa Sense Ficció de TV3 i una exposició fotogràfica sobre el procés de creació que tindrà lloc a La Model. L’obra està prevista que s’estrenarà al festival Temporada Alta i al TNC però abans es podrà veure al Festival de Memòria Històrica de Sarajevo.

Implicació personal

La intenció de l’espectacle no és recrear-se amb la crueltat dels testimonis, sinó involucrar d’una manera més directa a l’espectador. Turiera-Puigbó comenta que potser als més joves el conflicte els sona vagament, però als més grans el record el tenen més nítid. “La gent més gran ho recorda perquè justament aquí estàvem celebrant els Jocs Olímpics. I mentrestant, a dues hores amb avió, hi havia camps de concentració, s’assassinava gent i hi havien imatges de gent que se li veien les costelles com els camps de concentració nazis”, afirma.

La implicació de la periodista en el projecte no és en va doncs precisament ella va seguir la guerra dels Balcans durant l’estiu d’aquell any, ja que era l’editora de les notícies de Catalunya Ràdio. “L’altre dia vaig recuperar una editorial on recordava que mentre aquí comptem medalles, allà compten els morts”, assegura. Així doncs, dalt de l’escenari s’entrellaçaran els testimonis de la guerra amb els records i les vivències a la Barcelona olímpica. Aquesta periodista parla d’un component mirall, de retratar com van (i vam) viure el conflicte, pels d’allà i pels d’aquí. “Nosaltres vivíem una època rosa, la dels Jocs Olímpics i per això també expliquem el que vam viure nosaltres. No volem que  sigui un espectacle on uns estrangers expliquen com va anar la guerra”, apunta. La implicació de Turiera-Puigbó no és només professional, sinó també personal. No podia ser d’altra forma. “Les dones que hem entrevistat les tinc al WhatsApp i anem parlant. Ens donem el bon dia, ens preocupem per com estan i els hi estem dient com va el projecte, que estiguin integrades”, explica.

Tràiler del documental Encara hi ha algú al bosc

 

Teatre documental

Tant l’ofici del periodista com el del dramaturg demana implicació. I l’híbrid perfecte entre ambdues figures acaba prenent forma en el teatre documental. Moltes companyies i creadors han fet el que és propi per explicar històries que parteixen de l’actualitat més polèmica. Un bon exemple de casa nostra és la companyia La Conquesta del Pol Sud amb obres com Nadia, Clàudia i Raphaëlle.

Aquest format, però, no és nou. Quan Peter Weiss va estrenar La indagació el 1965, el teatre europeu va entrar en una nova dinàmica. L’obra en qüestió narrava d’una manera freda, sense escenografia, la successió de declaracions dels responsables del camp d’extermini d’Auschwitz. L’impacte dels testimonis en la societat alemanya va ser enorme. Va ser el primer cas del que anys després s’anomenaria com a teatre Verbatim, que parteix d’un material publicat i que acostumen a ser transcripcions literals de judicis.

Un dels millors exponents d’aquest tipus de teatre és Jordi Casanovas, qui està triomfant a Madrid amb Jauria, que parteix de la transcripció literal del judici de La Manada. Com el cas de Ruz-Barcenas, obra sobre el judici a l’extresorer del PP, Casanovas parteix d’un material “tant autèntic que no necessito un treball d’investigació periodística, sinó d’investigació dramatúrgica, crear un interès teatral i dramàtic en unes peces que ja tenen un interès periodístic o documental”.

Però aquesta manera d’arribar a la realitat periodística per crear una dramatúrgia no és l’única. Ha hagut molts autors -Llàtzer García amb No m’oblideu mai és un bon exemple- qui han anat directament a les fonts i, fent el paper de periodistes, han entrevistat als testimonis, generant amb les seves respostes el material que l’intèrpret recitarà a l’escenari. Fins i tot n’hi ha qui busca recrear la veu, els gestos i la mirada dels mateixos testimonis. El compromís amb la història, al partir d’algú tant present, demana una interpretació molt més viva i veraç.

Ben aviat Casanovas començarà la seva pròpia investigació periodística per treure material per una nova obra sobre el conflicte de llengües entre el català i el castellà. Però no té intenció d’exercir essencialment de periodista. Ell seguirà buscant la manera de transformar els codis teatrals per tal que allò que s’escenifiqui sigui més versemblant. “Hi ha una part de públic que demana nous materials, que reformuli el seu codi, el codi que pacta al teatre per recuperar l’emoció, viure una experiència única. Surten una mica desencantats de la ficció i en la no-ficció hi troben aquest pacte nou que torna a donar sentit a l’anar al teatre”, afirma.

Teresa Turiera-Puigbó i Anna Maria Ricart durant una de les entrevistes a Belgrad.Teresa Turiera-Puigbó i Anna Maria Ricart durant una de les entrevistes a Belgrad | Foro: Oriol Casanovas

Periodistes a escena

Tanmateix d’això també tracta el projecte que va iniciar François Musseau, amb l’objectiu de transmetre experiències periodístiques des d’un escenari. Aquest corresponsal francès de Liberation, que viu i treballa a Espanya des de fa vint anys, va iniciar fa dos anys i mig el projecte Diario Vivo. El projecte no és original sinó que replica el que ja s’ha fet a França i a Estats Units amb el PopUp Magazine i el Live Magazine, respectivament. Fa dotze anys dos periodistes de San Francisco, Douglas McGray i Chas Edwards, van pujar a l’escenari i es van plantar davant un micròfon per explicar històries basades en les seves experiències periodístiques. Buscaven trobar nous formats periodístics. La idea va anar quallant i van començar a omplir escenaris de tot el país.

Musseau però va tenir el primer contacte amb aquest format a França i ràpidament va tenir clar que havia de muntar quelcom semblant a Espanya.  “El que hem fet és una revista generalista, amb seccions d’investigació, oci, nacional, internacional, justícia, medi ambient, etc. És com descobrir una revista però, en comptes de fullejar, l’escoltes assegut en una butaca al teatre mentre van passant una història darrere l’altra”, explica.

Els protagonistes no són actors, sinó periodistes que narren aquelles històries que han viscut quan exercien la professió, històries que hi ha darrere les notícies. Aquest format torna a posar el periodista en una situació que havia perdut, el de narrador d’històries que no sols ens informa sinó que també ens afecta emocionalment. “Estava cansat de les pantalles, de la distància, d’explicar coses a través d’Internet. Sempre m’he sentit frustrat per no saber quin impacte tenia el que jo explicava als meus lectors. Vaig voler recuperar la conversa més directa, com un periodista pot veure el seu lector reaccionant a la notícia, la crònica o reportatge que està escrivint”, afirma.

Així doncs hem passat del periodista que investiga i contextualitza per aixecar una dramatúrgia a partir de les dades recollides a, directament, pujar a l’escenari i convertir les vivències d’un mateix en un fet noticiable, un relat que emocioni. El Diario Vivo -amb seu al Teatro Alcázar de Madrid-, ja han realitzat dotze espectacles i en tots ha omplert el pati de butaques. Fins i tot han anat de gira per diversos teatres de l’estat. A la tardor tenen previst aterrar per primer cop a Barcelona. De moment compten amb periodistes com Iñaki Gabilondo, Ramón Langa, Soledad Gallego-Díaz o Gonzo entre altres. “Són mirades úniques, originals. El públic ha d’entendre que només aquesta persona pot explicar aquesta història així, perquè té la validesa i la legitimitat. És un periodisme amb emoció, en escena, sense intermediació, entra directe i que no es grava”, explica.

L’experiència de Diario Vivo és en directe, sense artificis. No són actors que interpretes, sinó els protagonistes reals dels fets relatats. Sense cap intervenció dramatúrgica. Els organitzadors de Diario Vivo només contacten amb els periodistes, escolten les històries que volen explicar i les situen en el context de la revista, en el seu ordre. Però la responsabilitat sobre el relat, sobre cada paraula que es digui a l’escenari, és únicament del periodista. L’experiència teatral en aquest sentit és molt més viva. “Volem l’autenticitat, a ells mateixos. Fins i tot és millor si un és tímid, si hi ha silenci, si s’expressa malament, doncs resulta més autèntic” argumenta Musseau.

Diario Vivo no traurà de pobres a cap periodista, però almenys ajudarà a dignificar a aquells que busquen una oportunitat per explicar aquelles històries que no han pogut publicar. Mentrestant, alguns altres periodistes ja estan buscant la manera de poder aportar el seu ofici al sector de les arts escèniques, tan necessitat de noves i vivencials experiències, de relats que provoquin a l’espectador, que despertin noves maneres d’entendre la realitat que ens rodeja.

Martí Figueras

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *